Paquita B

Paquita B

dijous, 25 de febrer de 2010

Els remeis miraculosos, la estètica personal i la Paquita B


Primer de tot aquí teniu la darrera fotografia que m'han entregat del la Paquita B. La veritat és que ja fa més d'un any que me la varen fer, però fins ara no me la han donada. Que vos pareix? Que bé que navega, sobre tot si no hi ha molta de ona, més que navegar, rellisca per damunt de la mar.

Direu, ja tornem a tenir una endevinalla? ... Llavors i si... que hi hem de fer, m'agraden els títols així, que despertin un poc de curiositat al qui els llegeix.

De tots es sabut que a vegades quan tens un problema, sigui de la indole que sigui, sempre sol haver-hi qualcú que te un remei d'aquests miraculosos, que son, a vegades estranys a realitzar, has de anar a tal lloc, el dia de la segona lluna plena ... etc. La veritat es que ni ha d'aquests, i sempre hi ha qualcú que te diu que un amic d'un cosí de un cunyat de la germana de la seva veïnada li va anar bé. Llavors tu penses hi et dius, si en aquell paio li va anar bé, per que a tu no?

La nostra historieta te a veure amb aquests remeis. Així que començarem pel principi que és per on s'ha de començar.

La meva mare tenia el cabell roig i tot el cos ple de pigues, es a dir era el que diuen una "tarongeta". Quan era petita allà pels principis dels anys trenta, encara ho era més, un cabells vermell encès i la cara i els braços tacats com si la haguessin pintada amb un colador. Això darrer, les taques o pigues, es coneix que no estava molt de moda i tothom li deia a la meva padrina, "Ai! quina pena aquesta nina tan guapa però amb aquestes pigues...". La meva padrina provava i provava remis d'aquests que per ignorància dels temps aplicaven, alguns amb base científica, però la majoria no. Una veïnada, d'aquestes que sempre hi ha, i en molt bona intenció, va fer saber a la meva padrina que unes tals persones per llevar las pigues a la seva filla, havien utilitzat un remei que els hi va anar molt bé, ja feia uns anys d'això, però avui la nina no en tenia cap de piga.
- M'has de contar que varen fer? - li demanà la meva padrina a la veïnada.
- Jo t'ho diré - li va contestar la veïnada, i tot de seguit li explicà fil per randa quin era el remei miraculós. Quan arribà el meu padrí de fer feina, la meva padrina li explicà el que li havia contat la veïnada amb les fites ben donades de com fer ben fet el remei per llevar les pigues a la nina.
- No, sé jo... - va contestar el meu padrí un poc dubtós.
- Ja n'hem provat uns quants i cap anat molt bé - hi afegí.
Però com tots els casats sabeu, i els que no sou casats si vos casau ja ho sabreu, a les dones quan se'ls hi fica una cosa entre cella i cella, eh! en els homos també, no aturen fins aconseguir-ho. Ella venga que venga, i ho has de fer, i ho has de fer, ... (Agustín el Casta). El meu padrí acabà per consentir.
Així que ja els tenim a tots la meva padrina, el meu padrí, i el tio Sebastià, un germà de la meva padrina que vivia amb ells, i ma mare, de matinada, encara fosc, el dia de Sant Joan, cap a n'al club. Que pensaria la gent que els va veure? On van aquests amb aquesta nina de tan matí? Allà embarcaren dins la Paquita B i cap a fora, passaren la farola i cap enmig. El tio i el meu padrí bogàvem, ma mare i la meva padrina assegudes a popa. Fins que se'n anàrem ben enmig, allà s'aturàrem i esperàrem la sortida del sol.
Perquè segons deia el remei que li havien dit a la meva padrina, si qualcú que tingués pigues es feia net amb l'aigua on brillava el sol quan sortia, el dia de Sant Joan, les pigues li desapareixeran.
Ja me tens a la meva padrina, fent net la cara i els braços de la seva filla amb l'aigua on brillava el sol, allà en mig de la mar.
- Que et creus que se'n anaren les pigues? - em deia ma mare, mostrant-me els braços- Ja ho crec que no. Sinó en sortiren més - afegia.

Escric aquesta història ara que ja fa quatre anys que ens va deixà. Tot aquests contes mentre la Paquita B existesqui no moriran mai. Així que salut per la Paquita B que la setmana que ve, dia 6 de març, ja en fa vuitanta-dos d'anys. I que en pugi fer vuitanta-dos més, i que tots la vegem. Amén!. Així acabàvem les rondalles i així acaba el escrit d'aquesta setmana.

Visquem i coses verem,
passant un falcó va dir.
- He vist un caragolí
bogant un bot al rem,
i un moscard amb un atxem
va fer moure un molí.



1 comentari:

  1. Bartomeu Rosselló i Boeres13 de març de 2010 a les 21:12

    Entrenyable història Joan. Tens tota la raó, recordant totes aquestes anècdotes, els qui hem estimat encara resten aquí. Salutacions

    ResponElimina