Paquita B

Paquita B

dilluns, 13 de desembre de 2010

EL DIA DE SANTA LLÚCIA

  El dia de Santa Llúcia, els suecs fan una festa en la que celebren el començament de les festes de Nadal. En la que mengen i beuen. Les nines es vesteixen de Llúcia, amb un vestit  llarg blanc i una corona de set espelmes al cap i els nins duen un capell acabat en punta decorat amb estrelles. Fan un pastissets que anomenen "moixos de Santa Llúcia" i se'ls mengen desprès haver cantat cançons de nadal. Regalen també aquests pastissets al mestres de escola, jutges i polítics per desitjar-los sort i que siguin justs amb la seva feina. També elegeixen a una de les nines perquè sigui la Reina de les festes de Santa Llúcia, a la que posen una corona. Ho sé perquè durant anys vaig tenir una veïnada sueca i tal dia com avui sempre hi tenia convidats a ca seva. Ara anat a viure a un altre costat i crec que ha venut el pis.

  En aquestes dates quan ens falta qualcun dels nostres, aquestes festes no tenen el mateix significat. I així com van passant els anys, tal vegada alguns hi afegim tristor. 

  No es viu igual a les cases on hi ha infants de menys set o vuit anys (ja sabeu perquè) que a les altres. La alegria, il·lusió i innocència amb la que els infants viuen aquestes festes, fan que els que els rodegen se'ls hi contagi un poc d'aquesta alegria, il·lusió i innocència.

  Des de aquest bloc vos vull desitjar Bones festes, Bon Nadal, Bon Any i que els Reis vos dugin tot el que heu demanat. 

  Que per uns podria ser que els cors dels polítics es reblaneixi un poquet i no sols pensin en la mar com un mitjà de replegar doblers, sinó que hi ha persones que amb molt de sacrifici mantenen unes embarcacions, que tal vegada en un altre lloc serien considerades com un bé cultural patrimoni de tot un país.

  Per uns altres podria ser que a la fi aquell museu que des de fa tants d'anys demanen, es converteixi en una realitat palpable i visitable.

  Per uns de més enllà que tot el que té a veure en la Marina Tradicional, d'una vegada i per totes, es tractés amb la cura i respecte que mereix.

  Per uns altres... (per això hi ha els comentaris, afegiu els que creieu que ens podrien dur els reis).

  Per acabar vos demano que seieu infants, i que espereu aquest nou any que ve amb la alegria i il·lusió dels infants, perquè tal vegada aquest SI serà l'any en el que podrem aconseguir el que desitgem. I si no, idò!, per l'any que ve!. Que mai ens falti la alegria i la il·lusió dels infants per a continuar en la nostra feina de escampar l'amor i la estimació a la nostra Marina Tradicional, a les nostres barquetes, a les nostres tradicions, tant marineres com les altres.

  Que sia per molts d'anys i en vida vostra.

  Amen. 

  

dilluns, 15 de novembre de 2010

QUE ENVEJA!

  Que enveja! (sana, però enveja). M'agradaria ser dels Amics de la Mar de Menorca, perquè tenen i fan el que a mi m'agradaria tenir i fer per l'Associació de Vela Llatina de Mallorca. Tenen un local, petit, però ho tenen, a més a prop de la mar, tan a prop que tenen una de les seves barques amarrades just al davant. Ja ens agradaria aquí, a Mallorca, que les autoritats pertinents ens cedissin un local per reunir-nos, mal fos per parlar malament de la vela llatina.  Ja sé que els hi a costat el que en Winston Churchill va dir en un discurs al Parlament Anglès quan esclatà la Segona Guerra Mundial i els anglesos es quedaren tots sols: Sangre, sudor i lágrimas.Crec que això, noltros, no ho aconseguirem mai.
  
  I el dels cursos de vela llatina, bé això ja supera moltes expectatives, disset persones! Fa goig veure'ls com escolten les explicacions, com miren els caps i les maniobres en el 'Besitos.' I el contingut del curset està ben cuidat per ensenyar tot el necessari perquè una persona aprengui el més bàsic per la navegació a vela llatina.

  Tan sols tenc una pregunta que me ronda pel cap. Quan ho podrem fer noltros? 

dimarts, 2 de novembre de 2010

LA APOSTA PELS JOVES



Si heu visitat el bloc de en Joan Sol "La Mar és el camí", heu vist com jo la reunió que han tingut l'European Maritime Heritage i el seu lema de Som capaços de transmetre el nostro patrimoni a les generacions futures?

Crec que aquí a Mallorca i en referència a la vela llatina si "seriem" capaços de fer-ho. Dic "seriem," perquè sols falta superar un escaló, petit o gros, no ho sé. Aquest escaló és el de les "Dragoneres." Una vegada pujat, crec que tot seria només començar a filar.

Parlar amb varis clubs nàutics per la creació de una secció, dins el seu departament de regates, de vela llatina per a joves que han deixat els optimists, no crec que fos molt difícil. Aconseguí per aquests clubs nàutics, que s'han compromès, una o dues "Dragoneres," en principi cedides o adquirides, segons la solució de superar el escaló, tampoc crec que fos cap impossible. Fer un reglament específic dins la vela llatina de regates, que especifiqués, com ho fan els altres de les classes monotip, totes les dades i mides del botet, tampoc seria molta de feina. Aconseguir proves perquè aquestes tripulacions hi participin, n'hi ha, El Trofeu Hivern, ara en la XVI edició, La Diada, els trofeus de Mestres d'Aixa, Primavera, Palmavela, Setmana de Vela de Cala Gamba, Gran dia de la Vela, Fuerzas Armadas, Buffet Frau, Trofeu del Club Nàutic de S'Arenal... anomenant sols alguns de la Badia de Palma, amés hi ha els de Porto Colom, i qualcun més que s'hi podria afegir.

Ho tenim tot solucionat. Si ho poguéssim fer l'European Maritime Heritage estaria contenta amb la nostra aportació a la transmissió del nostro patrimoni marítim a les futures generacions. No demanaríem cap premi, som mallorquins i aquestes cosses no ens van, calma i tranquil·litat és el que ens agrada, fora aldarulls, un premi ens desconcertaria.

Si fossem capaços de superar el escaló de les "dragoneres," aquestes imatges que hi ha al principi, tal vegada es ferien més habituals a les regates de vela llatina a Mallorca. Esperem que ben aviat pugi ser pujat.

Amen. I si no som vius, som morts.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

AFEGIR INFORMACIÓ AL LLIBRE "LA MAR QUOTIDIANA" I ELS MEUS RECORDS.

No vull que penseu que es una crítica, res més enfora, sinó un afegit de informació, per ampliar coneixements a sobre el meu barri, el raval de Santa Catalina.

Començarem, seguint el llibre, per dir que ser del Jonquet no volia dir necessàriament ser de Santa Catalina, es veritat que no hi havia bregues, com amb els "putxeros." Però els que vivien en el Jonquet, eren del Jonquet, això si, cosins germans dels "catalineros."

Aquesta paraula "catalinero," és com es diuen els habitants de Santa Catalina de l'època de en Bartomeu Vera. A mon pare i al meu sogre, nascuts el primer a l'any 1923 i el segon a 1920, com a en Tomeu, nascut el 1926, dir-lis "cataliners," en normalitzat, no els hi agrada. Si els hi dius tal paraula et diran, - noltros som catalineros - que els hi hem de dir, ells s'ho senten així. Jo també en sento més "catalinero" que "cataliner." Però els temps canvien...

Afegirem que el carrer del "Rayo" i el carrer "Anníbal" avui en dia es el mateix. Llavors no. El primer del "Rayo" anava des de la actual Avinguda Argentina fins a la plaça del mercat (al llibre hi ha una fotografia a la pàgina 27 a dalt que mostra el carrer vist des de la Avinguda Argentina). Quan encara era carrer del "Rayo" aquest acabava a la plaça, no continuava, perquè veia la seva continuació tallada per un carrerons i casetes, com podrien ser les del Jonquet. Per continuar el carrer fins a la Plaça del Progrés, hagueren de tomar aquelles casetes. Aquest nou boci de carrer li anomenaren "Anníbal," però més endavant trobaren que tenir un mateix carrer en dos noms diferents, com dèiem, feia "pep." I va desaparèixer el carrer del "Rayo."

Es veritat que la part dels voltats del carrer "Fàbrica" cap a "Joan Crespí" era com un polígon industrial, jo hi he anat a jugar per les restes d'aquest polígon i també he conegut alguns dels que es mencionen en el llibre a ple rendiment.

Una de les escoles de Santa Catalina on hi varen anar nissagues senceres de "catalineros" era i és, "ca s'Hermanos." El que avui és el Col·legi Verge del Carme, aferrat a la església del mateix nom. Hi donaven escola els Carmelitas descalços, de aquí el nom popular de "ca s'Hermanos." Per part de mon pare hi anaren cinc germans i per part del meu sogre quatre.

Allà on en matarates muntà el seu quiosquet, a vora del Hotel el Chico, a la desembocadura del Torrent de Sant Magí, hi havia com una espècia de platja de pedres que davallava el torrent. Allà hi he vist cercar "enclotxes" i escopinyes. Al hotel li deien "El Chico" perquè era part del Hotel "Bahia Palace" que estava al altra costat de carretera. S'hi podia anar des de l'un al altre passant per un túnel excavat davall del carrer. Jo hi he passat per aquest túnel, mon pare va fer feina al "Bahia Palace." On avui hi ha el Cafè Caputxino, llavors hi havia una piscina, petita, i al "Chico" hi havia la piscina grossa amb una ample terrassa. A aquesta terrassa al estiu hi feien ball, i anaven a tocar els "Javaloyas," però això ja era a finals de la dècada dels seixanta.

Per avui ja n'hi ha prou. Fins una altra.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

UN PARELL (Mallorquí) DE TEMES PENDENTS.

Aquí vos hi afegeix una fotografia del "Llibertat," aquell botet de plàstic que en va fer tornar a tenir ganes de navegar. Aquella vela apedaçada de per tot, la tenyirem de groc perquè no s'hi notassin els afegits, el floquet que pareixia un mocador. Aquesta fotografia està presa per un company de feina des de la seva barca a la primera regata a la que anàrem amb el "Llibertat." Era un Trofeu Hivern, pel mes de desembre, un any abans de comprar la Paquita B, i es va haver de suspendre per falta de vent. Menys mal perquè no haguéssim arribat amb claror de tan a poc a poc que anàvem. La barca no cenyia gens, devora els bots de regates. Si qualcú hagués vingut amb la Paquita B de la primera etapa, ens haguessin deixat ben enrere. Embarcats hi anem en Joan Sorà, l'antic propietari que me la va regalar, i jo, però quasi no en veuen ja que la vela en tapa. Que n'hi vaig de fer de feina a aquell botet per deixar-lo així com es veu a la foto. Una de les coses de les que n'estic ben content, i ho tornaria fer una altra vegada, sense cap dubte.

Allò dels "Prínceps de Califòrnia" de moment ha quedat com el "Blat de l'any tretze." Això era una expressió que utilitzava el meu padrí per dir que qualque cosa s'havia quedat aturada i no progressava. Pel vist l'any 1913 hi va haver falta d'aigua de pluja i el blat no va créixer. M'han dit que hi ha un registre a la administració federal nordamericana on hi figuren tots els immigrants que entraren en aquell país i que es pot consultar per Internet. Però de moment no el he trobat, en perdo per les pàgines oficials i sempre acabo en el mateix lloc sense trobar el que cerco. Però... ho trobarem, a caparrut no en guanya ningú, ma mare deia que era més que caparrut, era banyarriquer.

La anècdota del "Contrabàndol" (així ho deia el meu padrí) era la padrina del meu padrí. Mira si en fa de temps d'això, era ella la que passava ses cosses de contrabando davall aquelles faldes que duien les dones en el segle XIX, i un carabinero, que digué veure sa jugada, li volgué aixecar ses faldes per mirar el que hi duia davall. Com que anaven en quadrilla i eren totes dones, i catalineres, les que feien es contrabando, segons conten li feren de tot a aquell pobre carabinero, ho posaren per carreró que no passa, i a més com que els pobres sempre s'ajuden, no el tiraren dins Sa Riera perquè els soldats del Quarter de Sant Pere ho impediren, que si no segur que se'n n'hi va cap en dedins.




dissabte, 2 d’octubre de 2010

Sant Magí i Santa Catalina

Això ve d'un comentari fet per en Jaume a Facebook, ell comentava un bon plat de burballes i això em va fer recordar quan era petit o més jove, que a Santa Catalina hi havia un dia que quasi tothom en menjava de burballes.

Ho explicaré millor, el que a mi m'han contat era que hi havia varies societats a Santa Catalina, com ara el Montepio de l'Arrabal de Santa Catalina, però n'hi havia d'altres. La gent es feia soci i pagava una quantitat cada cert temps, si no recordo malament a la que estava la meva padrina pagaven dos reials cada setmana. Quina època era? Abans de la guerra civil, no ho he pogut esbrinar cert. Bé per aquests dos reials setmanals quan arribava la festa de Sant Magí, patró de Santa Catalina. Per que el patró de Santa Catalina era Sant Magí? Bona pregunta. El nom del sant es "Sant Magí de la Brufaganya", sant de Tarragona, on li tenen molta devoció (a Wikipedia podreu tobar la seva història). Com arribà a ser patró de Santa Catalina? N'he sentides dues versions una que vingué amb els catalans d'aquelles terres quan conquistà Mallorca el Rei en Jaume, i s'establiren a Santa Catalina on li feren una capelleta, per allà on està ara la església. Això ens coincidiria amb la capelleta de la Mare de Deu del Miracle, (una altra història per contar) o a lo millor la compartien ambdós sants. La segona versió seria que hi va haver una epidèmia, d'aquelles que hi havia en temps antics i molta de gents es moria. La gent s'invocà al Sant i aquest bon personatge els hi va fer cas i salvà a molta de gent, i com agraïment el anomenaren patró del lloc. Tal vegada n'hi pugi haver una tercera, si qualcú la coneix que m'ho digui i la afegirem.

Bé idò, per la festa gran de Sant Magí s'organitzaven balls i festes a les quals entenien dret a anar els socis de les societats, a més solien matar un bou o vaca i en repartien la carn entre els socis. Això durà molts d'anys i es va fer quasi costum, jo era petit i el dia de Sant Magí, i ja no es repartia carn de bou, em tocava menjar, estofat i burballes, fetes amb es brou de bullir la carn del bou més de qualque bocí de "gal·lina" (ja sé que està mal escrit, però vos ho explicaré un altre dia en una altra entrada). No hi hagués hagut cap problema si la festa del sant no es celebrés dia 19 de agost, però menjar burballes fetes amb un brou ben espès y llavors afegir un plat de estofat de bou amb patates a ple estiu, tots acabàvem suant gotes ben gruixades.

Però al final del dinar venien les postres i aquestes eren les que més m'agradaven. La mateixa tradició que hi havia de fer estofat i burballes, també s'hi afegia el "menjar blanc," com una espècia de flam, fet sols amb llet, farina, sucre, canyella a brot i raspadura de llimona, tot es posava al foc i fins que quedava espès, llavors es deixava refredar i quedava com un flam de color blanc. N'ere capaç me menjar-me'n un bon plat, això desprès del estofat i les burballes.

Bé, que vos ha paregut la història? I amunt n'hem afegit dues altres per pròximes entrades.

Fins aviat.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Que com ens va anar la Diada? Molt bé


Mirau si ens va anar bé que no havien fet tanta via mai.
Varem quedar dels darrers això si, per no perdre la costum, però... la vegada que quedàrem més en fora del primer sols perdérem 9 minuts, en temps compensat, però es que abans hi quedàvem a més d'un quart d'hora.
Ja al Gran Dia de la Vela la Paquita B ens va sorprendre, en Martí va dur el GPS i passàrem dels sis nusos, hi ha que dir que es va posar molt de vent, però no ens va fer passar tanta pena com a la regata del Portitxol.
A la Diada repetírem, sense tant de vent, però hi va haver vegades que arribàrem als cinc nusos i un poc més.
La primera prova quasi no ens donarem compte de que havia començat el procediment de sortida i ens va collir un poc mal col·locats, però sortírem amb la flota, cenyíem bé, però ens fallà fer la boia i tinguérem que fer un repic, amb la pèrdua de temps corresponent, deixant en darrera el Sant Jaume, el nostre enemic natural, fins que en Moisès n'aprenguí un poc més, i encalçant el Volga per no perdre molt de temps amb ell, al final ens tragué dos minuts en temps real.
La segona prova del dissabte es posà un poc més de vent, ara ja no ens afecta tant, també la sortida ens collir un poc des previnguts, (he de dir que tal vegada hi tenim una pega amb les sortides, tant en Martí com jo ens tornem vells i ses orelletes ja no escolten com abans, però per un altre costat sa bocina del Viriato a la prova de diumenge tenia molt que desitjar, amb els avions passant i el vent en contra, prego al qui pertany si hi pot fer alguna cosa amb això), tornàrem a sortir dels darrers però amb velocitat i no perdíem terreny, millor dit mar, amb els altres. Però el nostre signe d'aquesta Diada va ser fallar boies, si no hagéssim fallat anàvem davant del tot quasi, davant nostre a pocs metres férem boia el Tinita, el Regio i d'altres bots capdavanters, però la vida és així i sense desanimar-nos continuàrem, aquí en aquesta prova i navegant d'aleta i través arribarem a fer més de cinc nusos. Al final arribàrem els set de nou i sols a sis minuts i vuit segons del primer, en temps compensat eh!.
El diumenge més del mateix una sortida horrorosa, i això que era de través, però pel costat bo i poc a poc superàrem a barques més grans i grosses com l'Alzina, ( eh! que feia por veure la proa del Alzina darrera la Paquita B, pensava i si em fuig el vent aquest "animalot" en pot passar pel damunt i no se'n adona compte, però no va succeí) com a les altres proves férem el mateix error a la boia de cenyida i a fer un repic, sols no fallàrem a la darrera cenyida vàrem aprendre un poc la lliçó. Al final a nou minuts del primer en temps compensat i deixàrem en rere al Perla i al Sant Jaume, els nou de onze.
Tenim dues fotografies que ens vàrem fer aquesta Diada i en gran sorpresa una s'ha escollit com a cartell d'anunci del Trofeu Raimundo Reus d'aquest any, la podeu veure a la pàgina del Club de Cala Gamba. Gracies.
Aquesta entrada no serà l'única amb el tema de la Diada n'hi haurà algunes més, però per no fer-les molt llargues ho escriurem a bocins.
Fins la pròxima.

divendres, 27 d’agost de 2010

Com ens agradaria que fos la Diada?

Amb aquest títol no vull crear polèmica, es a dir no vull fer cap crítica a la Diada actual, ni vull que en facin els que hi afegiu comentaris . Tan sols és per veure com es podría millorar en un futur llunyà o més pròxim la nostra Diada de Vela Llatina de Mallorca, afegint els que creieu que hi falta.

Així que començaré per dir que el que hi ha ara està bé, la Diada sempre ha estat una regata i crec que així ha de ser, però... com tot sempre es pot millorar.

La meva visió de futur es una regata envoltada de altres esdeveniments, per exemple una petita fira nàutica que tingués a veure amb la restauració y conservació de les embarcacions participants, com a caps, veles, bocells i corrioles, pintures, patents, talls de mestres d'aixa, etc.
També hi afegiria cultura, cultura marinera tradicional, que ens falta molt, llibres, exposicions, conferències, etc.
Crec que també s'hi podrien afegir un altre tipus de competició que no sols les proves a vela, una regata a rem, no estaria malament. Algun tipus de competició de marineria i navegació, com exemple podria ser: fer desamarrar una embarcació i fer-la sortir del port, fer un recorregut, curt, però navegant amb varis rumbs a favor, en contra del vent i fer-la tornar a amarrar en el seu lloc. Aquesta competició podria tenir diferent tipus de puntuació, contra-rellotge, etc.
Una altra cosa a afegir a aquesta futura Diada, seria un premi o concurs per les embarcacions més ben conservades o restaurades segons la embarcació original.
I una cosa que no hi pot faltar a aquesta futura Diada, com a sa d'ara, son sa festa i els menjars, aquests soparets i dinars no hi han de faltar mai, son el ànima de la Diada.

A mem que hi afegiu la resta.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Un parell de glosses per combatre la calor

El meu padrí, el mestre d'aixa, també tenia una altre afició, a part de anar a pescar pops, i era fer glosses. Amb un tres i no res te n'en feia una. Jo no en sé molt, me'n costa un molt fer-ne una, però tenc una neboda que n'ha heretat el do.
Quan era petit me'n deia moltes i qualcunes me les vaig aprendre. Ni ha dues que m'agraden molt, no puc dir que fossin seves, però no els he escoltades per altres boques, jo crec que mai. Una curteta parla d'un moscard, ara el estiu son molt comuns, sobre tot als vespres. Diu així:
Un moscard varem matar
i dels ossos més petits férem,
cent llanxes canoneres
i vint llaüts de pescar.
I del que sobrà
encara poguérem comprar
Son Perot i Son Perera
i tota la ribera
que envolta la mar.

Ni ha una altre que també té que veure un poc en la mar i els accidents geogràfics de a prop de Palma i diu així:

Pescant un cranc
damunt s'illa de Cabrera
vaig veure Sa Dragonera
que ballava amb s'ho Cap Blanc.
I es Cap Enderrocat,
de ràbia suava sang.
Va muntar damunt un cavall
per arribar prest a Ciutat,
con no hi havia estat mai
va caure per davall Es Vall
i dos escarabats bollers
li prengueren sa defensa
i l'embarcaren dins una llanxa
com si fos un mariner.
I varen dur es papers
a nes batle de Pollença.
I es batle de Pollença
que era un ase vell
que li deien en Consciencia,
varen haver d'esperar
cent mil anys de paciència.

Que vos ha paregut! N'hi qualcunes més, però per mostra basta un botó.
Fins una altra.

diumenge, 27 de juny de 2010

Hi ha que fer alguna cosa amb la Vela Llatina

De veritat no ho sé, però el cor i el cap amb diuen que hi hem de fer alguna cosa. Està ben demostrat que amb les regates no basta, com tampoc basten les trobades.
En fan un poc de enveja els italians, però ells tan sols son regates. Els catalans no més tenen trobades i estan en punt com noltros. Els murcians també son regatistes, ho tenen un poc més ben muntat. No en parlem dels canaris, també regatistes. Els gallecs tenen de tot, regates i trobades. Els menorquins sols trobades. Els valencians també fan trobades i regates. Som un caramull de gent poc "avenida" està entre cometes perquè no es la paraula adequada, però es com ho deim aquí, pocs i mal avinguts.
Hi va haver fa uns anys una conferència del Mediterrani de Vela Llatina, es varen prendre uns camins però... que se'n ha fet d'ells? Han acabat en algunes decisions? No sé res.
No en podríem tornar a organitzar una altra? Això va dirigit als "generals" de la navegació a vela llatina, es a dir als que tenen la oportunitat de tallar el bacallà i tenen "mando en plaza"
Jo tan sols som un trist soldat ras que surt a navegar sempre que pot i el deixen amb el seu botet, no soc cap entès en la matèria, ni crec que ho arribí a ser. Però aquests entesos, experts, jo diria que "sabis", si es poguessin tornar a reunir i poder tornar a escoltar-los, com vaig tenir la sort de poder fer en aquella conferència. Sort deguda a una desgracia, tenia una cama rompuda, jo ho diuen "no hay mal que por bien no venga"
Aquelles converses fèiem afició, et donàvem ànims per seguir, veies que no estaves tot solet en el mon navegant amb aquesta vela tan antiga i que havia més gent que pensava com tu.
Això va dirigit a tots, jo inclòs, hem de fer més per la nostra marina tradicional. A me'n si ho podem fer i ens surt bé. Au cap endavant.

dimarts, 22 de juny de 2010

Quina regata!

El darrer dissabte, dia 19 de juny, participàrem, el meu soci i tripulant Martí i jo a la Regata del Trofeu Mestres d'Aixa.
Trobam que és una pena que un trofeu que hauria estar a la altura de la "Diada," hagi quedat reduït quasi a no res. La veritat no sé de qui es la culpa, pot ser, com és el més normal, que de ningú, sinó dels temps que corren que no ajuden a res.
Malgrat tot i això ens reunirem un grapat de embarcacions, no tantes com esperava. Varen venir el "Balear", l'Alzina, com a llaüts grossos, també hi foren el Annika, Savanna, La Hermosa i el San Antonio de Padua per part dels llaüts clàssics. Per part dels bots hi anàrem el Sant Jaume, Santa Creu, Regio, Nicator i la Paquita B. Crec que no me'n he deixat cap, si fos així deman disculpes i que m'ho facin notar i li posaren remei tot d'una.
Sortírem amb la Paquita desprès de haver fet reparacions i algunes modificacions menors, encara n'ha de venir una de grossa, però vos ho contaré, a més és un secret, més endavant.
Al principi hi havia poc vent, noltros sortírem de Cala Gamba a vela, però menys mal que teníem aparaulat el remolc amb el Savanna. Que sinó no hi arribem a temps. El Savanna ens remolcà fent una taringa, Santa Creu, Regio i Paquita.
Arribàrem a la sortida amb un ventet de mestral fluixet i el comitè ens indicà que el recorregut seria una boia de desmarc cap a terra, després cap el "xispero", tornar cap a la Seu i acabar per devora la sortida. Però... el vent canvià a ponent- llebeig, i es canvià el recorregut un poc; boia de desmarc cap a la mar, boia de Can Pastilla i arribada.
Començà el procediment de sortida i ens agafà un poc despistats, com és normal en noltros, encara que ho pogèrem arreglar un poc. Poc desprès de haver sortit férem bordo i anàvem bé. Però... no endevinàrem amb el segon i quedàrem un poc a baix de la boia i aquí ho perdérem tot. Passada la boia darrera el San Antonio anàvem recuperant, passàrem el San Antonio i ens atracàvem als de més avant, el ventet que feia i el poc que pesa la Paquita ens donava un poc de avantatge, però... el vent es moria. A prop de Can Pastilla es morí del tot.
-Que llarga serà la tornada cap al Portixol. - li vaig dir a n'en Martí.
Quasi no ho havia acabat de dir començà a bufar vent, no entrà de sobte però... quasi quasi. A més canvià de direcció, anàvem a Can Pastilla de descuarterar i canvià a aleta. Aquest canvi sorprengué als dos bots sants, Sant Jaume i Santa Creu, i anaren tot dos dins l'aigua. Així de sobte, ara els veus ara no els veus.
La Paquita començà a córrer i com corria, pareixia que dúiem motor, de la estela que aixecàvem per popa. Ens atracàvem al més perillós d'una regata a vela llatina, la traslutxada, ja que la vela passa d'un costat al altra de la barca i amb vent fort, com ara era el cas, has de anar molt en compte. En Martí i jo hem aprés que el millor és amollar-ho tot, burdes i escotes, i una vegada passada la vela de costat començar a caçar. Però feta la traslutxada amb més facilitat de la que esperava i sense cap ensurt, anàvem drets cap el Puro Beach, sense possibilitat de poder cenyir més. Així que ens tocà fer bordo cap a la mar. Ara aquesta estava embrutada pel vent i una mar de fondo que venia travessada. I començarem a botar per damunt les ones, pegant capsanades i quasi emproats per evitar la escora. Poc després en faltà el pel d'una ... per trabucar. En Martí i jo vérem com l'aigua començava a entrar per la coberta escorada, fins a arribar a la cossia. Aquí tot dos a una férem un exclam i estirant-nos tot el que podíem cap enrere, per treure el màxim de pes cap en de fora de la barca i compensar la força del vent a les veles. I al mateix temps empenya la canya, en aquest cas stick, del timó per emproar la barca al vent. Ho aconseguirem i no anàrem dins l'aigua però per poc. Tot això succeí en menys temps del que heu trigat en llegir-ho.
Ara anàvem navegant de cenyida cap a fora de la badia, això és un dir, ja que no estàvem a mes de tres o quatre cables, mida marinera que és la dècima part d'una milla nàutica, pegant capsanades i caçats tot el que podíem. El floc portava quan pujàvem una ona i es desventava quan la davallàvem, en aquest cas és millor no fer-ne cas d'ell, que faci el que vulgi, però que no en molesti molt. Aprofitant una davalladeta del vent tornarem a fer borda cap a terra. Encara que ara anàvem a la bona, no feia més bon anar. La vela espitjava fort i havies de sortir més cap a fora de la barca, la mar no ens feia botar com a la mala, però et feia escorar molt ja que ens arribava pel través, bé de guatemala a guatapeor.
D'aquesta manera ens atracàvem a terra i havíem de tornar a fer bordo. Aprofitàrem una altra davallada del vent per fer bordo i partir cap a fora. Guaitàvem per vigilar que el pròxim bordo que havíem de fer cap a terra ens deixés en la direcció de la entrada a Cala Gamba. Aquí hi va haver un altra ensurt, una onota ens agafà i ens aixecà fent que la barca mostrés més de la meitat de la obra viva, una altra expressió marinera que vol dir la part de la barca que està dins l'aigua, i quan caiguérem aixecàrem aigua per tot. A la fi ja podíem virar per anar directe a Cala Gamba i aprofitant les davallades de vent, això no vol dir que vingués a ratxes, férem bordo i cap en de dins. Anant a la bona i atracant-nos a terra feia més bon navegar, però la entrada al club era difícil, teníem el vent ben de proa amb la entrada i s'havia de filar molt prim per poder entrar, cosa que noltros no férem, però... vinguérem al rescat. El San Antonio ens venia al darrera, a motor, per el que pogués passar i així llançant-li un cap i a remolc entràrem.
Quin alè que fas quan ja est a dins del moll i te'n has sortit d'una d'aquestes. No més frises de amarrar i sortir de la barca, estar a terra que està quieta. Però quan fa uns dies que no et poses dins una barca per navegar a vela, ja et torna a entrar es cuquet de navegar i no hi penses amb tot els mals moments que hi has pogut passar.
Be fins la pròxima regata i que no hi hagi tant de vent com aquesta.

dissabte, 22 de maig de 2010

Homos contra la mar

Aquest títol de la entrada del Bloc d'en Joan Sol, El mar es el camí. M'ha fet recordar el que li succeí al meu padrí, el mestre d'aixa, navegant amb el seu estimat vaixell el Andres Lupo.
Quan ho recordava la cara li canviava un poc i a vegades s'aturava una estona de contar, per llavors torna a continuar, per aquell temps jo que encara era un nin no me n'adonava moltes de les coses, però ara, ja més gran, veig que era la emoció de recordar un fets molt emotius i que li posaven a la memòria uns successos penosos de tornar a reviure.
Navegant per l'Atlàntic, a la altura del Carib, estava el Andres Lupo. Cels clars, sol i calor. En qüestió de hores la cosa s'embrutà. Niguls de panxa d'ase i vent fresc. La situació canviava molt ràpidament, es va fer fosc, pareixia de vespre, però tindria que ser a prop del migdia. Allà veié per primera vegada el foc de Sant Telm, que desprès tingué sempre com a un mal presagi. Els llamps i trons es succeïen sense interrupció, quasi no hi havia separació de temps d'un al altre, els llamps il·luminaven al vaixell i els seus voltants mostrant una mar que feia feredat, d'altes que n'eren les ones. Cortines de pluja mogudes pel vent recorrien la coberta de cap a cap. El vent s'havia tornat ferotge, gràcies que havien tingut temps de llevar tot el pedaç i s'havia deixat unes veles de capa, per intentar que el vaixell no anés a la deriva. Les ones entraven per qualsevol costat i sortien per l'altre i la seva força feia que el vaixell es mogués com a una muntanya russa.
La tripulació intentava mantenir-se dins el vaixell. Alguns desprès de veure que a fora ja no es podia fer res, els cops de mar se n'endugueren als oficials i alguns mariners, i cansats de aferrar-se pels llits i altres llocs, es decidiren amarrar al tros de pal mascle que passava per dins la cambreta. No eren molts, la tripulació del Andres Lupo no era nombrosa com heu vist a una fotografia on prenen el ranxo (menjar), allà es fermaren asseguts sobre el terra, esquena al pal i passant-se un cap, donant un parell de voltes, pel pit i la panxa. Eren sols un grapat, dels únics que en coneix el nom son, en Guillem "Sa por," si aquell que es barallà amb el meu padrí, en Perico "Cap d'aigo," que era el al·lot del vaixell i el meu padrí, però n'hi havia algun més del qui ara no me'n record.
Allà es formaren, en Perico en mig de de les cames del meu padrí, i passaren el temporal, encomanant-se a Deu, i això que el meu padrí no hi creia molt, però com ell deia, quan es trobes en una situació com aquella no saps a qui encomanar-te i dius "que sigui el que Deu vulgui."
Després d'uns dies fermats a la fi el vaixell deixà de mouré per les onades i així com havia començat acabà, quasi de cop. Es desfermaren i sortiren, eren els únics sobrevivents. El vaixell havia quedat desarborat, els pals mascles tallats quasi a la altura de la coberta, i tot estava fet un desastre.
No sé quant de temps estarien així, la història continua que passats uns dies un vaixell nord americà els trobà i aconseguiren menjar en condicions. Contava el padrí que després de un bon grapat de dies sense menjar o menjar poc, el primer que es posà dins la boca va ser una galeta, la famosa galeta, mullada amb conyac.
El vaixell nord americà els remolca fins a Bòston on hi estarien quasi un any. Però la de Bòston es una altre història que os contaré un altre dia.

dijous, 22 d’abril de 2010

Gracies Cala Gamba

El títol de la entrada ho diu tot. Però podem allargar-nos un poc en la explicació. Avui en dia el Club Nàutic de Cala Gamba, és el club nàutic que mantén la flota de embarcacions tradicionals aparellades de vela llatina més gran de Mallorca i que a més participen en competicions. Això succeeix així perquè les diferents directives del club han mantingut el seu compromís amb la navegació tradicional. Que podrien haver fet més? Clar sempre es pot fer més, però amb el que han fet ha bastat perquè aquesta afició que tenim qualcuns no vegués perduda del tot, i això ja és molt. Hi ha hagut clubs on la vela llatina era una referència i ara ja no en queda res de tot allò. En canvi n'hi ha d'altres on comença aquesta curolla i tenen les seves embarcacions que s'apunten ce cada vegada més a les regates i altres esdeveniments (d'això en parlarem un altra dia). I en tenim alguns on les paraules vela llatina sona a kirguís o uzbeco.
Gracies Cala gamba per mantenir-ne la il·lusió de tots aquells que regata rere regata sortim a navegar amb aquesta vela. Crec que si algun dia es fa un recull de la afició a les regates de vela llatina a les Balears, Cala gamba hi tindrà un lloc d'honor.
No dic res més perquè pareix això una oda d'aquelles on es posava pels niguls al que pagava al poeta, però es just reconèixer el que es just reconèixer.
Bé desprès de quasi un mes sense dir res he tornat aparèixer, hi ha hagut circumstàncies que m'han obligat a fer-ho així, ara questes s'han acabat i espero fer una entrada setmanal en aquest bloc.
Fins més endavant.

dijous, 25 de març de 2010

Ja he tornat.


La fotografia està presa fa uns dies a Cala Gamba provant una vela guaira, que pareix una vela al terç, que m'ha deixat en david. Que vos pareix com queda? Llàstima que no he pogut provar-la navegant, quan ho faci ja vos ho contaré.
No és que me'n hagi anat de viatge, encara que pel cas ho paregui, és que la meva màquina, ordinador, se va espenyar. M'han hagut de canviar placa base i targeta de vídeo, a més de fer una nova instal·lació del sistema operatiu, i això s'hi afegeix un "formatetjat", Borrat en llenguatge comú, del disc dur. Això darrer m'ha fet perdre un bon grapat de coses qui tenia, encara que no tot. Així que he hagut de posar programes que tenia una altra vegada i això dur feina. A més de la pèrdua de arxius i el següent enfado.
Peró be, tot s'ha solucionat i tornarem a començar amb les coses de la Paquita B i altres històries marineres de la meva família.

dissabte, 6 de març de 2010

Tal dia com avui...

Tal dia com avui fa 82 anys la Paquita B va ser matriculada, podríem dir que ja era barca però fins el dia que es matricula, no ho és oficialment. Així que podem considerar el dia de avui 6 de març com a la data de naixement i a tenir en compte com aniversari. Li podem cantar això de: Anys i anys per molts d'anys...

En ve al cap quan ma mare em contava les anècdotes de la Paquita B, que qualcunes ja vos he contat i encara n'hi ha algunes que no. També les històries del meu padrí navegant i d'aquells temps que li tocaren viure, que poc a poc vos aniré contant. Aquestes dues persones i les seves histories marineres feren créixer en mi la febre de la mar, que durant molts d'anys vaig haver de dur un poc apagada, ja que sempre hi ha coses més importants per a comprar que una barca quan temps poc doblers.

Però a la fi vaig poder fer el meu somni de infant realitat, va ser per allà l'any 1996 quan un client i amic que tenia un botet de plàstic, al que tenia molt de aprecio, i no el volia vendre a segons qui, però no li quedava més remei que desfer-se d'ell per culpa del lloc de amarrament, en va regalar més que vendre el botet. Aquest tenia un nom molt adient "Llibertat" i la seva eslora és de 18 pams, du un pal senzill i una antena de poc més de 22 pams, amb una vela llatina apedaçada. Això darrer va ser el que en va fer decidir-me a acceptar el bot, el record de les histories de quan era petit ja el podria fer realitat, a la fi navegaria a vela, amb una vela llatina, com els meus padrins. I amb l'ajut dels meus pares encara apedaçarem més la vela i férem un timó de pala més ample per poder governar millor la barca, i inclòs una orsa lateral, com aquelles que duien els Yachts holandesos, que anava canviant de borda segons la direcció d'on venia el vent. Cada vegada que la veig encara allà amarrada a Can Barberà o a les fotografies que li varem fer en venen els records de tota aquella feinada que hi vaig fer.

Record que li posava la vela i sortia amb algun amic a navegar sobre tot els dissabtes horabaixa després de haver dinat. Sortíem del port a motor i després ja fora enfilàvem la vela i aprofitant l'embat navegàvem de través o aleta, cenyir, no cenyia molt, i després quan érem per davant Ciutat Jardí o Cala Gamba voltàvem per tornar a Palma, ja que la dona no en donava permís més enllà de les sis. La barca navegava be però aquesta poca capacitat per cenyir jo li donava la culpa a no saber manejar be la vela.

Així que vaig cercar qualcú que em pogués ajudar amb aquest menester. Hi ho vaig trobar a Cala Gamba. Però això vos ho contaré un altre dia.

dijous, 25 de febrer de 2010

Els remeis miraculosos, la estètica personal i la Paquita B


Primer de tot aquí teniu la darrera fotografia que m'han entregat del la Paquita B. La veritat és que ja fa més d'un any que me la varen fer, però fins ara no me la han donada. Que vos pareix? Que bé que navega, sobre tot si no hi ha molta de ona, més que navegar, rellisca per damunt de la mar.

Direu, ja tornem a tenir una endevinalla? ... Llavors i si... que hi hem de fer, m'agraden els títols així, que despertin un poc de curiositat al qui els llegeix.

De tots es sabut que a vegades quan tens un problema, sigui de la indole que sigui, sempre sol haver-hi qualcú que te un remei d'aquests miraculosos, que son, a vegades estranys a realitzar, has de anar a tal lloc, el dia de la segona lluna plena ... etc. La veritat es que ni ha d'aquests, i sempre hi ha qualcú que te diu que un amic d'un cosí de un cunyat de la germana de la seva veïnada li va anar bé. Llavors tu penses hi et dius, si en aquell paio li va anar bé, per que a tu no?

La nostra historieta te a veure amb aquests remeis. Així que començarem pel principi que és per on s'ha de començar.

La meva mare tenia el cabell roig i tot el cos ple de pigues, es a dir era el que diuen una "tarongeta". Quan era petita allà pels principis dels anys trenta, encara ho era més, un cabells vermell encès i la cara i els braços tacats com si la haguessin pintada amb un colador. Això darrer, les taques o pigues, es coneix que no estava molt de moda i tothom li deia a la meva padrina, "Ai! quina pena aquesta nina tan guapa però amb aquestes pigues...". La meva padrina provava i provava remis d'aquests que per ignorància dels temps aplicaven, alguns amb base científica, però la majoria no. Una veïnada, d'aquestes que sempre hi ha, i en molt bona intenció, va fer saber a la meva padrina que unes tals persones per llevar las pigues a la seva filla, havien utilitzat un remei que els hi va anar molt bé, ja feia uns anys d'això, però avui la nina no en tenia cap de piga.
- M'has de contar que varen fer? - li demanà la meva padrina a la veïnada.
- Jo t'ho diré - li va contestar la veïnada, i tot de seguit li explicà fil per randa quin era el remei miraculós. Quan arribà el meu padrí de fer feina, la meva padrina li explicà el que li havia contat la veïnada amb les fites ben donades de com fer ben fet el remei per llevar les pigues a la nina.
- No, sé jo... - va contestar el meu padrí un poc dubtós.
- Ja n'hem provat uns quants i cap anat molt bé - hi afegí.
Però com tots els casats sabeu, i els que no sou casats si vos casau ja ho sabreu, a les dones quan se'ls hi fica una cosa entre cella i cella, eh! en els homos també, no aturen fins aconseguir-ho. Ella venga que venga, i ho has de fer, i ho has de fer, ... (Agustín el Casta). El meu padrí acabà per consentir.
Així que ja els tenim a tots la meva padrina, el meu padrí, i el tio Sebastià, un germà de la meva padrina que vivia amb ells, i ma mare, de matinada, encara fosc, el dia de Sant Joan, cap a n'al club. Que pensaria la gent que els va veure? On van aquests amb aquesta nina de tan matí? Allà embarcaren dins la Paquita B i cap a fora, passaren la farola i cap enmig. El tio i el meu padrí bogàvem, ma mare i la meva padrina assegudes a popa. Fins que se'n anàrem ben enmig, allà s'aturàrem i esperàrem la sortida del sol.
Perquè segons deia el remei que li havien dit a la meva padrina, si qualcú que tingués pigues es feia net amb l'aigua on brillava el sol quan sortia, el dia de Sant Joan, les pigues li desapareixeran.
Ja me tens a la meva padrina, fent net la cara i els braços de la seva filla amb l'aigua on brillava el sol, allà en mig de la mar.
- Que et creus que se'n anaren les pigues? - em deia ma mare, mostrant-me els braços- Ja ho crec que no. Sinó en sortiren més - afegia.

Escric aquesta història ara que ja fa quatre anys que ens va deixà. Tot aquests contes mentre la Paquita B existesqui no moriran mai. Així que salut per la Paquita B que la setmana que ve, dia 6 de març, ja en fa vuitanta-dos d'anys. I que en pugi fer vuitanta-dos més, i que tots la vegem. Amén!. Així acabàvem les rondalles i així acaba el escrit d'aquesta setmana.

Visquem i coses verem,
passant un falcó va dir.
- He vist un caragolí
bogant un bot al rem,
i un moscard amb un atxem
va fer moure un molí.



dijous, 18 de febrer de 2010

GH, navegar en un vaixell i sa por


Voltros direu i que tenen que veure una cosa amb l'altre..., si continuau llegint ho sabreu.

A sobre GH ja hi ha poc que dir, hi ha detractors i partidaris, això és com la mateixa vida i és veritat, un grapat de persones que conviuen juntes durant un temps, sense poder fugir unes de les altres i hi ha amistats per tota la vida, amistats tan sols allà dedins, baralles per tota la vida i baralles sols allà dedins.
I que vos pensau que era viure dins un vaixell? Tots els dies que durava la travessia no te'n podies anar molt enfora, tant si t'agradava com si no, hi eres allà dedins . Les travessies es podien fer molt llargues havent d'aguantar a qualcú que no podies veure perquè t'hi havies barallat, tal vegada per la cosa més ridícula que et puguis imaginar. També es feien amistats molts gran i que comparties amb elles totes les teves dubtes, pors, alegries, etc., inclòs a vegades et podien salvar la vida o tu salvar-la a un altre.
Cada vegada que veig o sent el programa GH, ja que la meva dona en es aficionada, a mi en toca veure-lo tant si m'agrada com si no, pens amb el meu padrí i la seva vida, navegant a bord d'un vaixell. Passar les hores fent feina, ja que ell deia que un mestre d'aixa mai acaba la feina a una embarcació, sobre tot si era de fusta i anava a vela, (els vapors eren diferents, segons ell). Sempre hi havia coses que fer, ara que s'ha espenyat es galliner, un motó que s'ha romput, aquell maneg que s'ha esquerdat i així un caramull de coses.
També podies aprendre dels oficis dels altres, va aprendre a fer nusos que li ensenyaven els mariners, a cosí i arreglar veles que li ensenyà el veler, fins hi tot a estones, a dur el timó, sols quan feia bon temps.
Els dies passaven fent feina i descansant a la cambreta, recordo que parlava d'una extraordinària navegació per aquells temps.
- Sols 103 dies! - em deia - per anar de Barcelona a Yarmouth, Canadà, i de allà a Bones Aires, Argentina. 103 dies de navegació!.
M'ho contava com una gran proesa de la navegació a vela i relatava dies de quasi calma en que sols feren unes poques milles, a navegacions amb el vent de través, posant quasi tot el pedaç que es podia posar.
També terribles navegacions de bolina amb un vaixell quadre, que sols podien cenyir a prop dels 60 graus al vent.
- Tres dies davant Cabo de Gata! - llavors a vegades afegia. - Vent de ponent fresc, veles i caps de bolina tensats a com a cordes de violí. Arribem a Cabo de Gata, bordo cap a Africa. (Navega que te navegaràs, com a ses rondalles). Costa de Africa, bordo cap a Espanya. S'atraca la costa Farola de Cabo de Gata. Torna a fer bordo cap a Africa, torna cap Espanya. I així tres dies, veient Africa i Cabo de Gata.
Era normal que a vegades que pel avorriment no sabies el que havies de fer.
- I quan no saps que fer, cerques alguna cosa que fer, malgrat sigui barallar-te amb qualcú. -me contava el meu padrí.
Així que tal vegada a partir d'ara quan vegem GH podem imaginar-nos que en lloc de ser un joves que estan en una casa fixa a terra, ens podem imaginar-los navegant com a mariners dins un veler d'aquells antics, o un pailebot, fent travessia cap a qualsevol lloc llunyà i al millor ens pot agradar un poc més. Prometo que a partir d'ara ho faré així. Vos don permís per fer-ho voltros també.

I direu, aquest s'ha deixat "sa por", idò no.
- Que és sa por? - en demanà un dia el meu padrí.
Un al·lot de deu o dotze anys no sap exactament que contestar a aquesta pregunta, i jo en vaig quedar com a pensant, esperant trobar una contestació bona. I ell em va dir.
- Sa por no és res, quan l'has vista. Jo hi vaig dormir dos anys amb "sa por" en el llit del costat.-
Llavors jo vaig pensar no era possible dormir amb una cosa que et far por al teu costat durant dos anys, a més a les nits, que quan som nins és quan tenim més pors. Me pareixia impossible que una persona ho pogués fer.
- Com era això, padrí? - li vaig demanar. I ell en contestà.
- Vaig dormir dos anys al costat d'en Guillem Borràs, que li deien de mal nom en Guillem Sa Por .
Ve tu aquí, era un homo, aquests vells sempre ens enganen quan som nins. I afegí.
- No ens parlàvem, nos havíem barallat per un doi, i durant dos anys no ens diguérem ni el bon dia, i això que dormíem un al costat del altre, menys mal que amb que passar llavors ens férem amics.
Però aquesta història vos la contaré un altre dia.

Què? A la fi heu vist com tot ha tingut que veure una cosa amb l'altra.
També mirau la fotografia que hi ha al cap damunt, que vos pareix?
Son els mariners del Andres Lupo a punt de menjar, el meu padrí, no es veu molt be, està a la dreta és el que dur a damunt un ca i un moix. Que pel que pareix no es duien tan malament com el meu padrí i "sa por".

divendres, 5 de febrer de 2010

Padrí, quan eres petit, com era...?



Hola a tots els que seguiu aquest bloc, i gracies perquè això m'anima a continuar.
Cada dijous, de moment, vaig a dinar a ca mon pare, bé hi anem el meu fill i jo, així que a la taula ens reunim tres joans (el dolent abunda). Quan ja hem dinat i en la panxa plena, mon pare i jo ens posem a xarrar de coses i aquest dijous parlàvem ... la veritat no sé de que, però el meu fill li va demanar al seu padrí quan era ell petit si les coses eren iguals a ara. Ja ens podeu imaginar la resposta.
A mi això en va fer recordar quan jo formulava la mateixa pregunta al meu padrí i ell en contestava...
El que relataré ara és el recull de tot el que hem ajuntat (tota la família) de la infància del meu padrí, el mestre d'aixa, la veritat ben poca cosa, la majoria ens ho suposem .
Com he dit a un altra entrada, neix el 19 de octubre de 1881 al Jonquet, son pare era mariner i sa mare devia fer el que totes les mares i dona de mariner per aquell temps, es a dir tot el que podia per donar de menjar als seus fills mentre arribava la paga del seu homo. (Tenim una anècdota de contrabando, però no podem esbrinar a qui li va passar, si era ella o no). Tenia un germà més gran que ell, en Jaume.
Quan era petit els nins no duien sabates, això era pels rics, al màxim unes espardenyes velles o descalços. La roba s'heretava d'uns als altres i les mares feien cosits amb pedaços damunt els sets de la roba. Els nins jugaven tot el dia pel carrer, no anaven a la escola, i si hi anaven era per poc temps. Ell no va aprendre de llegir, molt poc i malament, i escriure, tan sols el seu nom per firmar, fins molt desprès i de ben gran. Nos ho demostra el fet de que en una cartilla que tenim de abans de 1910 firma amb una creu, però ja en documents posteriors durant la guerra civil firma amb el seu nom.
Una de les coses més xocants que en va contar de quan ell era petit, era que el dia dels Reis. aquest dia els al·lots no rebien juguetes, com ara, no hi havia doblers, tan sols uns cèntims per comprar un dolç. També que els al·lots sortien al carrer a fer festa i amb unes trompetes de cartró o material semblant anaven pel carrer tocant-les i cridant Els reis! Visca els reis!
Per mala sort quan el meu padrí tenia set anys, son pare va morir. El vaixell en el que navegava es va enfonsar per davant Alacant. Allà està enterrat desprès de morir al hospital. Així que suposem que es va salvar en primera instància, però que per el patiment que va sofrir o perquè quan el van recollir ja estava malament, no s'en va poder sortir. El meu padrí si aturava per Alacant, solia anar al cementiri a fer-hi una visita a la tomba, però no sabem on està.
Desprès de això, tant en Jaume com ell es varen haver de posar a fer feina, ell en tan sols set anys, però pel que contava era cosa comú. No hem pogut saber exactament a on, però tant el seu germà com ell començaren a fer feina a un tall de qualque mestre d'aixa, dels que havia pel Mollet, el que avui és el moll de pescadors de Palma, ja que aquesta va ser la professió de tot dos germans i per aquella època s'hi començava de ben petit.
No solia contar molt més de la seva infància, suposo perquè no en va tenir, tan sols feina i dura perquè per aquelles èpoques els infants, com avui en el tercer mon, havien de ajudar a la economia familiar per no morir-se de fam.
El següent que tenim es que als setze anys es matricula a la marina perquè s'embarca en un vaixell, creiem que de calafat, la passa abans de mestra d'aixa. Això succeïa al 1897.
També ens contava que no va haver de fer el servei militar per ser fill de viuda i així figura a la seva cartilla de marina.
Imagino la seva alegria o il·lusió, un al·lot de setze anys amb un ofici, embarcar-se a conèixer mon, però així devia ser la vida. Avui en dia també passa, menys però passa.
I fins aquí hem arribat per avui, això és el que tenim de la infància del meu padrí. Vos promet que seguiré la història i n'hi ha un bon grapat.
Al principi teniu una imatge del arxiu Escalas del Jonquet, en podeu veure els pobres que eren i son bastants posteriors a la època del meu padrí.

dimecres, 27 de gener de 2010

Un Mestre d'Aixa i el seu vaixell


Parlant amb mon pare del meu padrí, es a dir son pare, dels famosos "Prínceps de Califòrnia," hem retret històries que ens contà ell a tot dos, amb diferència de temps. Mon pare encara se'n recorda de detalls que a mi, tal vegada perquè el meu padrí ja era més vell i havien passat més anys, no recordo que en contés a mi. Ja vos aniré posant el que entreguem tot dos de tot això.
De moment per començar vos diré que el meu padrí nasqué al Jonquet. Per aquells que no sou de Palma, el Jonquet és un barri al costat de Santa Catalina. (Mapes de Google ) Com diu la glosa: "Visc per damunt es Jonquet / Som pescador de gerret / i agafo qualque sardina / diuen que som de Santa Catalina." Els "jonqueters" i els "catalineros"ens considerem (més bé valdria més parlar en passat, perquè aquella època ja ha passat i avui en dia ja no és així) ens consideràvem quasi germans, no ens passava el mateix amb els "putxeros," es a dir els que vivien al barri del Puig de Sant Pere, que ens dúiem a matar. Tal vegada per la competència marinera, els tres barris estaven habitats principalment per pescadors i altra gent de mar.
Bé com vos deia el mau padrí va neix al carrer General Cabrinetti nº 13 del Jonquet dia 19 de octubre de 1881, no han passat anys de això. Ell als setze anys s'embarca, ho sabem perquè tenim la data de inscripció a la "Libreta de Inscripción Marítima" ( llàstima que la que tenim és la darrera i sols hi figuren els dos darrers vapors en que va navegar del any 1911 al 1913. Segons en contava ell aquest any 1913 es va casar i ja no es va tornar a embarcar.
Uns dels vaixells que ell en parlava molt era el "Andres Lupo, corbeta uruguaiana de la companyia Gasteiz i Mendialua." Així ho deia ell amb el seu castellà.
Ara que ho escric en recordo quan ell em contava les seves historietes, assegut en un balancí davant el balcó de ca ma mare, amb la boina al cap i mostrant la única dent que li quedava quan parlava. Quins temps aquells de quant ets nin tot ho veus de manera diferent, a ell li dec la meva afició a la mar, me imaginava navegar amb els vaixells que ell descrivia per ensenyar-me el aparell.
Ja ho diuen "ningú mor fins que te'n oblides d'ell" i això es ben de veritat.
Em despisto, al que anaven, aquí vos deix una fotografia del "Andres Lupo" al port de Yarmouth al Canadà. Més en davant vos contaré més coses d'aquest vaixell i del meu padrí.

dissabte, 16 de gener de 2010

Els "Prínceps de Califòrnia"

Hola a tots:
Aquesta entrada ve de un comentari de un altre bloc. Es referent al comentari del bloc de Joan Sol "La Mar és el Camí" i es refereix a la vela llatina a San Francisco. Pels qui no ho saben, segons el meu padrí, no el que va fer el Paquita B, sinó l'altre que era mestre d'aixa, (ja vos contaré més coses d'ell). Bé com deia el meu padrí, el mestre d'aixa, tenia un parents seus, cosins, que partiren a Califòrnia a fer de pescadors. La història familiar continua amb que es feren molts rics tant que els hi deien els "Principes de Califòrnia". He pogut comentà aquesta història familiar amb altres parents meus, que tots la coneixem, principalment amb una cosina meva que te fet tot un arbre genealògic de la família, (també més endavant vos contaré més coses de tot això) i ens surten dos cosins del meu padrí, en Joan Gelabert i Jofre, que suposem son els que podrien ser tals prínceps, ja que en tenim constància del seu naixement però no de la data de defunció, ni on estan enterrats. Suposem que son aquests perquè ens coincideixen les dates de finals del segle XIX, concretament més endavant de 1870. Així que aquests dos personatges cosins del meu padrí son en Jaume i en Bernadí Gelabert i Rosselló.
Suposem, ho dic així, perquè tot això son suposicions que feim tota la família, que alguna cosa hi ha de veritat, perquè consultats diferents parents, la història varia un poc. Be a grosso modo, seria així:
Son pare d'aquests "prínceps" va morí al 1870 de tifus. Ells reberen algun doblers per una herència, no sabem si de son pare o de un altre parent, a partir de aquí la història te dues branques i un mateiçx final, una és la de que amb aquests doblers partiren cap allà, i es feren pescadors de gran èxit i fortuna. L'altra diu que amb lo heretat es feren una barca de bou i amb ella partiren cap allà. Aquesta darrera part em pareix molt increïble. Perquè creuar el Atlàntic amb una barca de bou de les dimensions de la Balear, per exemple, pot ser; però llavors de creuat l'Atlàntic partir cap el Pacífic, per Cabo de Hornos o Estret de Magallanes..., això ja seria com una epopeia índia o saga nòrdica.
Tenim més dades de això, perquè el meu padrí antes de casar-se anava embarcat com a mestre d'aixa i si quan tornava deia que havia estat per algun port de Estats Units, se li demanava si havia anat a veure als cosins, (ignorància de llavors). Ell tocava els ports de la costa est com a Boston, Charleston, Pensacola i alguns del Canadà. Això ens podria indicar que encara tenien algun contacte amb ells.
I tot això és el que tenim de moment referent als "Prínceps de Califòrnia".
Vos aniré contant tot el que pugem esbrinar la família, ja que ens hem posat a trescar tots i ja ho tenim com un assumpte familiar.
Gracies a tots el que m'han animat a continuar la història, no passeu pena que ho faré.

dimarts, 12 de gener de 2010

Cap els viutanta-dos



Si amics meus, encara que no ho pareixi, el Paquita B se'n va cap els vuitanta-dos anys de vida. Qui li hagués dit al meu padrí quan la va fer, que la seva barca el sobreviuria, inclòs ha sobreviscut a la qui li donà el nom, ma mare.
No fa molt al varador de Cala Gamba en parlava amb un altre propietari d'una barca amb el mateix "problema" que jo. Que en feim d'aquestes barques? Un no est pot des fer de elles així com així, tenen una història familiar al darrera que no pots oblidar. El meu padrí la va fer amb les seves mans com diu en la fulla de registre quan la varen matricular. Du el nom de ma mare. Ja feia regates allà pels anys trenta. Ha anat a fer moltes pescades per davant la Seu.
Crec que tan sols pot acabar de una manera... dins un museu!
Llàstima que ha Mallorca no n'hi ha. Així que hauríem de esperar que n'hi hagi un i mentre tant a navegar i fer totes les regates que es puguin. Malgrat quasi sempre arribem dels darrers.
Amics Molts d'Anys a tots i tots vegem a la Paquita B fer-ne vuitanta-dos més.

Aquí teniu tres estats del Paquita B.