85 ANYS I ENCARA GUANYAM REGATES

  Bé no és que ens haguem passat vuitanta-cinc anys regatejant i guanyant totes ses regates a ses que hem participat. 

   Per començar diré que dia 6 de març, dia en que la Paquita B va ser matriculada allà per l'any 1928, sa nostra barqueta va fer 85 anys. Cada vegada que ho dic, no en queda més remei que pensar en els que ja no hi son, el meu padrí, en Joan Balaguer, i ma mare, na Paquita. La barca els ha sobreviscut. 

  No ho vaig posà aquell dia, ja que un grip un poc estrany en va afectar durant aquells dies i desprès he tingut sa sort de trobar una nova feina, i durant uns dies he anat un poc descontrolat. M'han canviat totes ses rutines que tenia i ara m'he de adaptar. Poc a poc ho vaig fent.

   I amb el referent a guanyar regates hem de dir que dia 2 de març vàrem participar a la regata del Dia de les Illes Balears a la classe Oberta. He de dir que no vàrem fer una molt bona sortida, encara que ho tinguérem a punt per fer-la, vàrem fallar al darrer moment. Però com diu la dita castellana "No hay mal que por bien no venga" quan sortírem ho férem amb bon vent i guanyant posicions. Navegant des de davant Cala Gamba fins a la primera boia, situada a la altura de GESA, amb vent de intensitat variable tirant cap a fluix, i bufant entre el llarg i un desquartelar, anàrem guanyant terreny al nostre enemic, el llaüt L'Espanya. Però una vegada passada la 1ª boia ens haguérem de dirigir cap a la segona situada a la altura del Varadero, el vent rolà i encara ens va venir més a favor per anar agafant al llaüt, ens situàrem al seu barlovent i aguantàrem la posició, ja que L'Espanya tenia preferència a la boia per estar més a prop de ella. Havíem de virar per babord i tornar cap a la primera on hi havia la línia de arribada. En Jaume Company, que anava de patró, acompanyat de una tripulació novella i ignorant, com jo mateix d'ell, de a quina classe participàvem, es va obrir molt per fer la virada, i noltros que anàvem més oberts, ens tancàrem a la boia. Com tornàrem a tenir el barlovent a favor, arrancàrem més aviat i aquesta distancia ens va bastar per passar la línia de arribada abans que ells i guanyar a la nostra categoria. He de demanar un poc de disculpes a  en Jaume, però jo creia que ell participava a la categoria de Llaüts Clàssics, no a la Oberta. Li vaig llevar el primer premi als nous propietaris del llaüt.

  Vos pos la foto presa el dia de la regata en el moment de fer la darrera boia i agafar el primer lloc, pertany a la pàgina del Club Nàutic de Cala Gamba, però crec que no s'enfadaran. Crec que el fotògraf va saber escollir el moment de fer-la.

JA HI SOM UNA ALTRA VEGADA

 Ja hi tornam a ser. A punt i preparats per una altra nova temporada de regates. He de dir que hi ha hagut canvis, no molt significatius, o si?

  Be hem canviat de pal. El vell, que tenia unes mosses de dalt a baix per amagar el cable de la corrent per alimentar un llums elèctrics que anaven tapats per uns llistons, aquests llistons s'havien desferrat i la fusta havia collit humitat i en alguns llocs podrit. Així com que en teníem un altre de "nou" que havíem utilitzat quan anàvem purs de regates i que feia anys que estava baix es porxo, vàrem dir retallam aquest un poc, exactament mig metre, i ho podem fer servir. Mestre Miquel ens ho va retallar, però posant sa corriola de pujar s'antena de través. Això farà, que a l'hora de pujar s'antena no es travi amb cap altra cap i pujarà més aviat, i sense traves.

  Un altre canvi es que ens hem passat a la classe oberta. Ja ens hem cansat de "veure ses regates de aprop" com diu en Martí. Ara sortirem a la Classe Oberta, els recorreguts no son tan exigents i et pots "barallar" amb qualcú de aprop. Ho vàrem provar la darrera prova de l'any passat i ens va agradar, això si, ens reservam el dret de que si volem participar a la Classe Regates quan vulguem.


  També hem fet alguns canvis a la maniobra i maneig. Hem aprimat un poc més el timó. Els davant i orsapop, els hem posat de maniobra ràpida. I hem canviat la placa de popa amb el nom per una un poc més grossa.

  Veurem si el temps ens es favorable, la previsions no, i aquest cap de setmana podem sortir a navegar. Per allà en mig ens veurem!.

Vos deix dues fotografies on es veuen els nous canvis. La placa amb el nom i el pal que ha crescut.

  

UN OFICIAL DE LA ANDRES LUPO

 Tornant a bussejar per internet he trobat un paràgraf en el bloc de marina "Vida Marítima". La entrada tracta dels vaixells de la Companyia Transatlàntica anomenada "Los Tres Comillas" i per mig hi surt un capità, mallorquí, de aquesta companyia que feia el creuer del Atlàntic. 

  Vos poso un boci, el que m'interessa, del paràgraf d'aquest bloc on es parla de ell.

  " Don Gabriel Roselló Guiscafré, también excelente amigo nuestro, fue como aquél discípulo del veterano capitán don Juan Molí, en la Escuela de Náutica del Instituto Balear. Realizó sus prácticas en el vaporcito SALVADOR de la Compañía Arrendataria de Tabacos y en el bergantín goleta BEATRIZ. Fue piloto de la corbeta uruguaya ANDRES LUPO también de armadores mallorquines, realizando durante cinco años viajes a los Estados unidos, Nueva Escocia y Argentina y en posesión ya del título de capitán entró en la trasatlántica en el año 1909. "

   Aquí avall vos poso dues fotografies, en una es veu a Don Gabriel Rosselló Guiscafré en un retrat com a capità de la Companyia Transatlàntica i recollida del bloc "Vida Marítima". I a la altra es un fotografia que ja he publicat dels oficials de la Andres Lupo presa a Yarmouth, Canadà. On suposo que un dels cinc personatges que hi surten és Don Gabriel. La veritat no puc posar en clar quin dels tres, amb aspecte de oficial, és. Encara que els dos que estan a la dreta del que du la gorra blanca no ho son, ja que donen mes la impressió de ser més mariners, tal vegada el nostramo, un cuiner, el mestre d'aixa?.

  Ens tendrem que decidir per el altres dos que estan a la esquerra del de la gorra blanca, que per jo té tot el aspecte de ser el capità. 

  M'ajudau a esbrinar-ho?

  Gracies per anticipat.

  Fins a la pròxima.

  Joan.

LA CORBETA QUASI S'ENFONSÀ (2)

Continuam la entrada contrastant la història de la penalitat del meu padrí.

  El que diu el diari de Boston, no concorda amb el que en contà el meu padrí. Hi ha algunes coses que es desavenen. 

  Concorden amb que la corbeta es trobà amb la coa d'un huracà i que la tripulació mai s'esperava tornar arribar a un port. El meu padrí en contava que mentre eren sacsejats d'un costat al altre dins la cambreta, resaven tots, fins i tot els que no creien massa en Deu. "Quan un homo es troba en unes certes circumstàncies a les que no hi veu sortida, tan sols li queda encomanar-se a Deu i que ell decideixi" això en deia moltes de vegades quan en contava la feta del huracà. 

  La tempesta es va fer tan grossa que molts de mariners no hi veieren sortida. Ell en va contar que es varen perdre alguns del seus companys, cosa que la ressenya del diari no en parla. A la fi de no fer-se molt de mal i en vistes de que el vaixell anava sense control, un grapat de tripulants decidiren fermar-se al pal que passava per dins la cambreta. El meu padrí en contà que en mig de les seves cames tenia el al·lot de barca, en Perico Cap d'aigo, un nin de uns deu o dotze anys, el meu padrí en tenia vint-i-cinc. Així fermats passaren el temporal. Quan amainà, segons ell, anaren a la deriva fins que un vaixell nord-americà els rescatà. Que el primer menjar en condicions que va fer, foren galletes mullades amb conyac. Llavors el vaixell nord-americà els remolcà fins a Boston i que allà si passaren quasi un any. Durant aquest temps treballaren al molls com a descarregadors. Fins que pogueren ser repatriats, ja que el judici del rescat s'allargà i la seva naviliera com que els abandonà.

  He de dir que quan el meu padrí en contava les seves aventures rondava els noranta anys i n'avien passat molts d'anys del succés. Però a la ressenya del diari de Boston no pareix la mateixa història. Tot el que succeí fins passat la tempesta coincideix. El vaixell desarborat i maltractat, la tripulació maçolada, però no en parla gens de baixes. Segons el diari, el capità i la tripulació restabliren el ordre, pareix que aixecaren pals de fortuna i aconseguiren fer tornar navegar al Andres Lupo fins a Boston on allà, ja a la bocana del port, pareix que un remolcador el dugué al seu lloc de amarrament. Segons el meu padrí foren remolcats per un vaixell de nacionalitat nord-americana fins arribar a port.

  Si hem de fer cas al diari, o hem de donar la noticia per veritat, la corbeta havia de descarregar la sal que duia per a Nova York, reparar i quasi al poc de uns dies, una o dues setmanes, partir cap a Bones Aires, on descarregaria la resta de la sal. Si he de fer cas al meu padrí, es passejaren per Boston durant quasi un any. I llavors foren repatriats a Espanya i la Andres Lupo es quedà a Boston. Aquí s'acaba el que jo vaig poder esbrinar. Però retornant al bloc on vaig trobar la història del vaixell, batiat amb el primer nom de "Ciutat de Nankin", al peu de una entrada que en aquella primera lectura s'en passà per alt, figura que la Andres Lupo no va ser finalment desballestada fins el any 1908. Així que hauré de reprendre la recerca i trobar que li succeí a la corbeta durant aquests dos darrers anys dels que no en tenc cap noticia. 

  A tornar a bussejar per internet a veure que en treim de tot això.

  Fins una altra...

  Joan.

I... COM HA ANAT LA DIADA?

   I que hem de dir. Així... així. Per començar quan en Joan Marc en va enviar el correu amb el canvi de dates. Vaig pensar... segur que tindre feina. I com que tenc pensament de Francina que tot el que sap endevina. El primer dia de feina de setembre em cridaren de Madrid...reunió a Madrid dia 15. Clavat.

  Vaig començar a preparar-ho tot perquè en Martí sortís dissabte amb algú mes, però... aquelles coses que passen en Martí es lesionà. Coses de números... del número del DNI.

  Així que la barqueta es quedà a port el dissabte. Allà amarradeta devia veure a les altres barques com les aparellaven, les tripulacions pujaven a dedins i salpaven, i ella es quedava allà amarrada tota soleta. Sense ningú que la aparellés, bé això no es així. En Martí fent un esforç, aparellà la major. Suposo que es quedà un poc trista per no poder sortir a fer voltes per la mar.

  Però diumenge tot canvià. Ja havia arribat de Madrid, terra de secà, i amb el fill d'en Martí, en Rafel, a qui l'any passat per la Diada nombrarem Al·lot de Barca, ara el ascendirem a Tripulant amb tots els honors.

  Allà partírem, el pobre nin un poc asustat però he de dir que aviat li fugí. No hi havia molt de vent. Prenguérem la sortida un poc retardats. I amb el poc vent que hi havia i a bufadetes arribàrem a la boia de cenyida. Mentre jo havia donat un sermó de com havia de fer la maniobra al pobret d'en Rafel. Que pensava "Vaja pesat de patró". No passàrem la boia amb el bordo que jo volia, però no en fallàrem cap i els férem ràpids. Desprès el vent encara minvà mes i sols a bufadetes caminàvem un poc aviat. Així que avorrits i veient als altres, que duen mes pedaç que noltros, com s'arrossegaven per fer la cenyida desprès de la boia de l'Illa de Galera. Vaig decidir fer mitja volta i tornar al club, si no haguéssim arribat als voltants de les quatre, sense haver menjat paella. I la paella de la Diada es sagrada, no es pot perdonar, i que per cert va ser tan bona com les dels altres anys, encara que no fos el mateix cuiner. Hi podria afegir amb les potes de cranc en va agradar mes.

  Bé això ha estat tot. Ara amb la nova feina tenc poc tens per aquest bloc i he de dir que també arribo mes cansat a ca nostra, i amb molt poques ganes de escriure. Però fent un esforç, intentarem seguir.

  Gracies a tots per llegir-lo.

  joan.

LA CORBETA QUASI S'ENFONSÀ

   Aquest es el titular de una ressenya de un diari nord-americà en la seva edició del 10 de octubre de 1906 que vaig trobar navegant, mes ben dit bussejant, per internet. Parla del que li succeí a una corbeta amb el nom de Andrés Lupo. Vos diu alguna cosa aquest nom?

  Tot seguit vos tradueix aquesta ressenya del diari nord-americà.

  Boston Evening, 10 de octubre de 1906.

  La corbeta quasi s'enfonsà.

  La tripulació de la Andrés Lupo mai s'esperava tornar a port.

  Maçolada i maltractada per a la coa del recent huracà del Golf, fins el punt que pareixia destinada anar-se'n a fons, la corbeta Andrés Lupo entrà ahir en el port i fondejà als molls del East Boston, mentre la seva tripulació respirava més tranquil·la del que ho havia fet en molt de temps. La vella corbeta, que es va avarar fa mig segle, partí del moll de Torrevieja, Espanya, el 10 de agost, plenes les seves bodegues de sal. El 11 de setembre es trobà amb la primera de una sèrie tempestes i huracans, durant les quals les ones passaren per a sobre la seva coberta de tal manera que amenaçaren amb posar fi a la seva existència en el acte.

  El vent s'endugué els mastelers dels pals major i trinquet, dos dels bots salvavides foren arrabassats del seus pescants de damunt de la cambreta i arrossegats per les ones, i els dos bots restants es romperen. També es romperen les bites i tota la barana de estribord, i tots els útils de coberta arrabassats. El capità Terredas (?) s'esforçà per a mantenir la proa del seu vaixell contra el vent i la mar, però sols ho aconseguí parcialment. Quan la tempesta finalment amainà la corbeta mostrà els efectes de la seva experiència. Però encara estava estanca i això revisqué les esperances de la seva tripulació. Es restablí el ordre i el capità Terredas posà el vaixell a navegà una altra vegada. S'havia desviat quasi 200 kilòmetres i es retardà quasi dues setmanes abans de recuperar la distancia perduda debut a les encalmades que seguiren.

  La Lupo entrà dins la badia i fou recollida pel remolcador Sadie Ross, que la remolcà fins el punt de fondegi. Du a bord 1.115.500 kilograms de sal en diferents partides per a Nova York, que es descarregaran aquí, i 300.000 kilograms de sal per al port de Bones Aires a on anirà des de aquí. La Andrés Lupo va ser construïda a Glasgow el 1859, com a la corbeta britànica Ciutat de Nankin. Més tard se li canvià el nom per Keir i quan la comprà, fa alguns anys, A. Lupo Gesulfo de Montevideo li va ser col·locat a la popa el seu nom actual i se la registrà amb bandera del Uruguai.

  A la pròxima entrada comentaris a sobre el text.

  No vos ho perdeu.

  Joan.   

LES TRES DARRERES REGATES

  Aquest passat mes de maig ha estat abundant en regates, cosa que no succeirà al llarg del estiu. El mes de juny n'hi ha dues, però desprès fins dia 26 de agost ja no n'hi ha cap. Es una cosa que no he entès mai. Com els mesos que hi podria haver mes regates, ens quedam tots a terra, esperant que arribin unes regates en uns períodes de temps que tal vegada no siguin els mes idonis per navegar... misteris de la vela llatina a Mallorca.

  Com deia al principi aquest passat mes de maig hi havia programades quatre proves. Una que sortí de cop i volta organitzada pel Club de Mar, amb el nom de trobada, ens afegiren a noltros els llatins, tal vegada per fer bulto o tal vegada no. Desprès Cala Gamba dins la seva Setmana de Vela tenia previstes dues proves i finalment el Club Molinar de Llevant organitzà dia 27 el seu Trofeu Primavera.

  Dia 12 de maig partírem de Cala Gamba, als voltants de la una, cap al davant del Portitxol, on hi havia el comitè de sortida que se ens la donaria a les dues i mitja, molt mala hora pels llatins. El recorregut era bastant senzill, sortida, boia de Sant Joan de Deu (xispero) i tornada a la sortida. Una sortida al través, mes o manco, recorregut fins a la boia amb la mateixa posició del vent. Virada  de la boia per babord, es a dir traslutxada, no molt agradable a vela llatina i a més si hi ha vent de una intensitat de 3 a 4, i si afegim la ona, qualcú es podria dur un bon susto, si no va amb atenció. I la tornada amb vent per a proa del través. Això volia dir enfilats damunt sa post i fent abdominals, pel proa, i traure es cul per la borda pel patró. Aquest era el pla de navegació que esperàvem tenir, però... res de això poguérem fer. A les primeres de canvi, trencàrem el stick, paraula anglesa que vol dir bastó o gaiato. El tal stick es una prolongació del arjau o canya del timó que es dur perquè el patró pugi penjar-se per la borda, fent contrapès a la força del vent a sobre la vela, i pel tant des de aquesta posició dirigir la embarcació, si no ho fes així l'embarcació podria trabucar. La tornada des de la boia de Sant Joan de Deu es posava complicada. I més es va complicar quan notàrem que a una de les burdes li fallava la mordassa quedant-se travada i la altra també fallava però pel contrari, la mordassa no travava bé i s'anava amollant-se. No ens quedà altra remei que haver de tornar sense prendre la sortida. I haguérem de fer ses reparacions ràpidament ja que la setmana següent teníem una altra competició.

  Dia 19 estaven solucionats tots els nostres problemes. A les 12 del migdia, aquesta es una hora més adequada de sortida pels llatins, estàvem a la línia de sortida. La sortida va ser bona, no ens podem queixar, però hagués pogut ser millor. Recuperàrem el temps perdut a la sortida passant al llaüt Savanna, primer i al bot Sant Jaume, desprès, però lo nostro no son les cenyides. I encara que no ho férem malament, no ens sortí del millor. Desprès venia una navegació de llarg, que férem sense perdre terreny. Arribà la segona cenyida, molt més llarga que la primera. La intensitat del vent havia pujat, res greu, però la ona si que havia pujat, i per un bot petit i raseret com la Paquita, la aturava. No de una manera greu com ens passava abans, però no arribava a prendre la velocitat que volíem i vèiem als altres fugir-nos sense poder posar remei. Al final creuàrem la línia de arribada a quasi 17 minuts del primer, que a temps compensat es convertiren a 9 minuts. Molt bon temps, però estàvem un poc decebuts, no aconseguírem passar al nostre "arxienemic" el bot Sant Jaume per tan sols 18 segons. Devuit segons que ens separàrem de la glòria. La pròxima serà.

  El dia següent, dia 20, el temps empitjorà, com es preveia. La prova esperada per aquest dia es va suspendre. Ara ens quedava la setmana que ve al Molinar.

  Arriba dia 27, bon temps, bona mar. Sortida a les 12:20, bona hora. Sortida a boia de barlovento, mala sortida, quedàrem a sotavent dels altres i haguérem de fer bordo ben aviat per evitar el vent dolent que ens enviaven. Segon error, viràrem abans d'hora i haguérem de repicar a la boia. Navegar cap es xispero va ser un poc avorrit, però encara ho va ser més navegar fins davall la Seu i tornar a la línia de arribada. Creiem que ho havíem fet molt malament, però en temps compensat tan sols quedàrem a 4 minuts del primer.

  Això va millorant, de cop sa barca a augmentat la seva velocitat mitja, ho hem mirat amb el GPS, en un nus. De navegar com a mitja a 3,5 nusos, hem passat a 4,5 nusos en aquestes dues darreres regates i això que les condicions de vent no eren del tot iguals.

  Així que enemics, tremolau qualque dia vos donarem un bon susto a més d'un¡¡¡