Paquita B

Paquita B

dimarts, 2 d’octubre de 2012

LA CORBETA QUASI S'ENFONSÀ (2)

Continuam la entrada contrastant la història de la penalitat del meu padrí.

  El que diu el diari de Boston, no concorda amb el que en contà el meu padrí. Hi ha algunes coses que es desavenen. 

  Concorden amb que la corbeta es trobà amb la coa d'un huracà i que la tripulació mai s'esperava tornar arribar a un port. El meu padrí en contava que mentre eren sacsejats d'un costat al altre dins la cambreta, resaven tots, fins i tot els que no creien massa en Deu. "Quan un homo es troba en unes certes circumstàncies a les que no hi veu sortida, tan sols li queda encomanar-se a Deu i que ell decideixi" això en deia moltes de vegades quan en contava la feta del huracà. 

  La tempesta es va fer tan grossa que molts de mariners no hi veieren sortida. Ell en va contar que es varen perdre alguns del seus companys, cosa que la ressenya del diari no en parla. A la fi de no fer-se molt de mal i en vistes de que el vaixell anava sense control, un grapat de tripulants decidiren fermar-se al pal que passava per dins la cambreta. El meu padrí en contà que en mig de les seves cames tenia el al·lot de barca, en Perico Cap d'aigo, un nin de uns deu o dotze anys, el meu padrí en tenia vint-i-cinc. Així fermats passaren el temporal. Quan amainà, segons ell, anaren a la deriva fins que un vaixell nord-americà els rescatà. Que el primer menjar en condicions que va fer, foren galletes mullades amb conyac. Llavors el vaixell nord-americà els remolcà fins a Boston i que allà si passaren quasi un any. Durant aquest temps treballaren al molls com a descarregadors. Fins que pogueren ser repatriats, ja que el judici del rescat s'allargà i la seva naviliera com que els abandonà.

  He de dir que quan el meu padrí en contava les seves aventures rondava els noranta anys i n'avien passat molts d'anys del succés. Però a la ressenya del diari de Boston no pareix la mateixa història. Tot el que succeí fins passat la tempesta coincideix. El vaixell desarborat i maltractat, la tripulació maçolada, però no en parla gens de baixes. Segons el diari, el capità i la tripulació restabliren el ordre, pareix que aixecaren pals de fortuna i aconseguiren fer tornar navegar al Andres Lupo fins a Boston on allà, ja a la bocana del port, pareix que un remolcador el dugué al seu lloc de amarrament. Segons el meu padrí foren remolcats per un vaixell de nacionalitat nord-americana fins arribar a port.

  Si hem de fer cas al diari, o hem de donar la noticia per veritat, la corbeta havia de descarregar la sal que duia per a Nova York, reparar i quasi al poc de uns dies, una o dues setmanes, partir cap a Bones Aires, on descarregaria la resta de la sal. Si he de fer cas al meu padrí, es passejaren per Boston durant quasi un any. I llavors foren repatriats a Espanya i la Andres Lupo es quedà a Boston. Aquí s'acaba el que jo vaig poder esbrinar. Però retornant al bloc on vaig trobar la història del vaixell, batiat amb el primer nom de "Ciutat de Nankin", al peu de una entrada que en aquella primera lectura s'en passà per alt, figura que la Andres Lupo no va ser finalment desballestada fins el any 1908. Així que hauré de reprendre la recerca i trobar que li succeí a la corbeta durant aquests dos darrers anys dels que no en tenc cap noticia. 

  A tornar a bussejar per internet a veure que en treim de tot això.

  Fins una altra...

  Joan.

2 comentaris: