REGATES ... (2)

 Seguint els meus pensaments filosòfics referits a les regates de vela llatina, pareix mentida que no puguem engrescar a la 'jovenea' a participar en la nostre afició, i mirau que en buido el cap per trobar-ne una, però sempre que em pareix que n'he trobada una, qualcú me la desfà en un moment i a munt tinc que afegir que té tota la raó, i que les meves idees son de bomber, i no tenen molt de cap i molts pocs peus. Així que em veig obligat a tornar a començar de zero.

  Em pareix mentida, per exemple, que en Joan Bonet, patró i armador del 'Finet', no trobi una manera de poder enrolar una tripulació de tres o quatre joves, dels que circulen pel Club Nàutic de Palma, i poder venir a participar amb regularitat a les regates. Ni que tampoc pugui fer el mateix en Biel Rosselló en el Club Nàutic de S'Arenal, per poder tripular el 'Nicator'. Si ells que pertanyen a clubs amb molta afició a les regates de la Badia de Palma, no ho podem fer. És normal que bots com els 'Xilb,' 'Avatar' o 'Llati' restin per qualsevol racó esperant tan sols que arribin temps millors abans de ... Tots aquests bots serien dignes contrincants dels 'Rio de la Plata' i 'Ancora' que son els únics 'grossos' que competeixen amb regularitat, i crec que els seus patrons i armadors estarien ben contents de tenir un contrincants de tal categoria, si a més hi poguessin afegir dos emigrants il·lustres com el 'Corb Marí', ara d'en Joan Sol, i el 'Titan' que també va partir.

  Si els contau a tots son  9 bots de quasi 25 pams o un poc més, per jo el més paregut a la Formula 1 en vela llatina, que competirien i que podrien fer un total, a quatre tripulants per bot, de trenta-sis persones, sense afegir que els dies amb un poc de vent podrien passar de cinquanta. 

  Però si fins i tot els més petits tenim problemes per trobar tripulants quan a vegades tan sols en necessitem un més. En el meu propi cas vàrem haver de reduir pedaç quan ens vàrem quedar dos dins la barca, i la força del vent en el velam ens feia patir molt, tant a tripulació com a la barca. Hi ha vegades que els patrons dels bots petits tenen problemes per sortir al ser incapaços de trobar un tripulant. Es veritat que hem de dir que alguns som, i aquí dic 'som' amb primera persona del plural, bastant 'negats' per fer pujar a les nostres barquetes tripulants en poca experiència en navegar a vela llatina, tenim por de escalivar-los. Un petit error es pot pagar amb una trabucada i això agrada a molt poca gent.

  Bé haurem de esperar temps millors, mentre tant procurarem mantenir la torxa encesa i esperar el relleu que tard o d'hora a de arribar.

  Fins una altra.

REGATES...

  Aquests darreres dies hi ha hagut soroll, per Catalunya, debut a la dimissió de la Junta de Classe de Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela. No hi entraré. Les seves raons tindran. Es mereixen un fort aplaudiment per la tasca feta i donar-lis les gracies per tot i estar-lis sempre agraïts. Qui ha emprat temps en una idea, la desenvolupada, o intentat, i ha vist que ja no donava per més, per jo, té tots els respectes d'aquest mon, com diuen 'Qui fa tot el que pot, no està obligat a més'. I amb això ja ho he dit tot.

  Quan s'ha intentat donar explicacions de perquè no ha funcionat, s'han donat exemples d'altres llocs on si funcionen les regates de vela llatina. Les competicions funcionen quan hi ha algú que vol competir, ho demostren els esports mes peregrins que hi ha per aquest mon. I n'hi ha de 'raros'! Si no es vol competir, o les condicions que hi ha per competir no son les més adequades, siguin les que siguin, no hi res a fer.

  Ara faré una explicació filosòfica, o com li volgueu dir. Prendré el exemple de la vela llatina a Gran Canària, que és on hi ha, per jo, el màxim exponent de competició i competitivitat. En aquella illa, hem de tenir en compte que sols és a Las Palmas on es fan competicions fortes, 'las pegas' els hi diuen. Darrera de això com tots sabem hi ha societats, barris, empreses, administracions, etc... i el que hem pareix més important per jo 'LA FEDERACIÓN DE VELA LATINA CANARIA'...  que vos pareix? Pensau-hi amb això. No diré res més.

 Fins una altra. 

  

JA HEM ARRIBAT!!!

  Pareix mentida però hem arribat. Desprès de quasi 28.694 milles nàutiques, cent-divuit dies, dues hores, vint-i-set minuts i quaranta segons, arribàrem ahir dia vint-i-vuit a les quatre i trenta-dos minuts del horabaixa.

  No mos ho crèiem. Ens vàrem abraçar, saludàrem a tothom, donàrem manetes, férem una bona festa i avui en més calma m'he decidit a posar-ho al bloc.

  Com es diu ha estat una experiència d'aquelles que quan hi estàs ho passes p... (malament), però quan ja ha passat i t'ho mires, dius... no era per tant. Ara hi tornaria a començar. Hi ha hagut molts de moments divertits i fotuts, sobre tot quan et quedaves sense vela i amb una ventada tenies que posar-ne una de nova. De divertits eren sobre tot quan pescàvem qualque 'peixot' i que no sabíem a on posar...

  Bé bromes apart, ha estat molt divertit, sortírem dia primer de gener a prop de les vuit del horabaixa i hem arribat dia vint-i-vuit de abril a les quatre i mitja del horabaixa. Tenim un diploma en el que diu les milles recorregudes, el temps invertit, el lloc en que hem quedat el 3.921. El jocs de veles utilitzats, onze. La velocitat màxima a la que hem anat, 19.90 nusos.

  Hem de contar que molts de dies quan m'ha aixecava prest, el primer que feia era connectar-me al joc i mirar el vent, el rumb i la velocitat a la que anàvem. Desprès venia la tàctica, quin vent faria de aquí a unes hores, canviar veles si era necessari i mirar de anar el més de presa possible. Desprès al llarg del dia m'hi anava connectant per canviar qualque cosa, rumb, veles, etc.

  També ens imaginava allà embarcats dins la Paquita B, per aquelles aigües, pel tròpic, als rugents quaranta quan anàvem a més de quinze nusos, caçant o amollant els davants, o el orsapop, amollant escota, davallant el punt de creu per embossar més la major, bé tota una bona aventura virtual.

  Espero que es torni repetir aviat, felicitar al Nicator que va arribar molt antes que jo, en el lloc 49, una màquina Biel, en hora bona. Desprès de aquí a uns dies arribaran, el Rampe II, de en Pere Reus, i el San Antonio de Pádua de en Xavier Mulet. Ànim que ja vos queda poc. No sé si n'hi ha més de llatins fent la Barcelona World Race.

  Ja no sortiré al Facebook contant el Diari de Navegació, quan has pres una rutina i aquesta s'acaba llavors et queda un espai buit que pareix que no sap amb el que l'has de omplir.   

  Fins a la pròxima entrada.

DE LA PÚBLICA A LA PRIVADA, O NO?

 Si heu anat a veure la darrera entrada del bloc d'en Joan Sol, La mar és el camí, (aquest senyor, i no faig conya, és un referent per a mi) es fa la mateixa pregunta que la majoria de aficionats, amants, entusiastes, etc. de la marina tradicional, concretament els de la vela llatina. Com fer un relleu generacional,  de quina manera podríem implicar a la gent jove en la nostra afició?

  He fet un comentari a aquesta entrada, que tal vegada ens varem equivocar en anar a tocar a la porta de les administracions públiques (qualsevol de elles) quan anant a la empresa privada tal vegada hi podríem haver tret més profit. Vista la poca, com ho diria, 'voluntat' que a vegades els polítics tenen a favor del patrimoni marítim de qualsevol sort. De veritat no ho sé. No sé com implicar a una empresa privada a fer negoci amb la marina tradicional o en fer regates de vela llatina, ni com implicar a la pública, el meu capet no dona per més.

  Les idees surten de ell, però a vegades tan sols son idees, que desprès a la hora de la veritat no es podem dur a terme, per qualsevol entrebanc, molt raonable i en que el meu capet no hi havia caigut. 

  Però desprès fent una volta per les pàgines que tinc com a favorites, he passat per la del Club Nàutic de Cala Gamba (on està amarrada la Paquita B). El club està posant una iniciativa per treure doblers a través de la publicitat, la que trobo molt legítima. I aquest capet ha pensat (desprès de omplir el quarto de fum) que els participants en les regates de vela llatina també en podríem fer de publicitat, tenim un bon mostrador on posar-la, les nostres veles. Es comú per tot arreu veure les veles dels vaixells que participen a regates plenes de publicitat. Perquè no en podem dur noltros?

  Be això nos ho hauríem de pensar, es veritat que quan es va redactar el darrer reglament de regates tal vegada no hi varem pensar amb això, però ara seria una bona hora per fer-ho. 

  Trobaríem empreses que la volguessin pagar? Homo, crec que si, ... si el preu no és abusiu.

  Tots dur la mateixa o dur cadascun diferent? Això dependria de la quantitat de anunciants o de més coses.

 Qui ho hauria de gestionar, cadascun la seva o fer pinya? Aquí penso que és on hi hauria molt de debat, i llargues hores per parlar-ne.

  La nostra Associació ho podria fer?...

  Son moltes preguntes que no sé respondre, però de veritat si no ens movem no farem res i jo no sé cap on tenim que anar, si pública o privada. Quina és la vostra opinió?

  Jo no ho tinc gens clar.

  Fins una altra. 

DEL DIT AL FET

 He vist que en Bernat Oliver ha presentat el inventari de embarcacions tradicionals que li havien encarregat la gent del nostre Govern. Ho varem fer públic aquest divendres passat. En aquest inventari hi han faltat un 43% de embarcacions de les que ell, ja fa un bon grapat d'anys, va inventarià. Una pena. Els que tenim alguna embarcació de fusta i la mantenim començam a ser 'aves raris.'

  També en la mateixa noticia que dona un diari, hi surten els polítics que veient que ja queden poques embarcacions de fusta tradicionals, a la fi comencen a pensar que s'hauria de fer alguna cosa amb elles. Com hem demanat molts de noltros. Tal vegada ens convertiran les nostres barquetes en BIC (Bé de Interès Cultural). No em desagrada. Ser propietari (al menys del 50%) de un BIC, em pareix bé. Si a més, com diu el polític, ens podran subvencionar el manteniment, la conservació i la restauració, 'Ja me va bien' (com diu El Casta). Una altra cosa que apareix en el article del diari és que diuen que negociaran amb ports i clubs nàutics per les taxes per amarraments d'aquestes embarcacions, he tornar afegir 'Ja me va bien.'

  Però, com sempre hi ha peròs, no ens hem de oblidar que hi ha eleccions de aquí a poc, que els senyors polítics cerquen vots, fins i tot davall de les pedres. Que els que diuen això son els que ara governen, i que es pot girar sa truita, i els que poden guanyar (si guanyen) de això crec que no en voldran saber res de res. Així que de moment tot això nos ho haurem de posar dins un parèntesi, i esperar a veure a me'n que passa. I com tots sabem hi dues dites en llengua castellana que venen ni que pintades, 'Prometer hasta meter y una vez metido olvidar lo prometido' i 'Del dicho al hecho...hay mucho trecho.'

  Fins una altra.

   

ANAR AL ALTRE COSTAT DEL MON

 Aquests darrers dies que estic navegant 'virtualment' amb la Paquita B a la Barcelona World Race, per les aigües del Oceà Índic i el Pacífic, per allà baix en els 40 i 50 rugents, que de moment no ho son gaire, m'ha vengut al cap el que devien sentir els mariners d'un vaixell quan anaven al altre costat del mon i tornaven a casa seva. 

  Contarien tot el que havien vist a la llum d'una foganya a ca seva als seus parents i família, o bravejarien, amb un tassó de vi o algun licor a la ma, davant dels seus amics i altres parroquians de la taverna. 

  - 'Jo he passat Cabo de Hornos, amb una turmenta que feia feredat', o 'quan navegàvem per les aigües del nord de les Azores, veiérem una balena que era més grossa que el vaixell.' 

  També contaven com vivien la gent dels ports que visitaven, les costums dels llocs, les seves vestimentes, etc. Suposo que els escoltaven com ara poden veure i escoltar un documental de la televisió, abans de la aparició dels invents del cinematògraf i la televisió, la gent que viatjava com ara els mariners, se'ls escoltava atentament quan contava les seves experiències viscudes a altres llocs.
  Jo era d'aquests que quan era petit escoltava les vivències del meu padrí per el altre costat del mon. Em pareix quasi que era ahir, que jo era un al·lot de poc més de deu anys, assegut en terra, i demanava al meu padrí que em contés coses dels seus viatges i  de això n'han passat quasi quaranta anys. Llavors de fer-se pregar una estona em començava a contar les històries que ja vos he contat i algunes d'altres com les que contaré ara.
  Port de Rotterdam, Nadal, de vet a tu a saber de quin any, entre el final del segle XIX i principis del XX. Tot el port nevat, la coberta del vaixell amb un pam de neu o més i varis mariners ballant damunt coberta en calçons blancs. Bé en calçons blancs no vol dir com ara, amb uns slips o boxers dels que duim ara. En calçons blancs pel meu padrí volia dir, anar vestit amb aquell 'mono' de franel·la o llana que tant hem vist a les pel·lícules del oest. D'aquesta manera ballava el meu padrí, i uns companys seus, damunt coberta, gat com una sopa, cadascun amb una botella de ginebra a la ma, unes festes de Nadal, suposo que per oblidar-se'n que les passava a lluny de la seva família i la 'roqueta.'
  Pels carrers de la ciutat de Rotterdam, aquells carrers empedrats, la construcció de les cases, les tendes, la gent, el ambient diferents als acostumats al Mediterrani. I vet aquí una al·lota jove, vestida a la holandesa amb uns esclops, fresca, guapa, amb uns ulls cels, quasi transparents, i rossa, un color de cabells molt poc vist per aquelles èpoques per Palma. Uns cabells rossos, groc fort, pentinats amb unes trunyelles. El meu padrí no es creia que fossin de veritat i tan sols li passa pel cap pegar una bona estirada a una de les trunyelles, amb el consegüent mal per la al·lota i com a resposta el meu padrí rebre una bona mamballeta. Però aquí, en aquest punt de la història sempre s'aturava una estona i llavors deia una frase molt repetida en les seves històries...'Fins aquí es pot contar' i jo en quedava en la... i si insistia me contestava... 'ja t'ho contaré quan siguis més gran, això no és per infants.'  Llàstima que mai ho he pogut arribar a saber.
 I fins aquí vos puc contar, perquè ja es tard i demà he de anar a fer feina.

LA PRIMERA REGATA DEL ANY I ALTRES COSES MÉS

 Avui diumenge dia 30 de gener del 2011, hem fet la primera regata d'aquest any. No ens ha anat malament. Ha estat un recorregut coster i el vent no ha passat de força 3. No com ahir que es va posà a bufar i arribar a passar dels 14 nusos i ones de a prop de un metre. Noltros sortim per a passar-ho bé no per passar pena. Afortunadament sols naveguem per a diversió no tenim la obligació de sortir tant si fa bo com si no. Això em recordà que tal dia com demà de fa cent anys, es commemorà i recorda a les víctimes d'un temporal que hi va haver per les costes del llevant de la península, on la pitjor part se l'en varen dur els pescadors catalans. Imagino que aquella pobre gent que sortí a la mar aquell dia ni s'imaginava el que succeiria, perquè si ho haguessin sabut segur que molts (per no dir tots) no haguessin sortit Que com solem dir 'la mar fa forat i tapa' i 'de valents n'hi ha els cementiris plens'.

   Una cosa ben diferent és quan estàs allà enmig i no et queda més remei que ballar. Si és així, has de fer tot el possible per tornar sa i estalvi. Per tornar a terra t'encomanes a tothom, aquí hi creuen fins hi tot els que mai han anat a missa. El meu padrí ho deia 'jo crec en Deu, però no amb els capellans' i no solia anar molt a missa.  Ell deia que cada dia parlava amb Deu i això per ell era resar. Jo som igual. Bé però ara ens hem despistat un poc del assumpte.

   La regata sortia des de Cala Gamba, amb el vent del través (menys o manco), que hem fet bastant malament. No caminàvem, fins que hem fet escorar un poc la barqueta i crear un poc de vent aparent, no hem començat a caminar.  La següent boia estava entre es Portitxol i la Seu. Poc a poc hem anat recuperant terreny, hem passat al 'Savanna' (molt fàcilment, per sotavent) i desprès hem partit a caçar el 'San Antonio de Padua' però ens ha costat molt. Fins que no hem 'atangonat' el floc no hem fet els tres nusos de velocitat. Ens hem posat paral·lels i així hem arribat a la boia, on hem virat per babord, i ha començat la cenyida en contra del vent, llàstima pel 'San Antonio' en cenyida no és rival per la Paquita B. La següent embarcació que hem trobat en el nostre camí ha estat el 'As'. Bot que provava nova tripulació i encara no li han trobat el punt, quan li trobin serà un dels capdavanters, però encara li queden un parell de regates de passar-ho prim. Ens hem atracat i llavors veient que ens costaria pena passar-lo perquè ens enviava vent brut, hem fet bord i hem anat a cercar la boia. Aquesta maniobra ens ha sortit bé i hem anat cap a boia com un tir. Ens ha sobrat espai i passada la boia hem anat allargant escotes, hem anat de través cap a la Illa de Galera, posant espai als que venien pel darrera, ja que navegàvem a prop dels 5 nusos. La següent embarcació que teníem al davant era 'L'Espanya', però no hi hagut manera de agafar-lo, apart de que estava molt enfora, no aconseguíem guanyar-li mar. Hem 'traslutxat' darrera la illa i hem començat a cenyir per cercar la darrera boia. Aquí ens hem equivocat, però no tota la culpa ha estat nostra, perquè desprès de fer bord per anar a la boia, el vent ha minvat un poc i les ones ens han anat tancant a la boia. No ha hagut manera de passar-la. Hem hagut de fer un repic (per un poc més de uns 5 metres) i fer-la, llavors navegant de l'aleta, a més de 4.5 nusos, hem anat cap a línia de arribada.

  Hem arribat a un poc més de onze minuts, en temps real, del que ens precedia a la nostra categoria que desprès s'han convertit en 4 minuts, en temps compensat. De veritat no sortim per guanyar, es veritat que ens agrada guanyar, aquí no li agrada guanyar? Però no ho posam com una meta, si passa, passa. Quan participam a una regata no pensam amb el trofeu que guanyarem i que omplirà un prestatge. Si ens cau algun  molt bé i fem una bona festa. Però no passa res si arribem els darrers, ja hi estam acostumats. Ens conformen en anar reduint temps als capdavanters, com avui. Hem vist que les modificacions i novetats afegides han millorat el rendiment de la barqueta i ara sols es qüestió de polir detalls, la resta ja anirà sortint, i si no surt? Idò, ja serà una altra vegada.

Fins a la pròxima.