Paquita B

Paquita B

dissabte, 22 de maig del 2010

Homos contra la mar

Aquest títol de la entrada del Bloc d'en Joan Sol, El mar es el camí. M'ha fet recordar el que li succeí al meu padrí, el mestre d'aixa, navegant amb el seu estimat vaixell el Andres Lupo.
Quan ho recordava la cara li canviava un poc i a vegades s'aturava una estona de contar, per llavors torna a continuar, per aquell temps jo que encara era un nin no me n'adonava moltes de les coses, però ara, ja més gran, veig que era la emoció de recordar un fets molt emotius i que li posaven a la memòria uns successos penosos de tornar a reviure.
Navegant per l'Atlàntic, a la altura del Carib, estava el Andres Lupo. Cels clars, sol i calor. En qüestió de hores la cosa s'embrutà. Niguls de panxa d'ase i vent fresc. La situació canviava molt ràpidament, es va fer fosc, pareixia de vespre, però tindria que ser a prop del migdia. Allà veié per primera vegada el foc de Sant Telm, que desprès tingué sempre com a un mal presagi. Els llamps i trons es succeïen sense interrupció, quasi no hi havia separació de temps d'un al altre, els llamps il·luminaven al vaixell i els seus voltants mostrant una mar que feia feredat, d'altes que n'eren les ones. Cortines de pluja mogudes pel vent recorrien la coberta de cap a cap. El vent s'havia tornat ferotge, gràcies que havien tingut temps de llevar tot el pedaç i s'havia deixat unes veles de capa, per intentar que el vaixell no anés a la deriva. Les ones entraven per qualsevol costat i sortien per l'altre i la seva força feia que el vaixell es mogués com a una muntanya russa.
La tripulació intentava mantenir-se dins el vaixell. Alguns desprès de veure que a fora ja no es podia fer res, els cops de mar se n'endugueren als oficials i alguns mariners, i cansats de aferrar-se pels llits i altres llocs, es decidiren amarrar al tros de pal mascle que passava per dins la cambreta. No eren molts, la tripulació del Andres Lupo no era nombrosa com heu vist a una fotografia on prenen el ranxo (menjar), allà es fermaren asseguts sobre el terra, esquena al pal i passant-se un cap, donant un parell de voltes, pel pit i la panxa. Eren sols un grapat, dels únics que en coneix el nom son, en Guillem "Sa por," si aquell que es barallà amb el meu padrí, en Perico "Cap d'aigo," que era el al·lot del vaixell i el meu padrí, però n'hi havia algun més del qui ara no me'n record.
Allà es formaren, en Perico en mig de de les cames del meu padrí, i passaren el temporal, encomanant-se a Deu, i això que el meu padrí no hi creia molt, però com ell deia, quan es trobes en una situació com aquella no saps a qui encomanar-te i dius "que sigui el que Deu vulgui."
Després d'uns dies fermats a la fi el vaixell deixà de mouré per les onades i així com havia començat acabà, quasi de cop. Es desfermaren i sortiren, eren els únics sobrevivents. El vaixell havia quedat desarborat, els pals mascles tallats quasi a la altura de la coberta, i tot estava fet un desastre.
No sé quant de temps estarien així, la història continua que passats uns dies un vaixell nord americà els trobà i aconseguiren menjar en condicions. Contava el padrí que després de un bon grapat de dies sense menjar o menjar poc, el primer que es posà dins la boca va ser una galeta, la famosa galeta, mullada amb conyac.
El vaixell nord americà els remolca fins a Bòston on hi estarien quasi un any. Però la de Bòston es una altre història que os contaré un altre dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada