Paquita B

Paquita B

dilluns, 14 de març de 2011

ANAR AL ALTRE COSTAT DEL MON

 Aquests darrers dies que estic navegant 'virtualment' amb la Paquita B a la Barcelona World Race, per les aigües del Oceà Índic i el Pacífic, per allà baix en els 40 i 50 rugents, que de moment no ho son gaire, m'ha vengut al cap el que devien sentir els mariners d'un vaixell quan anaven al altre costat del mon i tornaven a casa seva. 
  Contarien tot el que havien vist a la llum d'una foganya a ca seva als seus parents i família, o bravejarien, amb un tassó de vi o algun licor a la ma, davant dels seus amics i altres parroquians de la taverna. 
  - 'Jo he passat Cabo de Hornos, amb una turmenta que feia feredat', o 'quan navegàvem per les aigües del nord de les Azores, veiérem una balena que era més grossa que el vaixell.' 
  També contaven com vivien la gent dels ports que visitaven, les costums dels llocs, les seves vestimentes, etc. Suposo que els escoltaven com ara poden veure i escoltar un documental de la televisió, abans de la aparició dels invents del cinematògraf i la televisió, la gent que viatjava com ara els mariners, se'ls escoltava atentament quan contava les seves experiències viscudes a altres llocs.
  Jo era d'aquests que quan era petit escoltava les vivències del meu padrí per el altre costat del mon. Em pareix quasi que era ahir, que jo era un al·lot de poc més de deu anys, assegut en terra, i demanava al meu padrí que em contés coses dels seus viatges i  de això n'han passat quasi quaranta anys. Llavors de fer-se pregar una estona em començava a contar les històries que ja vos he contat i algunes d'altres com les que contaré ara.
  Port de Rotterdam, Nadal, de vet a tu a saber de quin any, entre el final del segle XIX i principis del XX. Tot el port nevat, la coberta del vaixell amb un pam de neu o més i varis mariners ballant damunt coberta en calçons blancs. Bé en calçons blancs no vol dir com ara, amb uns slips o boxers dels que duim ara. En calçons blancs pel meu padrí volia dir, anar vestit amb aquell 'mono' de franel·la o llana que tant hem vist a les pel·lícules del oest. D'aquesta manera ballava el meu padrí, i uns companys seus, damunt coberta, gat com una sopa, cadascun amb una botella de ginebra a la ma, unes festes de Nadal, suposo que per oblidar-se'n que les passava a lluny de la seva família i la 'roqueta.'
  Pels carrers de la ciutat de Rotterdam, aquells carrers empedrats, la construcció de les cases, les tendes, la gent, el ambient diferents als acostumats al Mediterrani. I vet aquí una al·lota jove, vestida a la holandesa amb uns esclops, fresca, guapa, amb uns ulls cels, quasi transparents, i rossa, un color de cabells molt poc vist per aquelles èpoques per Palma. Uns cabells rossos, groc fort, pentinats amb unes trunyelles. El meu padrí no es creia que fossin de veritat i tan sols li passa pel cap pegar una bona estirada a una de les trunyelles, amb el consegüent mal per la al·lota i com a resposta el meu padrí rebre una bona mamballeta. Però aquí, en aquest punt de la història sempre s'aturava una estona i llavors deia una frase molt repetida en les seves històries...'Fins aquí es pot contar' i jo en quedava en la... i si insistia me contestava... 'ja t'ho contaré quan siguis més gran, això no és per infants.'  Llàstima que mai ho he pogut arribar a saber.
 I fins aquí vos puc contar, perquè ja es tard i demà he de anar a fer feina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada