GH, navegar en un vaixell i sa por

Voltros direu i que tenen que veure una cosa amb l'altre..., si continuau llegint ho sabreu.

A sobre GH ja hi ha poc que dir, hi ha detractors i partidaris, això és com la mateixa vida i és veritat, un grapat de persones que conviuen juntes durant un temps, sense poder fugir unes de les altres i hi ha amistats per tota la vida, amistats tan sols allà dedins, baralles per tota la vida i baralles sols allà dedins.
I que vos pensau que era viure dins un vaixell? Tots els dies que durava la travessia no te'n podies anar molt enfora, tant si t'agradava com si no, hi eres allà dedins . Les travessies es podien fer molt llargues havent d'aguantar a qualcú que no podies veure perquè t'hi havies barallat, tal vegada per la cosa més ridícula que et puguis imaginar. També es feien amistats molts gran i que comparties amb elles totes les teves dubtes, pors, alegries, etc., inclòs a vegades et podien salvar la vida o tu salvar-la a un altre.
Cada vegada que veig o sent el programa GH, ja que la meva dona en es aficionada, a mi en toca veure-lo tant si m'agrada com si no, pens amb el meu padrí i la seva vida, navegant a bord d'un vaixell. Passar les hores fent feina, ja que ell deia que un mestre d'aixa mai acaba la feina a una embarcació, sobre tot si era de fusta i anava a vela, (els vapors eren diferents, segons ell). Sempre hi havia coses que fer, ara que s'ha espenyat es galliner, un motó que s'ha romput, aquell maneg que s'ha esquerdat i així un caramull de coses.
També podies aprendre dels oficis dels altres, va aprendre a fer nusos que li ensenyaven els mariners, a cosí i arreglar veles que li ensenyà el veler, fins hi tot a estones, a dur el timó, sols quan feia bon temps.
Els dies passaven fent feina i descansant a la cambreta, recordo que parlava d'una extraordinària navegació per aquells temps.
- Sols 103 dies! - em deia - per anar de Barcelona a Yarmouth, Canadà, i de allà a Bones Aires, Argentina. 103 dies de navegació!.
M'ho contava com una gran proesa de la navegació a vela i relatava dies de quasi calma en que sols feren unes poques milles, a navegacions amb el vent de través, posant quasi tot el pedaç que es podia posar.
També terribles navegacions de bolina amb un vaixell quadre, que sols podien cenyir a prop dels 60 graus al vent.
- Tres dies davant Cabo de Gata! - llavors a vegades afegia. - Vent de ponent fresc, veles i caps de bolina tensats a com a cordes de violí. Arribem a Cabo de Gata, bordo cap a Africa. (Navega que te navegaràs, com a ses rondalles). Costa de Africa, bordo cap a Espanya. S'atraca la costa Farola de Cabo de Gata. Torna a fer bordo cap a Africa, torna cap Espanya. I així tres dies, veient Africa i Cabo de Gata.
Era normal que a vegades que pel avorriment no sabies el que havies de fer.
- I quan no saps que fer, cerques alguna cosa que fer, malgrat sigui barallar-te amb qualcú. -me contava el meu padrí.
Així que tal vegada a partir d'ara quan vegem GH podem imaginar-nos que en lloc de ser un joves que estan en una casa fixa a terra, ens podem imaginar-los navegant com a mariners dins un veler d'aquells antics, o un pailebot, fent travessia cap a qualsevol lloc llunyà i al millor ens pot agradar un poc més. Prometo que a partir d'ara ho faré així. Vos don permís per fer-ho voltros també.

I direu, aquest s'ha deixat "sa por", idò no.
- Que és sa por? - en demanà un dia el meu padrí.
Un al·lot de deu o dotze anys no sap exactament que contestar a aquesta pregunta, i jo en vaig quedar com a pensant, esperant trobar una contestació bona. I ell em va dir.
- Sa por no és res, quan l'has vista. Jo hi vaig dormir dos anys amb "sa por" en el llit del costat.-
Llavors jo vaig pensar no era possible dormir amb una cosa que et far por al teu costat durant dos anys, a més a les nits, que quan som nins és quan tenim més pors. Me pareixia impossible que una persona ho pogués fer.
- Com era això, padrí? - li vaig demanar. I ell en contestà.
- Vaig dormir dos anys al costat d'en Guillem Borràs, que li deien de mal nom en Guillem Sa Por .
Ve tu aquí, era un homo, aquests vells sempre ens enganen quan som nins. I afegí.
- No ens parlàvem, nos havíem barallat per un doi, i durant dos anys no ens diguérem ni el bon dia, i això que dormíem un al costat del altre, menys mal que amb que passar llavors ens férem amics.
Però aquesta història vos la contaré un altre dia.

Què? A la fi heu vist com tot ha tingut que veure una cosa amb l'altra.
També mirau la fotografia que hi ha al cap damunt, que vos pareix?
Son els mariners del Andres Lupo a punt de menjar, el meu padrí, no es veu molt be, està a la dreta és el que dur a damunt un ca i un moix. Que pel que pareix no es duien tan malament com el meu padrí i "sa por".