Paquita B

Paquita B

divendres, 5 de febrer de 2010

Padrí, quan eres petit, com era...?



Hola a tots els que seguiu aquest bloc, i gracies perquè això m'anima a continuar.
Cada dijous, de moment, vaig a dinar a ca mon pare, bé hi anem el meu fill i jo, així que a la taula ens reunim tres joans (el dolent abunda). Quan ja hem dinat i en la panxa plena, mon pare i jo ens posem a xarrar de coses i aquest dijous parlàvem ... la veritat no sé de que, però el meu fill li va demanar al seu padrí quan era ell petit si les coses eren iguals a ara. Ja ens podeu imaginar la resposta.
A mi això en va fer recordar quan jo formulava la mateixa pregunta al meu padrí i ell en contestava...
El que relataré ara és el recull de tot el que hem ajuntat (tota la família) de la infància del meu padrí, el mestre d'aixa, la veritat ben poca cosa, la majoria ens ho suposem .
Com he dit a un altra entrada, neix el 19 de octubre de 1881 al Jonquet, son pare era mariner i sa mare devia fer el que totes les mares i dona de mariner per aquell temps, es a dir tot el que podia per donar de menjar als seus fills mentre arribava la paga del seu homo. (Tenim una anècdota de contrabando, però no podem esbrinar a qui li va passar, si era ella o no). Tenia un germà més gran que ell, en Jaume.
Quan era petit els nins no duien sabates, això era pels rics, al màxim unes espardenyes velles o descalços. La roba s'heretava d'uns als altres i les mares feien cosits amb pedaços damunt els sets de la roba. Els nins jugaven tot el dia pel carrer, no anaven a la escola, i si hi anaven era per poc temps. Ell no va aprendre de llegir, molt poc i malament, i escriure, tan sols el seu nom per firmar, fins molt desprès i de ben gran. Nos ho demostra el fet de que en una cartilla que tenim de abans de 1910 firma amb una creu, però ja en documents posteriors durant la guerra civil firma amb el seu nom.
Una de les coses més xocants que en va contar de quan ell era petit, era que el dia dels Reis. aquest dia els al·lots no rebien juguetes, com ara, no hi havia doblers, tan sols uns cèntims per comprar un dolç. També que els al·lots sortien al carrer a fer festa i amb unes trompetes de cartró o material semblant anaven pel carrer tocant-les i cridant Els reis! Visca els reis!
Per mala sort quan el meu padrí tenia set anys, son pare va morir. El vaixell en el que navegava es va enfonsar per davant Alacant. Allà està enterrat desprès de morir al hospital. Així que suposem que es va salvar en primera instància, però que per el patiment que va sofrir o perquè quan el van recollir ja estava malament, no s'en va poder sortir. El meu padrí si aturava per Alacant, solia anar al cementiri a fer-hi una visita a la tomba, però no sabem on està.
Desprès de això, tant en Jaume com ell es varen haver de posar a fer feina, ell en tan sols set anys, però pel que contava era cosa comú. No hem pogut saber exactament a on, però tant el seu germà com ell començaren a fer feina a un tall de qualque mestre d'aixa, dels que havia pel Mollet, el que avui és el moll de pescadors de Palma, ja que aquesta va ser la professió de tot dos germans i per aquella època s'hi començava de ben petit.
No solia contar molt més de la seva infància, suposo perquè no en va tenir, tan sols feina i dura perquè per aquelles èpoques els infants, com avui en el tercer mon, havien de ajudar a la economia familiar per no morir-se de fam.
El següent que tenim es que als setze anys es matricula a la marina perquè s'embarca en un vaixell, creiem que de calafat, la passa abans de mestra d'aixa. Això succeïa al 1897.
També ens contava que no va haver de fer el servei militar per ser fill de viuda i així figura a la seva cartilla de marina.
Imagino la seva alegria o il·lusió, un al·lot de setze anys amb un ofici, embarcar-se a conèixer mon, però així devia ser la vida. Avui en dia també passa, menys però passa.
I fins aquí hem arribat per avui, això és el que tenim de la infància del meu padrí. Vos promet que seguiré la història i n'hi ha un bon grapat.
Al principi teniu una imatge del arxiu Escalas del Jonquet, en podeu veure els pobres que eren i son bastants posteriors a la època del meu padrí.

1 comentari:

  1. Joan! molt interessant, cal deixar constància a les generacions que pugen del perquè de tot plegat i recordar que la història és la mare de totes les ciències, ja que tot és cíclic. Ho dic per la comparança que has fet de la situació dels nostres avanpassats amb la situació actual de molts infants del tercer món.

    M'ha agradat molt i t'anim a continuar. Salutacions

    ResponElimina