Paquita B

Paquita B

dissabte, 1 de desembre del 2012

UN OFICIAL DE LA ANDRES LUPO

 Tornant a bussejar per internet he trobat un paràgraf en el bloc de marina "Vida Marítima". La entrada tracta dels vaixells de la Companyia Transatlàntica anomenada "Los Tres Comillas" i per mig hi surt un capità, mallorquí, de aquesta companyia que feia el creuer del Atlàntic. 
  Vos poso un boci, el que m'interessa, del paràgraf d'aquest bloc on es parla de ell.
  " Don Gabriel Roselló Guiscafré, también excelente amigo nuestro, fue como aquél discípulo del veterano capitán don Juan Molí, en la Escuela de Náutica del Instituto Balear. Realizó sus prácticas en el vaporcito SALVADOR de la Compañía Arrendataria de Tabacos y en el bergantín goleta BEATRIZ. Fue piloto de la corbeta uruguaya ANDRES LUPO también de armadores mallorquines, realizando durante cinco años viajes a los Estados unidos, Nueva Escocia y Argentina y en posesión ya del título de capitán entró en la trasatlántica en el año 1909. "

   Aquí avall vos poso dues fotografies, en una es veu a Don Gabriel Rosselló Guiscafré en un retrat com a capità de la Companyia Transatlàntica i recollida del bloc "Vida Marítima". I a la altra es un fotografia que ja he publicat dels oficials de la Andres Lupo presa a Yarmouth, Canadà. On suposo que un dels cinc personatges que hi surten és Don Gabriel. La veritat no puc posar en clar quin dels tres, amb aspecte de oficial, és. Encara que els dos que estan a la dreta del que du la gorra blanca no ho son, ja que donen mes la impressió de ser més mariners, tal vegada el nostramo, un cuiner, el mestre d'aixa?.
  Ens tendrem que decidir per el altres dos que estan a la esquerra del de la gorra blanca, que per jo té tot el aspecte de ser el capità. 


  M'ajudau a esbrinar-ho?

  Gracies per anticipat.

  Fins a la pròxima.

  Joan.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

LA CORBETA QUASI S'ENFONSÀ (2)

Continuam la entrada contrastant la història de la penalitat del meu padrí.

  El que diu el diari de Boston, no concorda amb el que en contà el meu padrí. Hi ha algunes coses que es desavenen. 

  Concorden amb que la corbeta es trobà amb la coa d'un huracà i que la tripulació mai s'esperava tornar arribar a un port. El meu padrí en contava que mentre eren sacsejats d'un costat al altre dins la cambreta, resaven tots, fins i tot els que no creien massa en Deu. "Quan un homo es troba en unes certes circumstàncies a les que no hi veu sortida, tan sols li queda encomanar-se a Deu i que ell decideixi" això en deia moltes de vegades quan en contava la feta del huracà. 

  La tempesta es va fer tan grossa que molts de mariners no hi veieren sortida. Ell en va contar que es varen perdre alguns del seus companys, cosa que la ressenya del diari no en parla. A la fi de no fer-se molt de mal i en vistes de que el vaixell anava sense control, un grapat de tripulants decidiren fermar-se al pal que passava per dins la cambreta. El meu padrí en contà que en mig de les seves cames tenia el al·lot de barca, en Perico Cap d'aigo, un nin de uns deu o dotze anys, el meu padrí en tenia vint-i-cinc. Així fermats passaren el temporal. Quan amainà, segons ell, anaren a la deriva fins que un vaixell nord-americà els rescatà. Que el primer menjar en condicions que va fer, foren galletes mullades amb conyac. Llavors el vaixell nord-americà els remolcà fins a Boston i que allà si passaren quasi un any. Durant aquest temps treballaren al molls com a descarregadors. Fins que pogueren ser repatriats, ja que el judici del rescat s'allargà i la seva naviliera com que els abandonà.

  He de dir que quan el meu padrí en contava les seves aventures rondava els noranta anys i n'avien passat molts d'anys del succés. Però a la ressenya del diari de Boston no pareix la mateixa història. Tot el que succeí fins passat la tempesta coincideix. El vaixell desarborat i maltractat, la tripulació maçolada, però no en parla gens de baixes. Segons el diari, el capità i la tripulació restabliren el ordre, pareix que aixecaren pals de fortuna i aconseguiren fer tornar navegar al Andres Lupo fins a Boston on allà, ja a la bocana del port, pareix que un remolcador el dugué al seu lloc de amarrament. Segons el meu padrí foren remolcats per un vaixell de nacionalitat nord-americana fins arribar a port.

  Si hem de fer cas al diari, o hem de donar la noticia per veritat, la corbeta havia de descarregar la sal que duia per a Nova York, reparar i quasi al poc de uns dies, una o dues setmanes, partir cap a Bones Aires, on descarregaria la resta de la sal. Si he de fer cas al meu padrí, es passejaren per Boston durant quasi un any. I llavors foren repatriats a Espanya i la Andres Lupo es quedà a Boston. Aquí s'acaba el que jo vaig poder esbrinar. Però retornant al bloc on vaig trobar la història del vaixell, batiat amb el primer nom de "Ciutat de Nankin", al peu de una entrada que en aquella primera lectura s'en passà per alt, figura que la Andres Lupo no va ser finalment desballestada fins el any 1908. Així que hauré de reprendre la recerca i trobar que li succeí a la corbeta durant aquests dos darrers anys dels que no en tenc cap noticia. 

  A tornar a bussejar per internet a veure que en treim de tot això.

  Fins una altra...

  Joan.

dijous, 20 de setembre del 2012

I... COM HA ANAT LA DIADA?

   I que hem de dir. Així... així. Per començar quan en Joan Marc en va enviar el correu amb el canvi de dates. Vaig pensar... segur que tindre feina. I com que tenc pensament de Francina que tot el que sap endevina. El primer dia de feina de setembre em cridaren de Madrid...reunió a Madrid dia 15. Clavat.

  Vaig començar a preparar-ho tot perquè en Martí sortís dissabte amb algú mes, però... aquelles coses que passen en Martí es lesionà. Coses de números... del número del DNI.

  Així que la barqueta es quedà a port el dissabte. Allà amarradeta devia veure a les altres barques com les aparellaven, les tripulacions pujaven a dedins i salpaven, i ella es quedava allà amarrada tota soleta. Sense ningú que la aparellés, bé això no es així. En Martí fent un esforç, aparellà la major. Suposo que es quedà un poc trista per no poder sortir a fer voltes per la mar.

  Però diumenge tot canvià. Ja havia arribat de Madrid, terra de secà, i amb el fill d'en Martí, en Rafel, a qui l'any passat per la Diada nombrarem Al·lot de Barca, ara el ascendirem a Tripulant amb tots els honors.

  Allà partírem, el pobre nin un poc asustat però he de dir que aviat li fugí. No hi havia molt de vent. Prenguérem la sortida un poc retardats. I amb el poc vent que hi havia i a bufadetes arribàrem a la boia de cenyida. Mentre jo havia donat un sermó de com havia de fer la maniobra al pobret d'en Rafel. Que pensava "Vaja pesat de patró". No passàrem la boia amb el bordo que jo volia, però no en fallàrem cap i els férem ràpids. Desprès el vent encara minvà mes i sols a bufadetes caminàvem un poc aviat. Així que avorrits i veient als altres, que duen mes pedaç que noltros, com s'arrossegaven per fer la cenyida desprès de la boia de l'Illa de Galera. Vaig decidir fer mitja volta i tornar al club, si no haguéssim arribat als voltants de les quatre, sense haver menjat paella. I la paella de la Diada es sagrada, no es pot perdonar, i que per cert va ser tan bona com les dels altres anys, encara que no fos el mateix cuiner. Hi podria afegir amb les potes de cranc en va agradar mes.

  Bé això ha estat tot. Ara amb la nova feina tenc poc tens per aquest bloc i he de dir que també arribo mes cansat a ca nostra, i amb molt poques ganes de escriure. Però fent un esforç, intentarem seguir.

  Gracies a tots per llegir-lo.

  joan.

dimarts, 3 de juliol del 2012

LA CORBETA QUASI S'ENFONSÀ

   Aquest es el titular de una ressenya de un diari nord-americà en la seva edició del 10 de octubre de 1906 que vaig trobar navegant, mes ben dit bussejant, per internet. Parla del que li succeí a una corbeta amb el nom de Andrés Lupo. Vos diu alguna cosa aquest nom?

  Tot seguit vos tradueix aquesta ressenya del diari nord-americà.

  Boston Evening, 10 de octubre de 1906.

  La corbeta quasi s'enfonsà.

  La tripulació de la Andrés Lupo mai s'esperava tornar a port.

  Maçolada i maltractada per a la coa del recent huracà del Golf, fins el punt que pareixia destinada anar-se'n a fons, la corbeta Andrés Lupo entrà ahir en el port i fondejà als molls del East Boston, mentre la seva tripulació respirava més tranquil·la del que ho havia fet en molt de temps. La vella corbeta, que es va avarar fa mig segle, partí del moll de Torrevieja, Espanya, el 10 de agost, plenes les seves bodegues de sal. El 11 de setembre es trobà amb la primera de una sèrie tempestes i huracans, durant les quals les ones passaren per a sobre la seva coberta de tal manera que amenaçaren amb posar fi a la seva existència en el acte.

  El vent s'endugué els mastelers dels pals major i trinquet, dos dels bots salvavides foren arrabassats del seus pescants de damunt de la cambreta i arrossegats per les ones, i els dos bots restants es romperen. També es romperen les bites i tota la barana de estribord, i tots els útils de coberta arrabassats. El capità Terredas (?) s'esforçà per a mantenir la proa del seu vaixell contra el vent i la mar, però sols ho aconseguí parcialment. Quan la tempesta finalment amainà la corbeta mostrà els efectes de la seva experiència. Però encara estava estanca i això revisqué les esperances de la seva tripulació. Es restablí el ordre i el capità Terredas posà el vaixell a navegà una altra vegada. S'havia desviat quasi 200 kilòmetres i es retardà quasi dues setmanes abans de recuperar la distancia perduda debut a les encalmades que seguiren.

  La Lupo entrà dins la badia i fou recollida pel remolcador Sadie Ross, que la remolcà fins el punt de fondegi. Du a bord 1.115.500 kilograms de sal en diferents partides per a Nova York, que es descarregaran aquí, i 300.000 kilograms de sal per al port de Bones Aires a on anirà des de aquí. La Andrés Lupo va ser construïda a Glasgow el 1859, com a la corbeta britànica Ciutat de Nankin. Més tard se li canvià el nom per Keir i quan la comprà, fa alguns anys, A. Lupo Gesulfo de Montevideo li va ser col·locat a la popa el seu nom actual i se la registrà amb bandera del Uruguai.

  A la pròxima entrada comentaris a sobre el text.

  No vos ho perdeu.

  Joan.   

dissabte, 2 de juny del 2012

LES TRES DARRERES REGATES

  Aquest passat mes de maig ha estat abundant en regates, cosa que no succeirà al llarg del estiu. El mes de juny n'hi ha dues, però desprès fins dia 26 de agost ja no n'hi ha cap. Es una cosa que no he entès mai. Com els mesos que hi podria haver mes regates, ens quedam tots a terra, esperant que arribin unes regates en uns períodes de temps que tal vegada no siguin els mes idonis per navegar... misteris de la vela llatina a Mallorca.
  Com deia al principi aquest passat mes de maig hi havia programades quatre proves. Una que sortí de cop i volta organitzada pel Club de Mar, amb el nom de trobada, ens afegiren a noltros els llatins, tal vegada per fer bulto o tal vegada no. Desprès Cala Gamba dins la seva Setmana de Vela tenia previstes dues proves i finalment el Club Molinar de Llevant organitzà dia 27 el seu Trofeu Primavera.
  Dia 12 de maig partírem de Cala Gamba, als voltants de la una, cap al davant del Portitxol, on hi havia el comitè de sortida que se ens la donaria a les dues i mitja, molt mala hora pels llatins. El recorregut era bastant senzill, sortida, boia de Sant Joan de Deu (xispero) i tornada a la sortida. Una sortida al través, mes o manco, recorregut fins a la boia amb la mateixa posició del vent. Virada  de la boia per babord, es a dir traslutxada, no molt agradable a vela llatina i a més si hi ha vent de una intensitat de 3 a 4, i si afegim la ona, qualcú es podria dur un bon susto, si no va amb atenció. I la tornada amb vent per a proa del través. Això volia dir enfilats damunt sa post i fent abdominals, pel proa, i traure es cul per la borda pel patró. Aquest era el pla de navegació que esperàvem tenir, però... res de això poguérem fer. A les primeres de canvi, trencàrem el stick, paraula anglesa que vol dir bastó o gaiato. El tal stick es una prolongació del arjau o canya del timó que es dur perquè el patró pugi penjar-se per la borda, fent contrapès a la força del vent a sobre la vela, i pel tant des de aquesta posició dirigir la embarcació, si no ho fes així l'embarcació podria trabucar. La tornada des de la boia de Sant Joan de Deu es posava complicada. I més es va complicar quan notàrem que a una de les burdes li fallava la mordassa quedant-se travada i la altra també fallava però pel contrari, la mordassa no travava bé i s'anava amollant-se. No ens quedà altra remei que haver de tornar sense prendre la sortida. I haguérem de fer ses reparacions ràpidament ja que la setmana següent teníem una altra competició.
  Dia 19 estaven solucionats tots els nostres problemes. A les 12 del migdia, aquesta es una hora més adequada de sortida pels llatins, estàvem a la línia de sortida. La sortida va ser bona, no ens podem queixar, però hagués pogut ser millor. Recuperàrem el temps perdut a la sortida passant al llaüt Savanna, primer i al bot Sant Jaume, desprès, però lo nostro no son les cenyides. I encara que no ho férem malament, no ens sortí del millor. Desprès venia una navegació de llarg, que férem sense perdre terreny. Arribà la segona cenyida, molt més llarga que la primera. La intensitat del vent havia pujat, res greu, però la ona si que havia pujat, i per un bot petit i raseret com la Paquita, la aturava. No de una manera greu com ens passava abans, però no arribava a prendre la velocitat que volíem i vèiem als altres fugir-nos sense poder posar remei. Al final creuàrem la línia de arribada a quasi 17 minuts del primer, que a temps compensat es convertiren a 9 minuts. Molt bon temps, però estàvem un poc decebuts, no aconseguírem passar al nostre "arxienemic" el bot Sant Jaume per tan sols 18 segons. Devuit segons que ens separàrem de la glòria. La pròxima serà.
  El dia següent, dia 20, el temps empitjorà, com es preveia. La prova esperada per aquest dia es va suspendre. Ara ens quedava la setmana que ve al Molinar.
  Arriba dia 27, bon temps, bona mar. Sortida a les 12:20, bona hora. Sortida a boia de barlovento, mala sortida, quedàrem a sotavent dels altres i haguérem de fer bordo ben aviat per evitar el vent dolent que ens enviaven. Segon error, viràrem abans d'hora i haguérem de repicar a la boia. Navegar cap es xispero va ser un poc avorrit, però encara ho va ser més navegar fins davall la Seu i tornar a la línia de arribada. Creiem que ho havíem fet molt malament, però en temps compensat tan sols quedàrem a 4 minuts del primer.
  Això va millorant, de cop sa barca a augmentat la seva velocitat mitja, ho hem mirat amb el GPS, en un nus. De navegar com a mitja a 3,5 nusos, hem passat a 4,5 nusos en aquestes dues darreres regates i això que les condicions de vent no eren del tot iguals.
  Així que enemics, tremolau qualque dia vos donarem un bon susto a més d'un¡¡¡

dilluns, 16 d’abril del 2012

UN POC DESCUIDAT

  Si es vera, he tingut el bloc un poc descuidat. 
  La nova feina, el tragí dels viatges, el arribar a casa tard i cansat de fer kilòmetres, al que no estic acostumat. M'han fet descuidar un poc aquest bloc i els altres que tinc. Ara que ja les coses s'han assentat un poc, que la rutina comença i començo a acostumar-me als viatges i als kilòmetres, en tornen les ganes de tornar a escriure coses.
  De moment tan sols vos diré que la darrera regata a on participàrem, va ser un poc fracàs. Es una llàstima que la vela llatina, que representa una part molt importat de un club nàutic, quedi relegada a un segon termini. Es veritat que no corren temps per malgastar doblers i s'han de fer economies. Però... les coses es poden fer de moltes maneres, però s'han de procurar fer-les el millor possible. 
  Es veritat que el comites de regates estan més acostumats a la vela lleugera i els de vela llatina lis pareixem una nota "folklòrica". Però... demano. Seria possible que a qualque regata ens posassin un comite que n'entengui un poquet de vela llatina? Que tal vegada hi hagi navegat qualcuna vegada? De veritat em direu que això és tan difícil?
   Va ser mal de emprendre sortir a la darrera regata, tal vegada perquè a la hora que ens la varen donar, ja quasi la podríem haver estat  acabant. El senyors del comité de regates s'esperaren a que hi hagués vent suficient per poder donar la sortida pels Snipes, però malgrat esperàrem i esperàrem, al final es donà la sortida amb el mateix vent que teníem a les dotze del migdia. Es veritat que el vent va pujà i davallà mentre esperàvem, però això sol passar a algunes regates, i desprès de haver pres la sortida també ho va fer. 
  Ens embarcàrem a les onze i mitja, esperant prendre la sortida als voltants de les dotze, però eren la una i mitja i encara pareixia que no es sabia de que anàvem. Per això es retiraren algunes embarcacions i per això algunes no acabàrem la regata. De vent vos puc dir que n'hi havia el mateix que quan sortírem a les onze i mitja. Però per alguna raó, que escapa al nostre enteniment, de en Martí i meu, el comité ens tingué volta que volta durant dues hores.
  Ara seriosament demano als clubs que organitzin regates de vela llatina que al menys el jutges hagin navegat alguna vegada a vela llatina, o com a mínim s'informin un poquet de com anam. Que segons el nostro reglament ens poden donar la sortida a partir de un vent de 4 o 5 nusos, dels snipes no sé quant ha de ser. I al meu parèixer el vent superava, tal vegada per poquet, aquesta intensitat. Però s'havia de esperar als snipes, que eren menys que els llatins, però...
  Bé, de moment ja li val. N'hi haurà més, però de moment ja li val. La pròxima entrada cremarà un poquet més, fins llavors.

diumenge, 22 de gener del 2012

A PUNT PER A UNA ALTRA TEMPORADA

  Ja tenim sa barqueta preparada per una altra temporada de regates. 
  Sa tripulació també hi està. 
  Sols falta que el temps ens acompanyí els dies 28 i 29 de gener que començarà sa temporada amb el Trofeu de Sant Sebastià i el Trofeu Hivern. 
  Ho he comptat bé, aquesta serà la catorzena temporada que hi participem! 
  Ja fa catorze anys que tenim la Paquita. Com passa el temps.
  Esperem tenir un poquet de sort i fer qualcun pòdium, es a dir quedar entre els tres primers llocs de les regates o proves que hi participem. Ara que en Martí i jo ens conformem en no acabar els darrers en temps compensat. Sempre que comença una nova temporada esperam tenir algun rival amb el que poder lluitar de tu a tu. Es veritat que aquestes darreres temporades lluitàvem amb dos enemics, el As i el Sant Jaume, però a vegades els vèiem de enfora. I des de distàncies llunyanes es fa mal lluitar, havíem de esperar la sortida de la classificació final per saber si ho havíem fet bé o malament. A vegades no havia que esperar tant ja que o arribàvem abans que ells o tant a prop que ja sabíem que en temps compensat estàvem davant ells.
  Suposam que aquesta temporada també ens haurem de conformar en lluitar a distancia, si en Moisès encara no ha espavilat, perquè si espavila i fa caminar al Sant Jaume com toca, bé ni de enfora hi haurà res a fer.
  Quan arribà aquest temps, sempre somnio que qualcú apareixerà amb un botet de entre 20 i 21 pams, aparellat amb una vela de 1,5, amb una superfície vèlica de no molt més de 14 metres quadrats i que ens barallarem per allà enmig, un a prop del altra. Que un dia serà teva i que un altre meva, i així tenir una rivalitat que inclòs podríem traspassar a un trofeu particular entre noltros dos. Bé idò esperam que aquesta temporada sigui la tan esperada, i si no, idò una altra serà, jo ho veurem l'any que ve. De esperança i paciència tant en Martí com jo, bé, jo més que en Martí, no ens falta. Ja em duim tretze i anem per catorze.
  Per acabar vos deixo una fotografia de quan acabàrem de restaurar la Paquita B, el març de 1999.