De veritat no ho sé, però el cor i el cap amb diuen que hi hem de fer alguna cosa. Està ben demostrat que amb les regates no basta, com tampoc basten les trobades.
En fan un poc de enveja els italians, però ells tan sols son regates. Els catalans no més tenen trobades i estan en punt com noltros. Els murcians també son regatistes, ho tenen un poc més ben muntat. No en parlem dels canaris, també regatistes. Els gallecs tenen de tot, regates i trobades. Els menorquins sols trobades. Els valencians també fan trobades i regates. Som un caramull de gent poc "avenida" està entre cometes perquè no es la paraula adequada, però es com ho deim aquí, pocs i mal avinguts.
Hi va haver fa uns anys una conferència del Mediterrani de Vela Llatina, es varen prendre uns camins però... que se'n ha fet d'ells? Han acabat en algunes decisions? No sé res.
No en podríem tornar a organitzar una altra? Això va dirigit als "generals" de la navegació a vela llatina, es a dir als que tenen la oportunitat de tallar el bacallà i tenen "mando en plaza"
Jo tan sols som un trist soldat ras que surt a navegar sempre que pot i el deixen amb el seu botet, no soc cap entès en la matèria, ni crec que ho arribí a ser. Però aquests entesos, experts, jo diria que "sabis", si es poguessin tornar a reunir i poder tornar a escoltar-los, com vaig tenir la sort de poder fer en aquella conferència. Sort deguda a una desgracia, tenia una cama rompuda, jo ho diuen "no hay mal que por bien no venga"
Aquelles converses fèiem afició, et donàvem ànims per seguir, veies que no estaves tot solet en el mon navegant amb aquesta vela tan antiga i que havia més gent que pensava com tu.
Això va dirigit a tots, jo inclòs, hem de fer més per la nostra marina tradicional. A me'n si ho podem fer i ens surt bé. Au cap endavant.
Tens tota la raó Joan, hi ha que fer alguna cosa amb la vela llatina. A tots els llocs que amonenes hi ha un factor comú, les ganes per navegar sigui bé fent regates o bé fent trobades i a més l'ambient que genera al seu voltant. No sols es limiten a navegar sinó que al mateix temps participen en els actes que es fan al voltant d'aquests esdeveniments i es "mesclen" entre ells, s'obrin.
ResponEliminaEstà clar que no basta amb regates o trobades o el que vulguis, que si la gent només participa amb els esdeveniments que s'hi fan davant ca seva o cents metres més enfora no hi ha res a fer.
Si no feim un esforç entre tots, de cada vegada hi haurà menys patrocinadors que s'arrisquin a fer regates.
Voldria equivocar-me amb tot el que escric, però és el que pens després de veure el "pati" com està.
Gabriel Rosselló
Tens raó Biel, la pega que hi veig amb tot això és que no ser que fer, pensar o dir per trobar alguna cosa que ens uneixi com ho estan a altres costats.
ResponEliminaMira que s'han pensat coses, però al final tot a acabt en no res. Si es pogués trobar alguna cosa que fes que els mallorquins anessim units.
I això no ho trobo
Un dia vaig sentir un regatista de vela llatina que deia: "l'importasnt és que dugui vela llatina, encara que sigui una planxa de surf". Per a mi, és tot el contrari, l'important és que sigui part del patrimoni marítim, sigui quina sigui la vela, o els rems... que són propis d'aquella embarcació. Hem convertit la vela llatina en l'argument, cosa que és reduccionista per necessitat. I també el reflex del desconeixement del patrimoni marítim. L'espai marginal que la vela llatina ocupa actualment parteix precisament d'això, de pensar que ho és tot. Si vivíssim el patrimoni marítim de forma extensa seríem molts i tindríem molts arguments. A Galícia tenen la Federacion Galega po la Cultura Marítim; a Catalunya, Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial; a Menorca, són els Amics de la Mar de Menorca. Nosaltres som l'Associació d'Amics de la Vela Llatina de Mallorca. Hem de ser sincers i explicar que només feim cas a una barca quan li posem l'aparell de llatina. Regates? Trobades? Personalment, el que trob a faltar és amor per la mar, per les barques i per la pròpia cultura. La força que tot això pot tenir es va perdre el dia que vàrem decidir fer vela llatina sense tenir en compte les arrels de les embarcacions. Per què no hi ha cap mariner d'un temps, cap pescador d'un temps, amb nosaltres? Crec que perquè mai els hem fet cas. Sobretot ens hem preocupat de muntar regates per navegar una vegada al més. Entre regata i regata, ben poca cosa. Qui surt a passejar amb la barca? Qui la viu amb certa quotidianetat? Qui vol entendre la seva naturalesa original enlloc de dedicar-se a fer-li tantes pesadures com sigui possible per adaptar-la a una competició que cada vegada se sembla més a qualsevol altra competició? Hem sotmès la flota a un procés d'estandarització de l'aparell sense tenir en compte les particularitats originals de cada bastiment. Aquella frase de "la regata és un excusa per recuperar patrimoni" s'ha invertit: la regata és una excusa per eliminar els registres propis de peces patrimonials. Qui documenta la seva barca? Qui estodia com era i per què? Molts pocs. I, sobretot, crec que això a ningú li importa. No és que la vela llatina estigui en crisi, és que aquesta "altra forma de navegar", en tota la seva extensió, està en crisi.
ResponEliminaPersonalment, no em sap greu manifestar que m'he cansat de les regates. Vaig fer feina (bastantes hores, per cert) en dos reglaments de regata per trobar un equilibri entre patrimoni i competició, i fer content tothom. I sempre m'he trobat que algú acaba per botar-se el reglament. No en faré més de regates. Per contra, mantindré la meva barca, que no per no participar torna menys valuosa com a peça patrimonial.
Ah, i un tema important que se m'oblidava: ser soldat ras o general és respon a la voluntat i implicació de cada qual. Com exemple, vos convidaria visitar el blog "patrimonimarítimbalear.blogspot.com". Des de la darrera entrada que personalment vaig escriure (fa mesos) només hi ha hagut una resposta, quan no era altra cosa que una convidada a participar. No sempre hem d'estirar els mateixos.
ResponEliminaDavid:
ResponEliminaCrec que tens raó. Amb això ja està dit tot.
Amics Els mallorquins no som ni com els catalans ni com els italians, Els mallorquins creiem que associar-nos, lluitar junts en un front comú equival a la renúncia de la nostra individualitat. Fa riure, :DDDD emperò és així. Per tant això s'ha de tenir molt en compte a l'hora de tenir qualsevol iniciativa que impliqui a més gent que a noltros mateixos, per això és tan dificil engegar qualsevol iniciativa. Que podem fer? oblidau les associacions, les trobades, i tota casta de iniciativa a on l'individu pugui sentir-se menyspreat, infra-valorat.....Amb gent com noltros, per exemple, has de mirar aspectes com amb qui t'asseuen a una taula, quin lloc ocupes dins un esdeveniment, si n'hi ha qualcún que xucla més o menys protagonisme........som extremadament susceptibles.....als catalans no els passa res de tot això, ells s'asseuen a taula amb qui sigui i....pertanyer a una associació o treballar en equip no constitueix cap renúncia. Davant aquest panorama i, per suposat, oblidant als polítics....(ells ja ens han demostrat masses vegades que passen de noltros), l'únic que podem fer és per exemple lluitar per que al particular ( a l'individu) li resulti interessant cuidar un llaüt o un botet : amarraments baratos per a les embarcacions tradicionals. Ara sembla que algú més en parla emperò fa 4 o 5 anys ho vaig dir a una reunió i em miraren amb cara de......i ara que diu aquest?. Si mesures d'aquest tipus es posassin en marxa.......veurieu com començarien a sortir llaüts i bots per a tot i els mestres d'aixa no donarien abast a fer-ne.
ResponEliminaD'altra banda si fas un berenar o un arròs de peix els amants del patrimoni maritim.......compareixen com a mosques emperò de tots aquests.....quants n'hi ha que tenen una barqueta de fusta al seu cárreg?, com expressen el seu amor al patrimoni marítim......a forquetades de paella? quan un estima alguna cosa ha de lluitar per allò. .....si les barques lte les regalen !!!....doncs ni regalades !. És vera que fa coió lo poc que surten les barques a navegar. Jo surt per la badia de Palma amb el meu botet un Diumenge d'estiu a les dotze i quasi mai veig ningú........be .....que consti que soc optimista i crec que si els incentius arribassin.....tot s'arreglaria.
Jaume Escanellas
Amics Els mallorquins no som ni com els catalans ni com els italians, Els mallorquins creiem que associar-nos, lluitar junts en un front comú equival a la renúncia de la nostra individualitat. Fa riure, :DDDD emperò és així. Per tant això s'ha de tenir molt en compte a l'hora de tenir qualsevol iniciativa que impliqui a més gent que a noltros mateixos, per això és tan dificil engegar qualsevol iniciativa. Que podem fer? oblidau les associacions, les trobades, i tota casta de iniciativa a on l'individu pugui sentir-se menyspreat, infra-valorat.....Amb gent com noltros, per exemple, has de mirar aspectes com amb qui t'asseuen a una taula, quin lloc ocupes dins un esdeveniment, si n'hi ha qualcún que xucla més o menys protagonisme........som extremadament susceptibles.....als catalans no els passa res de tot això, ells s'asseuen a taula amb qui sigui i....pertanyer a una associació o treballar en equip no constitueix cap renúncia. Davant aquest panorama i, per suposat, oblidant als polítics....(ells ja ens han demostrat masses vegades que passen de noltros), l'únic que podem fer és per exemple lluitar per que al particular ( a l'individu) li resulti interessant cuidar un llaüt o un botet : amarraments baratos per a les embarcacions tradicionals. Ara sembla que algú més en parla emperò fa 4 o 5 anys ho vaig dir a una reunió i em miraren amb cara de......i ara que diu aquest?. Si mesures d'aquest tipus es posassin en marxa.......veurieu com començarien a sortir llaüts i bots per a tot i els mestres d'aixa no donarien abast a fer-ne.
ResponEliminaD'altra banda si fas un berenar o un arròs de peix els amants del patrimoni maritim.......compareixen com a mosques emperò de tots aquests.....quants n'hi ha que tenen una barqueta de fusta al seu cárreg?, com expressen el seu amor al patrimoni marítim......a forquetades de paella? quan un estima alguna cosa ha de lluitar per allò. .....si les barques lte les regalen !!!....doncs ni regalades !. És vera que fa coió lo poc que surten les barques a navegar. Jo surt per la badia de Palma amb el meu botet un Diumenge d'estiu a les dotze i quasi mai veig ningú........be .....que consti que soc optimista i crec que si els incentius arribassin.....tot s'arreglaria.
Jaume Escanellas
Com dius jaume, idò venga anem a cercar rebaixes pels amarraments, per exemple. Com ho podríem fer?
ResponEliminaObviament Joan, això és una questió política, emperò no estaria malament que centràssim els esforços cap a aquest punt. Per exemple, a la Diada , es podria fer un acte reivindicant-ho i lliurant a l'autoritat competent un escrit demanant amarraments subvencionats per a les embarcacions tradicionals. Si s'aconsseguís.....crec que això marcaria un abans i un després pel que fa a la conservació del patrimoni.
ResponEliminaPer cert aprofit per felicitar-te pel blog, tot el que contes és prou interessant.
Jaume
Joan, acab de crear una causa a Facebook arreplegant adessions a la solicitut de amarraments subvencionats. No se si tu utilitzes fb emperò es tractaria de que li donàssim la màxima publicitat. Un cop siguem molts.....podem fer més coses. Facebook és, avui en dia una arma molt poderosa.
ResponEliminaJaume Escanellas
Tenc un petit problema amb aquestes pàgines, i és que no m'aclareix molt en com manejar-les. Però et promet que ho intentaré.
ResponEliminaHola Joan,
ResponEliminaD’entrada dir-te que no tinc clar que siguin els “generals” les persones més adequades per dirigir el futur de la Vela Llatina i de la Navegació Tradicional en general. La teva inquietud es percep arreu on vas. En poques setmanes a Catalunya hi ha hagut algunes trobades “punxades”. L’assistència de bots i barques a aquestes és cada cop menor. La motivació per fer l’esforç de traslladar, per mar o per terra, un vaixell ha de ser gran. Costa diners i esforç personal i físic. L’actual model de Trobada sembla que recula i significa:
- Viatjar amb una embarcació durant hores per amarrar-la en un nou port, deixar de li facin fotos, sortir a navegar (amb sort, si el temps acompanya) dues o tres hores, la cita gastronòmica de rigor i retornar al port d’origen.
L’altra opció, com bé dius, és la regata. D’aquest tema fa força temps que se’n parla. Les dificultats han estat variades. Primer es volia que totes les barques fossin de fusta. Desprès es cerca un « monotip » per fer-les més atractives i equitatives. El primer monotip fou una closca de nou amb vela, només apta per nens. Ara sembla que el nou veler és la “Llatina” que té la Federació, però només n’hi ha una! La major part dels armadors de bastiments tradicionals no estan interessats en la competició. De fet a les regates no hi solen participar més enllà de quatre o cinc embarcacions.
Però existeixen camins diferents. Podem inventar-los o bé cercar-los en l’experiència d’altres. Un model és la Semaine du Golfe que es fa a Morbihan (Bretanya francesa). En ella s’hi apleguen centenars de vaixells que durant quatre o cinc dies naveguen plegats entre els diferents pobles que envolten aquell espai. Fan escala a cadascun d’ells i tant navegants com vilatans i turistes gaudeixen de la cultura i l’espectacle mariner.
Una altra opció són les rutes marítimes, com la que férem des de La Mar d’Amics durant la setmana santa del 2009: 100 anys Navegant per la Costa Brava, o bé la Navegada d’Embarcacions Tradicionals Ebre 2005. Aquestes donen ocasió de viure l’experiència de la navegació durant diferents etapes, de conviure en els diferents ports, d’intercanviar projectes, idees,...
Crec que cal donar un cop d’arjau i canviar el rumb. La navegació tradicional necessita barques, però sobretot precisa navegants que les sàpiguen menar. Promocionar i organitzar cursos d’iniciació, convidar a persones sensibles a les nostres barques, fer-nos visibles en actes marítims i socials, preparar xerrades per escolars i adolescents sobre la cultura marítima del nostre mar i país. Totes plegades més les que segur tenim pensades totes aquelles persones que estimem el mar tranquil, plàcid, harmoniós, silenciós,... són idees que poden esdevenir objectius. Això sí, per fer-ho cal que els “quatre sonats” que ens mullem treballem plegats, trencant les distàncies físiques gracies als mitjans electrònics, com aquest, que ens ha proporcionat el segle XXI.
Fem-ho!
Hola Joan,
ResponEliminaD’entrada dir-te que no tinc clar que siguin els “generals” les persones més adequades per dirigir el futur de la Vela Llatina i de la Navegació Tradicional en general. La teva inquietud es percep arreu on vas. En poques setmanes a Catalunya hi ha hagut algunes trobades “punxades”. L’assistència de bots i barques a aquestes és cada cop menor. La motivació per fer l’esforç de traslladar, per mar o per terra, un vaixell ha de ser gran. Costa diners i esforç personal i físic. L’actual model de Trobada sembla que recula i significa:
- Viatjar amb una embarcació durant hores per amarrar-la en un nou port, deixar de li facin fotos, sortir a navegar (amb sort, si el temps acompanya) dues o tres hores, la cita gastronòmica de rigor i retornar al port d’origen.
L’altra opció, com bé dius, és la regata. D’aquest tema fa força temps que se’n parla. Les dificultats han estat variades. Primer es volia que totes les barques fossin de fusta. Desprès es cerca un « monotip » per fer-les més atractives i equitatives. El primer monotip fou una closca de nou amb vela, només apta per nens. Ara sembla que el nou veler és la “Llatina” que té la Federació, però només n’hi ha una! La major part dels armadors de bastiments tradicionals no estan interessats en la competició. De fet a les regates no hi solen participar més enllà de quatre o cinc embarcacions.
(continuarà)
Però existeixen camins diferents. Podem inventar-los o bé cercar-los en l’experiència d’altres. Un model és la Semaine du Golfe que es fa a Morbihan (Bretanya francesa). En ella s’hi apleguen centenars de vaixells que durant quatre o cinc dies naveguen plegats entre els diferents pobles que envolten aquell espai. Fan escala a cadascun d’ells i tant navegants com vilatans i turistes gaudeixen de la cultura i l’espectacle mariner.
ResponEliminaUna altra opció són les rutes marítimes, com la que férem des de La Mar d’Amics durant la setmana santa del 2009: 100 anys Navegant per la Costa Brava, o bé la Navegada d’Embarcacions Tradicionals Ebre 2005. Aquestes donen ocasió de viure l’experiència de la navegació durant diferents etapes, de conviure en els diferents ports, d’intercanviar projectes, idees,...
Crec que cal donar un cop d’arjau i canviar el rumb. La navegació tradicional necessita barques, però sobretot precisa navegants que les sàpiguen menar. Promocionar i organitzar cursos d’iniciació, convidar a persones sensibles a les nostres barques, fer-nos visibles en actes marítims i socials, preparar xerrades per escolars i adolescents sobre la cultura marítima del nostre mar i país. Totes plegades més les que segur tenim pensades totes aquelles persones que estimem el mar tranquil, plàcid, harmoniós, silenciós,... són idees que poden esdevenir objectius. Això sí, per fer-ho cal que els “quatre sonats” que ens mullem treballem plegats, trencant les distàncies físiques gracies als mitjans electrònics, com aquest, que ens ha proporcionat el segle XXI.
Fem-ho!
Gracies per afegir un comentari escenavegant.
ResponEliminaTotes les idees que tenim, totes les opcions a tocar son enormes, però... sempre hi ha un, qui és que estirarà del carro?
Aposta parlo de "generals", hi ha d'haver algú que estiri i molts d'altres anirem darrera.
Al exèrcit hi ha generals que donen ordres i els altres obeiexen. Es veritat que a vegades son ordres mal donades, però de vegades estàn ben donades.
És un simil però que ve bé. Amb això vull dir que darrerament els nostres "generals", els de la vela llatina no estàn molt per la feina, per arreu trobo gent un poc desilusionada, cansada, etc.
Necessitem gent nova, però on la trobarem?
Com veig les trobades funcionen fins a un punt, les regates també acaben per cansar i la nostra afició amb totes aquestes coses acaba per afluixar. Que hem de fer? Que podem fer?
Sinó crec que poc a poc això anirà a menys fins a acabar a no res. A mallorca ho varen viure als finlas dels anys vuitanta del segle passat. La revifada va venir de part de la administració amb una subvenció pel qui es compretés a fer regates durant un periode de temps se'ls hi pagava aparell de fusta i veles. Això es va traduir al any 1991 amb la revifada de les regates de vela llatina a Mallorca de la qual encara ara hi vivim, però si no hi ha d'altre de empenta aquí a Mallorca hi tornarem als finals del vuitanta, de cada dia som menys embarcacions que hi anem a les regates. I pel que escolto i veig no sols pasa a Mallorca amb les regates, pasa a altres llocs amb trobades i d'altres encontres i no sols a Espanya.
Hola Joan, hola a todos
ResponEliminaEn primer lugar, deciros que me resultan muy interesantes los distintos análisis que aportáis. Permitidme pues agregar mi humilde punto de vista. El punto de vista de alguien de fuera, pero que por otra parte ya hace casi veinte años que amarra por aquí. Navego desde 1975 -haced la cuenta, a mi me da miedo- y ese navegar abarca todo lo que se pueda relacionar al mundo de los barcos, incluyendo su arquitectura, construcción, mantenimiento y …millas. Y en todo tipo de barco y eslora. Vamos, no solo salir a dar un paseo y luego amarrar en el pantalán de siempre.
Permitid que sea algo injusto, pero lo que veo es que -en esta isla al menos- no se navega. Si bien hay muchos barcos y puede considerarse el mejor lugar del mundo para hacerlo, el porcentaje de la gente que algún día pisa un barco es horrorosamente pequeño (dado lo antes mencionado) y dentro de ese grupúsculo -quitados cinco eximios regatistas, que solo hacen eso- el nivel es muy, pero muy pobre. Sé que podéis pensar que exagero, pero estamos intentando dar un golpe de timón a la situación y creo que lo primero es analizar objetivamente la situación y generar una serie de premisas.
Me explico, un poco desordenadamente:
1¿Qué es lo que pasa?
2¿Qué es lo que queremos?
3¿Cómo lo hacemos?
Coincido con alguien que estima que la gente de mar es la que realmente puede revertir la situación. ¿Quiénes son? ¿Como participan? ¿Cómo puede resultar atractiva una embarcación tradicional?
También apuesto por desembarazarse de estructuras tradicionales y ser creativos en la propuesta. No os ofendáis, pero como navegante me resulta muy aburrida la oferta, la forma en que se pretende dar vida a estos proyectos. Parecen mas adecuadas para la afición al coleccionismo de muñecas o cursillos de la tercera edad. Se podría disfrutar de una buena trobada pero las que pude conocer parecen siempre una tontería destinada a ofrecer un paseo de feria a cuatro de un público dominguero, como compensación a una miseria de subvención que haya podido caer. Y ni los políticos que la firman se terminan enterando de qué va el asunto de los barquitos.
Eso sí, el arroz con gambas, muy marinero.
Respecto a las subvenciones encuentro que han sido bastante mal aprovechadas y que siempre resultan insuficientes (o injustas) y sin embargo si podrían buscarse grandes descuentos en impuestos, amarres, traslados y en ayudas a la representación.
Pero también creo que se podrían disminuir costos de mantenimiento actuando en comunidad. Y la célula mínima son dos personas: hoy te ayudo a ti, tu mañana a mi. Lo del “carácter mallorquín” que tan bien se desglosa allí arriba es algo que habría que pensar en ir desprendiéndose, o dejar a un lado. O al menos que no sea escollo para quienes no creemos profesar sus traumas y prejuicios.
Señores: navegar es otra cosa. Y cada vez me convenzo más de ello.
No, no es tener un llautet amarradito y un domingo –si hace bueno- salir a dar unos bordos. Es mucho mas. Y arranca con el mismo cuidado del barco.
¿Quién cuida un barniz que no haya lijado?
///Continúa///
///sigue///
ResponEliminaCreo que el ir a pescar en verano ha sido lo que aquí mas barcos ha salvado, pero también que ese fenómeno desaparece lentamente con los viejos armadores …y las nuevas pautas. Y por otro lado genera una falsa experiencia (“hace treinta años que salgo a pescar: soy navegante) que limita lo que hoy mas necesitamos: gente que realmente navegue. Y desde jóvenes al mas vejete.
Si se logra romper el estancamiento que hoy se encuentra por las marinas iremos por buen camino. Y aprender a navegar -con mayúsculas- se hace navegando y con navegantes.
Las regatas son un buen aliciente, una gran excusa para salir y navegar bien y aprender. Y estoy seguro que ajustando su estructura a las circunstancias reales o que se buscaran, serían algo muy positivo. Pero la disparidad de conceptos mella profundamente muchas de sus capacidades.
Por experiencia puedo afirmar que ciertos barcos son peligrosos por ingobernables. Bajo conceptos de la arquitectura naval regentes en la época victoriana, se han superpotenciado barquitos que debieron ser encantadoramente marineros tradicionalmente. ¿Qué es lo que acarrea esto? Aparte de ser un absurdo atentado a la tradición, principalmente que nunca salen de su amarre por falta de intrépidos o porque sopla mas de… o que el parte es tal o cual. Eso si, si se dan las condiciones, imponen su fuerza bruta y –llamémosle así- ganan, dejándole el alma por los suelos a aquellos que humilde y estoicamente aparejan el barco como toca, como lo hacía su abuelo y que están allí para aprender a navegar, a llevar bien un barco con cualquier tiempo, con destreza y seguridad.
Señores, estos son barcos de trabajo –o sus descendientes- y deberían ser los mas marineros y adaptados de esta aguas… qué ha pasado?
Hoy estuve en una calla rebosante de bañistas. El Embat la cortaba dulcemente y sin embargo el barco más cercano –una ostentosa motora- estaba a cinco millas. Me maldije por no estar aprovechando ese través para recorrerla y luego embincar en algún rincón. Porqué no hacer una pequeña flotilla y acercar los barcos a la gente y en su medio?
En el año 48, alguien mandó hacer mi llaut para ganarse el sustento con su esfuerzo y estuvo sano hasta que la pesca dio de sí. Hoy la situación es bien distinta, pero a veces me imagino que lo profesional también puede venir a salvarlo. Seguramente no con aparejos de pesca. Pero tengo varias ideas rondando.
Gracias por atenderme, y disculpad las imprecisiones que pudiera sostener. Lo hago de buena fé y esperando seguir avanzando
Un saludo
Gringo
polcipalma@hotmail.com
Gracias "Gringo" por tu participación y exponer tu visión del asunto. Como de cimos en mallorca (traducido)"Cuantaos más seamos más reiremos". Tus opiniones y puntos de vista me gustan, como los de la mayoría de participantes. Es una visión diferente pero no descaminada de la verdad. Necesitamos esto, visiones nuevas que den soluciones nuevas a viejos problemas. A ver si entre todos sacamos algo en claro.
ResponEliminaVui agrair a tots els seguidors del bloc la participació en aquest i saludar als dos nous escenavegant i far de la banya.
ResponEliminaGracies a tots, no sé si arreglarem el mon però al menys passarem una estona entretinguda.
Gracies.
Gracias a ti, Joan,
ResponEliminapor intentar hacer algo y comentar nuestras ocurrencias.
Por cierto, ¿Quién se apunta para armar una flotilla?
Requisitos: tener un barco o querer tripular uno.
Objetivos inmediatos: navegar.
Objetivos secundarios: aprender a hacerlo como toca. Generar una dinámica de navegación (no mas excusas, romper el letargo). Mantener las embarcaciones y posiblemente adecuarlas y hacerlas perdurar. Demostrar y demostrarnos que no hay que esperar nada de nadie, sino de nuestras voluntades. Encender una mecha que atraiga mas gente con nuestras inquietudes. Los necesitamos, no lo duden.
Ganar amigos de mar y no tanto de teclado o cantina.
Por experiencia, aunque sea ésto último vale mil veces el esfuerzo de intentarlo.
Un abrazo
Gringo 663144876
Gringo:
ResponEliminaTodo lo que escribes en tu último comentario hasta la frase "encender la mecha..." existe.
La pega es que hemos llegado a un punto en que no se atrae a más gente. Por eso el título de la entrada "hay que hacer algo con la vela latina"
Hay que buscar algo que nos haga avanzar. Hace unos años llegamos a un punto casi igual, las regatas no lo eran todo, había más gente que no estaba interesada en hacer solo regatas. Se recogió a un grupo de gente que se unieron a nosotros, pero ahora volvemos a estar parados, no avanzamos. Y es aqui donde necesitamos ideas, ideas que puedan ser aplicadas y gente que quiera aplicarlas, eso es todo.
No voldria que semblàs que estic en contra de les regates i trobades etc.....ben al contrari em sembla imprescindible que aquest tipus d'esdeveniments existeixin.....emperò suposo que en Joan en el titular d'aquesta entrada es refereix a la vela llatina, a les barques de fusta i al patrimoni marítim en el seu sentit més ample i aquí és quan entra la idea de que....si volem animar a la gent per a conservar barques i navegar.....sobre tot al principi els ho hem de vendre com a interessant.....si, mantenir una barca de fusta és car, a vegades és un emprenyo emperò l'amarrament et surt gratis o molt econòmic i això alleugera una mica la càrrega.......Un cop amb una mesura política d'aquesta envergadura la cosa agafàs força....la resta seria fàcil.
ResponEliminaNo tenim Museu Marítim....les barques desapareixen o el propietari les destrossa amb reformes absurdes que les desvirtuen ....l'ofici de mestre d'aixa està en extinció....el far de Porto Pi i el seu espai, per exemple, que segons la meva opinió és una de les peces més importants del nostre patrimoni....és desconegut per a la gent de Palma, difícil visitar-lo...i el museu que hi ha a l'interior és importantíssim....fa falta alguna cosa més que regates....els mallorquins hauriem de fer un vertader exàmen de consciència, i.....sobre tot els polítics que són els que haurien de fer i donar la cara o que facin.....o que es llevin i deixin pas a un altre....crec que els hauriem de fer empagair una mica, posa-los en evidència.....Jo en el mon de la vela llatina, curiosament, només he sentit crítiques cap als que han fet alguna cosa...."que si aquest només cerca protagonisme"....que si "aquest només cerca 100 vots dins el món de la vela llatina".........coses de Mallorquins!!.........................
Hola Joan y a todos
ResponEliminaLo siento, pero creo que no nos estamos entendiendo. Me dices que lo que propongo ya existe. Hube de releer todo el post y los comentarios para comprobarlo de nuevo. ¿qué es lo que existe? ¿No será que lo que hay (o hubo) no sea lo adecuado? Me explico, desde el punto de vista creativo, para planear una estrategia se necesita un programa de situación, necesidades y objetivos. Una lista, lo más concreta y objetiva posible. Todo lo demás es bla, bla, bla. Hay alguna propuesta para empezar?
Dadme –hagamos- esa lista y me atrevo a proponer …catorce soluciones, para su discusión. ¿Cuál es el problema?
Como apunta arriba Jaume, muy probablemente sea el carácter de los mismos interesados el que impida el accionar. Y por lo visto la mayoría tampoco esté dispuesta hoy por hoy a cambiar un ápice su postura. Se quedan en el lamentarse de la situación, pero reaccionan (si lo llegan a hacer) negativamente (…I ara que vol aquest?)
Se sigue así condenando a muerte al patrimonio, material como inmaterial.
Dime por qué no organizar un grupo para salidas a navegar, para empezar.
Lo hay? Dónde está? Llámame desinformado, pero creo no estarlo tanto. Y como yo, la inmensa mayoría. Claro que quizá no estemos lo suficientemente vinculados o peor, no pertenezcamos a la casta llamada a integrar tal grupo. O simplemente no se nos quiera dar cabida o responsabilidad, no por otra cosa que la desconfianza, tan mallorquina.
Por todos lados reconocéis que lo estáis haciendo fatal y hasta envidiáis a otras comunidades… Y? A la primera: que no, que ya está hecho. ¿?
Me pregunto si te imaginas cómo se puede sentir alguien que intenta hacer algo por un patrimonio que es suyo quizá tangencialmente y que día a día se encuentra con éstas. Y no me refiero sólo a mi, hace tiempo que sé como ignorar ciertas necedades. Pero hay un potencial de gente válida en esta isla que podría sumarse a un buen proyecto. No exactamente a lo que te encuentras cuando paseas interesado por un club, con cara de guiri.
Los entes oficiales y políticos, nada. Los herederos, tampoco.
¿Nos queda sólo el individualismo?
Comparto con David la amargura de intentar tirar avante y echar en falta el mínimo de los respaldos, la reacción que supere la educada excusa.
Buena suerte!
Hola ! (supongo que eres Gringo).....creo que me vas entendiendo XD efectivamente has dado en el clavo con ese ..."i ara aquest que vol?". Ese es el principal escollo a la hora de arrancar cualquier iniciativa. De hecho estoy seguro de que alguien que lea mis comentarios, absolutamente bien intencionados, pensará "y este de que va?"......pues "este" XD va con la cabeza bien alta por haber restaurado y cuidado un LLaut de 33 palmos y un bote de 18 que navega a vela latina mas de 100 dias al año y esto ME AVALA. Mira, yo no soy, ni lo pretendo, public relations. No me doy mucho a conocer y, sin embargo, observo mucho y observando me hace mucha grácia ver la Associación de Amigos del Musep Marítimo cuyos integrantes, a excapcion de Toni Pep Munar "Boliquet" no son gente de la Mar, de hecho jamás les he visto a bordo de una barca y dudo que sepan nada de barcas. De hecho, no saben que hacer con el Alzina. Yo pertenezco desde hace unos años a esa asociación, lo único que se de ellos es que me mandan un calendario por Navidad, ni si quiera me han cobrado nunca la cuota establecida. Al frente de esa asociación deberia haber gente dinámica y entusiasta (Toni Pep lo es). Estoy hasta los cojones de gente que dispara desde la trinchera y se esconde y me sabe mal cada vez que paso por una explanada y veo un llaut o u bot o una pastera deteriorándose sin nadie que haga nada por el y que el dueño lo ha abandonado porque no le sale a cuenta cuidarlo, de ahi mi cruzada por "amarres gratis".
ResponEliminaQuiero, desde aquí, romper una lanza por David Oliver, porque David navega, cuida su barca el Nueva Catalina, y llevó a cabo la, en mi opinión la iniciativa mas importante en favor del patrimonio que fue la revista Mardemars la cual los políticos no quisieron ayudar en ningún momento y dejaron morir a pesar de ser un importante documento y un medio que aglutinaba a los amantes de la navegación tradicional. Gràcies David i compta amb jo !
Un abraçada a tots
Hola Joan,
ResponEliminaVolvemos a estar de acuerdo. Fuera incertidumbres. Y si alguien se pregunta qué queremos, ya está mas que explicado y no tenemos que contar con la bendición de nadie.
Empiezo por explicarte mi situación: Desde el ’99 tengo el llaut mas bonito de la isla (ja, ja), el Juanita, de 1948. Tengo que restaurarlo, pero en casa de herrero, cuchillo de palo. Nunca pude hacer mucha cosa por el, salvo cuidarlo como pude. He pasado por varios proyectos para financiarlo pero o bien se iban a pique o debía dejarlo por circunstancias profesionales o incluso mudanzas, travesías y otras inclemencias. Pero jamás tiraré la toalla. Y estoy con grandes planes que te contaré en su momento.
Sigo por intentar encauzar los interrogantes que te haces. Si bien la problemática es compleja, creo que siempre existen atajos, nichos. Ejemplo: conozco más de un llaut que está por ir a desguace, abandonado en un polígono. Porqué la desidia? Desinformación, intereses creados. Menos barcos, mas valor. Malas experiencias…
Creo que lo fundamental es organizar esos interrogantes y reunidos o por este medio plantear soluciones concretas. Y ATRACTIVAS. Si buscamos encontrar gente entusiasta (no me gusta decir ‘venderle’ nada a nadie, suena mal), poco ofrece el panorama actual (regata-encuentro-club apático/antipático) donde todo parece estar establecido. Insisto, para mi eso no es navegar: es algo que quedó como consecuencia de todo lo que vivió esta sociedad. La marina con los yates y el paripé social. En ese círculo no hay nada que hacer. Bueno, si tal vez necesitemos una rampa.
///continúa///
///sigue///
ResponElimina¿Cómo puede ser que el problema de un barco tan pequeño sea la amarra? No, es un dogma. “es que tienen que estar en el agua” Mentira. O mejor dicho, es evitable. Lo importante es que naveguen y lo hagan con gente que sepa mantenerlos. Y si no mira los catalanes, si necesitaron puertos para tener una flota. O los mismos escars. Es mas, todo se andará si se fortalece la idea.
Luego, si me preguntas en qué dirección dar el paso, te aseguro que lo tengo clarísimo y ya lo dije: hacer un grupo humano y de barcos, una flotilla. Pasando de clubes, asociaciones, o almirantazgos varios. No se va en contra de nadie, pero está visto que si vas a preguntarle opinión a todo Dios, esto queda como está o …va para atrás.
Sigo: Navegar. ¿Qué es? No lo podría abarcar en todo un libro, pero tiro palabras sueltas: amarinar, crucero en conserva, fondear en una cala, embincar en una playa, aparejar, construir y arbolar una vela y aparejo de fortuna, invadir una playa llena de guiris e invitarlos a navegar, fondear la flotilla frente al Puro y chulear, tumbar un bot y organizar su rescate, filmar un documental (o un anuncio con chicas en bikini), cabotear hasta el Trenc y saltar a Cabrera… Sigo? Quizá todo esto sólo me entusiasme a mi (a que no?), pero seguramente hay mucha cosa que uno no sabe o no se atreve a hacer por estar solo. Y te sorprenderá la cantidad de gente que se apuntaría si sólo cambiara la perspectiva-muermazo que se huele por aquí.
Y la restauración, el mantenimiento, la maniobra son cosas que uno no solo tiene que encargar-financiar sino aprender-efectuar. Lo tengo clarísimo.
Es que no invento nada!!! Es así como se navegó toda la vida! No importa dedicarse a la pesca comercial, pero el mar se aprende en las buenas y en las malas, ciñendo y lijando. Eso es lo TRADICIONAL y va pegado al barco, créeme.
Qué haría en concreto? Pues ya lo dije: empezar por quedar para ir a navegar, hacer una lista de barcos disponibles y de gente. Ya en otoño nos pondremos con los formones y con la brea.
Tu última pregunta es la que mas bronca me da. Ojalá me equivoque pero seguro que ya se esta intentando decidir a quienes le tocaría la subvención e intentarán –y por experiencia conseguirán- que todo quede entre ellos. ¿Quiénes? Respuesta: los de siempre.
¿No te sorprenden las reticencias que hay cuando se menciona hacer un inventario detallado de todas las embarcaciones?
No, si esto que venimos hablando, de lo que pasa –al menos en esta isla- no todo es tan inocente como parece.
Alguien me dijo que un coleccionista prefiere que su pieza sea única, la última que queda…. Quizá esté hoy muy susceptible,
La seguimos
Gringo
Gringo no pares. Tu tienes tu idea, explótala. Sigue adelante. Busca a gente y haz tu grupo si necesitas alguna cosa me lo dices y te ayudo. Mi idea pasa por conseguir cerca de los 600 euros para sacarme el título de monitor de vela e intentar realizar una escuela de vela latina. Asi que desde hace unos meses estoy ahorrando, si todo me va bien el año que viene me sacaré el título.
ResponEliminaYa hay dos ideas. ¿Que más tenemos?
Hola Joan
ResponEliminaDe lo primero, me gustaría que en un momento dado la toméis como propia. Yo -a mi ritmo- no he parado, pero creo que ésto es básicamente algo comunitario, casi social.
Me gustaría que, en fin, todos nos apoyemos.
Para empezar a hablar, si os falta gente para echar unos bordos, sabed que me apunto. Yo, y supongo que el hijo de mi mujer que -como buen mallorquín- calculo que ni ha flotado nunca. Ja, ja.
Me parece muy bien lo de la escuela, ya me contarás los detalles.
¿Qué mas tenemos? No nos hace falta mucho mas que la voluntad de hacerlo. Y bien, con responsabilidad y por gusto. Estoy seguro que la gente se irá sumando. Y con ella tambien nuevas ideas y propuestas. Salgamos del dogma!
...
¿qué pasa con el Blog de Patrimonio Marítim? Escribí una chorrada, para romper un poco el hielo, pero ni David ha comentado nada...
Nada, un abrazo.
¿quedamos algún día?
Gringo
David está un poco ocupado con su incremento de família y su nuevo libro. De momento creo que se merece un descanso.
ResponElimina