UNA ALTRA DIADA, UN ALTRE ANY...

Ja l'hem tornada a passar. Hem tornat a participar en una Diada de Mallorca de Vela Llatina. I ja en van 15, ens pareix que era ahir quan vàrem participar a la primera tots il·lusionats.

De totes maneres quan arriba la Diada ens il·lusionam igual, uns dies abans ho comencem a planificar tot per què ens surti bé. Aquesta vegada vàrem treure es bot, li férem es baixos, llavors debut a que fèiem molta d'aigua per la junta de la taula de claus, enfonsarem sa barca durant unes hores. Els mariners des club tingueren feina extra per què molts els avisaven de que una barca s'enfonsava. 

Canviàrem els penells, bandera i caps gastats. Dissabte 14 tot estava a punt. A les onze i mitja anàvem des club cap a sa sortida. El recorregut de la nostra classe, la Oberta, era partir de davant Cala Gamba, anar a una boia a prop de la Illa de Galera, passar-la per babor, seguir cap a Es Portitxol, deixar la boia per estribord i acabar davant Cala Gamba. Haguérem de esperar una estona per què no hi havia molt de vent, però a la fi va entrar, un embat de força 3, no molt més. Férem una sortida un poc dolenta, El "Brandó," el "Pepín" i el "Sant Antoni de Padua" sortiren abans que noltros, però poc a poc ens destacàrem el "Brandó" seguit per noltros. Tot dos deixavem els altres al darrera i entre noltros feiem sa goma, un prenia uns metres de avantage desprès el altre li llevava, sa mitja eren unes dues eslores, entre 10 i 15 metres. A sa boia de Galera, el "Brandó" més faixuc en traslutxar, la "Paquita B" més lleugera li agafà metres, ara sa distància era menys de 10 metres i seguíem fent goma. Atracant-nos a sa boia des Portitxol, es vent es tancava a sa boia i ens feia anar cada vegada més de cenyida, i la "Paquita B" sent un botet que venia de una classe on es primordial cenyir, va poder tancar-se un poc més al vent que el "Brandó," un llaüt. De totes, haguérem de fer un bordo tots, la "Paquita B" aprofità que està més acostumada a aquestes maniobres li prengué avantatge al "Brandó." Partírem cap a Cala Gamba, vent del través i a bona velocitat, sabíem que el "Brandó" amb més pedaç caminaria de valent i noltros havíem de aprofitar la avantatge que ens havia donat el vent a la boia i no perdre molt de mar. El "Brandó" també ho sabia i maniobrà l'aparell per guanyar la màxima velocitat. Ens atracàvem a la línia de arribada i el "Brandó" ens collia mar, de cada vegada més a prop. Haguerem de canviar rumb per impedir que el "Brando" ens passes per sobrevent i obligar-lo a quedar a sotavent, i ens va venir més just que sa pell des cul de no quedar primers, com a molt dos o tres segons. Però fèrem primers.
Més contents i riallers com mai. No m'haguessin tapat es cul amb set frassades en aquell moment.
Arribà es Diumengue 15. No les teníem totes amb noltros. A ne'n Jaume no li havia agradat molt perdre, no estava enfadat, però... ja sabem tots quan es cuquet es remou...idò això. Sa regata era pareguda a la del dia anterior, sols que a se'n revés. Partir cap es Portitxol, voltar boia, anar cap a Galera, i voltar cap a Cala Gamba. Es vent era més fluix, no arribava a 3, i a més fèrem una bona sortida, tots els de la nostra classe es quedaren enrere, més faixucs amb poc vent no caminavem molt aviat, en canvi noltros feiem caminet i de cada vegada els deixavem més enrere. No hi hagué color, mantinguérem sa distància i xino xano cap a sa línia de arribada senes cap mal de cap. Primers una altra vegada. Això significava guanyadors de la Classe Oberta. Jo crec que la "Paquita B" va crèixer un pam o dos, ara ja atornat als vint-i-un, però entrant a Cala Gamba en feia a prop des vint-i-tres.
Varem fer unes fotos. Mirau-les.

CAP DE SETMANA DE REGATES

 Aquest cap de setmana hem participat a la Regata del Club Nàutic de S'Arenal. No ens ha anat molt bé.

Tot ho hem de dir. Així com ho fem a saber a tot el mon quan guanyam, també ho hem de fer quan les coses no van tan bé.

  Hem de dir que el vent i la mar no acompanyaven molt. La sortida a la una del migdia, amb l'embat ja bastant establert i fortet, els nostro desentreno, quasi més de un mes sense sortir, no ajudà gens.

  Passàrem pena per sortir de Cala Gamba, no hi va haver manera de fer bordo i haguérem de virar en rodó. Mala maniobra per una llatina, però sortí bé, es a dir com és habitual en una virada en rodó en força 4, menys o manco. En Martí i Jo assegudets damunt s'orla per fer contrapès, anant de cenyida. Encara vàrem fallar dos bordos més abans de aconseguir la suficient compenetració per no fallar-ne cap altra. 

  Allà estàvem esperant la senyal de sortida, i quan sentírem la pitada i baixada de bandera, sortírem cap a la línia amb ventet de traves i a bona velocitat. 

  - Bona sortida - li vaig  dir a en Martí. 

  Però el que cap dels dos sabíem era que els de la classe Oberta, en la volíem prendre part a la Regata, sortien desprès. Noltros vàrem prendre la sortida amb la classe Regata, que havia de fer una boia de "desmarque", al vent, i llavors partir cap a Cala Blava, virar per babord i arribar davant l'entrada del Club de S'Arenal. Tot això no ho férem. Partírem directe cap a S'arenal, on suposava que hi havia la línia de arribada a popa de la arribada de la classe Regata.  

  I cap allà anàrem. En bon vent pel llarg en tres quarts d'hora hi arribàrem. Fins que no arribàrem a la vista del Club de S'arenal, no ens adonàrem compte de que alguna cosa no anava bé. Havíem fallat a qualque costat, més tard, abans de amarrar, ens digueren que per la classe Oberta hi havia hagut una segona sortida.

  Amaràrem i varem treure tota s'aigua que havíem embarcat. (A les fotografies adjuntes veureu una barqueta que pareix es "barco des gitanos" o "una patera" com més vos agradi). Es la Paquita secant tot el que se'ns va banyar.

  Com sempre al Club Nàutic de S'Arenal varem ser ben rebuts, ens varen convidar a dinar, i ben bo que va ser, desprès de la navegada. I llavors cap a casa a descansar.

  El diumenge havíem de tornar a Cala Gamba. Però amb la feta del dia abans, ja no teníem cap opció a res. Així que varem fer com al dia abans, prenguérem la sortida amb els de la classe Regata, però partírem directe, una altra vegada, però sabent que fiem, cap a Cala Gamba. Al voltant de altres tres quarts d'hora i ja estàvem amarrats al nostre lloc, entre el Volga i el Regio. A dinar i cap a cases a descansar.

  Vos deixo unes fotografies preses a S'arenal el dissabte, quan amarraven.

85 ANYS I ENCARA GUANYAM REGATES

  Bé no és que ens haguem passat vuitanta-cinc anys regatejant i guanyant totes ses regates a ses que hem participat. 

   Per començar diré que dia 6 de març, dia en que la Paquita B va ser matriculada allà per l'any 1928, sa nostra barqueta va fer 85 anys. Cada vegada que ho dic, no en queda més remei que pensar en els que ja no hi son, el meu padrí, en Joan Balaguer, i ma mare, na Paquita. La barca els ha sobreviscut. 

  No ho vaig posà aquell dia, ja que un grip un poc estrany en va afectar durant aquells dies i desprès he tingut sa sort de trobar una nova feina, i durant uns dies he anat un poc descontrolat. M'han canviat totes ses rutines que tenia i ara m'he de adaptar. Poc a poc ho vaig fent.

   I amb el referent a guanyar regates hem de dir que dia 2 de març vàrem participar a la regata del Dia de les Illes Balears a la classe Oberta. He de dir que no vàrem fer una molt bona sortida, encara que ho tinguérem a punt per fer-la, vàrem fallar al darrer moment. Però com diu la dita castellana "No hay mal que por bien no venga" quan sortírem ho férem amb bon vent i guanyant posicions. Navegant des de davant Cala Gamba fins a la primera boia, situada a la altura de GESA, amb vent de intensitat variable tirant cap a fluix, i bufant entre el llarg i un desquartelar, anàrem guanyant terreny al nostre enemic, el llaüt L'Espanya. Però una vegada passada la 1ª boia ens haguérem de dirigir cap a la segona situada a la altura del Varadero, el vent rolà i encara ens va venir més a favor per anar agafant al llaüt, ens situàrem al seu barlovent i aguantàrem la posició, ja que L'Espanya tenia preferència a la boia per estar més a prop de ella. Havíem de virar per babord i tornar cap a la primera on hi havia la línia de arribada. En Jaume Company, que anava de patró, acompanyat de una tripulació novella i ignorant, com jo mateix d'ell, de a quina classe participàvem, es va obrir molt per fer la virada, i noltros que anàvem més oberts, ens tancàrem a la boia. Com tornàrem a tenir el barlovent a favor, arrancàrem més aviat i aquesta distancia ens va bastar per passar la línia de arribada abans que ells i guanyar a la nostra categoria. He de demanar un poc de disculpes a  en Jaume, però jo creia que ell participava a la categoria de Llaüts Clàssics, no a la Oberta. Li vaig llevar el primer premi als nous propietaris del llaüt.

  Vos pos la foto presa el dia de la regata en el moment de fer la darrera boia i agafar el primer lloc, pertany a la pàgina del Club Nàutic de Cala Gamba, però crec que no s'enfadaran. Crec que el fotògraf va saber escollir el moment de fer-la.

JA HI SOM UNA ALTRA VEGADA

 Ja hi tornam a ser. A punt i preparats per una altra nova temporada de regates. He de dir que hi ha hagut canvis, no molt significatius, o si?

  Be hem canviat de pal. El vell, que tenia unes mosses de dalt a baix per amagar el cable de la corrent per alimentar un llums elèctrics que anaven tapats per uns llistons, aquests llistons s'havien desferrat i la fusta havia collit humitat i en alguns llocs podrit. Així com que en teníem un altre de "nou" que havíem utilitzat quan anàvem purs de regates i que feia anys que estava baix es porxo, vàrem dir retallam aquest un poc, exactament mig metre, i ho podem fer servir. Mestre Miquel ens ho va retallar, però posant sa corriola de pujar s'antena de través. Això farà, que a l'hora de pujar s'antena no es travi amb cap altra cap i pujarà més aviat, i sense traves.

  Un altre canvi es que ens hem passat a la classe oberta. Ja ens hem cansat de "veure ses regates de aprop" com diu en Martí. Ara sortirem a la Classe Oberta, els recorreguts no son tan exigents i et pots "barallar" amb qualcú de aprop. Ho vàrem provar la darrera prova de l'any passat i ens va agradar, això si, ens reservam el dret de que si volem participar a la Classe Regates quan vulguem.


  També hem fet alguns canvis a la maniobra i maneig. Hem aprimat un poc més el timó. Els davant i orsapop, els hem posat de maniobra ràpida. I hem canviat la placa de popa amb el nom per una un poc més grossa.

  Veurem si el temps ens es favorable, la previsions no, i aquest cap de setmana podem sortir a navegar. Per allà en mig ens veurem!.

Vos deix dues fotografies on es veuen els nous canvis. La placa amb el nom i el pal que ha crescut.

  

UN OFICIAL DE LA ANDRES LUPO

 Tornant a bussejar per internet he trobat un paràgraf en el bloc de marina "Vida Marítima". La entrada tracta dels vaixells de la Companyia Transatlàntica anomenada "Los Tres Comillas" i per mig hi surt un capità, mallorquí, de aquesta companyia que feia el creuer del Atlàntic. 

  Vos poso un boci, el que m'interessa, del paràgraf d'aquest bloc on es parla de ell.

  " Don Gabriel Roselló Guiscafré, también excelente amigo nuestro, fue como aquél discípulo del veterano capitán don Juan Molí, en la Escuela de Náutica del Instituto Balear. Realizó sus prácticas en el vaporcito SALVADOR de la Compañía Arrendataria de Tabacos y en el bergantín goleta BEATRIZ. Fue piloto de la corbeta uruguaya ANDRES LUPO también de armadores mallorquines, realizando durante cinco años viajes a los Estados unidos, Nueva Escocia y Argentina y en posesión ya del título de capitán entró en la trasatlántica en el año 1909. "

   Aquí avall vos poso dues fotografies, en una es veu a Don Gabriel Rosselló Guiscafré en un retrat com a capità de la Companyia Transatlàntica i recollida del bloc "Vida Marítima". I a la altra es un fotografia que ja he publicat dels oficials de la Andres Lupo presa a Yarmouth, Canadà. On suposo que un dels cinc personatges que hi surten és Don Gabriel. La veritat no puc posar en clar quin dels tres, amb aspecte de oficial, és. Encara que els dos que estan a la dreta del que du la gorra blanca no ho son, ja que donen mes la impressió de ser més mariners, tal vegada el nostramo, un cuiner, el mestre d'aixa?.

  Ens tendrem que decidir per el altres dos que estan a la esquerra del de la gorra blanca, que per jo té tot el aspecte de ser el capità. 

  M'ajudau a esbrinar-ho?

  Gracies per anticipat.

  Fins a la pròxima.

  Joan.

LA CORBETA QUASI S'ENFONSÀ (2)

Continuam la entrada contrastant la història de la penalitat del meu padrí.

  El que diu el diari de Boston, no concorda amb el que en contà el meu padrí. Hi ha algunes coses que es desavenen. 

  Concorden amb que la corbeta es trobà amb la coa d'un huracà i que la tripulació mai s'esperava tornar arribar a un port. El meu padrí en contava que mentre eren sacsejats d'un costat al altre dins la cambreta, resaven tots, fins i tot els que no creien massa en Deu. "Quan un homo es troba en unes certes circumstàncies a les que no hi veu sortida, tan sols li queda encomanar-se a Deu i que ell decideixi" això en deia moltes de vegades quan en contava la feta del huracà. 

  La tempesta es va fer tan grossa que molts de mariners no hi veieren sortida. Ell en va contar que es varen perdre alguns del seus companys, cosa que la ressenya del diari no en parla. A la fi de no fer-se molt de mal i en vistes de que el vaixell anava sense control, un grapat de tripulants decidiren fermar-se al pal que passava per dins la cambreta. El meu padrí en contà que en mig de les seves cames tenia el al·lot de barca, en Perico Cap d'aigo, un nin de uns deu o dotze anys, el meu padrí en tenia vint-i-cinc. Així fermats passaren el temporal. Quan amainà, segons ell, anaren a la deriva fins que un vaixell nord-americà els rescatà. Que el primer menjar en condicions que va fer, foren galletes mullades amb conyac. Llavors el vaixell nord-americà els remolcà fins a Boston i que allà si passaren quasi un any. Durant aquest temps treballaren al molls com a descarregadors. Fins que pogueren ser repatriats, ja que el judici del rescat s'allargà i la seva naviliera com que els abandonà.

  He de dir que quan el meu padrí en contava les seves aventures rondava els noranta anys i n'avien passat molts d'anys del succés. Però a la ressenya del diari de Boston no pareix la mateixa història. Tot el que succeí fins passat la tempesta coincideix. El vaixell desarborat i maltractat, la tripulació maçolada, però no en parla gens de baixes. Segons el diari, el capità i la tripulació restabliren el ordre, pareix que aixecaren pals de fortuna i aconseguiren fer tornar navegar al Andres Lupo fins a Boston on allà, ja a la bocana del port, pareix que un remolcador el dugué al seu lloc de amarrament. Segons el meu padrí foren remolcats per un vaixell de nacionalitat nord-americana fins arribar a port.

  Si hem de fer cas al diari, o hem de donar la noticia per veritat, la corbeta havia de descarregar la sal que duia per a Nova York, reparar i quasi al poc de uns dies, una o dues setmanes, partir cap a Bones Aires, on descarregaria la resta de la sal. Si he de fer cas al meu padrí, es passejaren per Boston durant quasi un any. I llavors foren repatriats a Espanya i la Andres Lupo es quedà a Boston. Aquí s'acaba el que jo vaig poder esbrinar. Però retornant al bloc on vaig trobar la història del vaixell, batiat amb el primer nom de "Ciutat de Nankin", al peu de una entrada que en aquella primera lectura s'en passà per alt, figura que la Andres Lupo no va ser finalment desballestada fins el any 1908. Així que hauré de reprendre la recerca i trobar que li succeí a la corbeta durant aquests dos darrers anys dels que no en tenc cap noticia. 

  A tornar a bussejar per internet a veure que en treim de tot això.

  Fins una altra...

  Joan.

I... COM HA ANAT LA DIADA?

   I que hem de dir. Així... així. Per començar quan en Joan Marc en va enviar el correu amb el canvi de dates. Vaig pensar... segur que tindre feina. I com que tenc pensament de Francina que tot el que sap endevina. El primer dia de feina de setembre em cridaren de Madrid...reunió a Madrid dia 15. Clavat.

  Vaig començar a preparar-ho tot perquè en Martí sortís dissabte amb algú mes, però... aquelles coses que passen en Martí es lesionà. Coses de números... del número del DNI.

  Així que la barqueta es quedà a port el dissabte. Allà amarradeta devia veure a les altres barques com les aparellaven, les tripulacions pujaven a dedins i salpaven, i ella es quedava allà amarrada tota soleta. Sense ningú que la aparellés, bé això no es així. En Martí fent un esforç, aparellà la major. Suposo que es quedà un poc trista per no poder sortir a fer voltes per la mar.

  Però diumenge tot canvià. Ja havia arribat de Madrid, terra de secà, i amb el fill d'en Martí, en Rafel, a qui l'any passat per la Diada nombrarem Al·lot de Barca, ara el ascendirem a Tripulant amb tots els honors.

  Allà partírem, el pobre nin un poc asustat però he de dir que aviat li fugí. No hi havia molt de vent. Prenguérem la sortida un poc retardats. I amb el poc vent que hi havia i a bufadetes arribàrem a la boia de cenyida. Mentre jo havia donat un sermó de com havia de fer la maniobra al pobret d'en Rafel. Que pensava "Vaja pesat de patró". No passàrem la boia amb el bordo que jo volia, però no en fallàrem cap i els férem ràpids. Desprès el vent encara minvà mes i sols a bufadetes caminàvem un poc aviat. Així que avorrits i veient als altres, que duen mes pedaç que noltros, com s'arrossegaven per fer la cenyida desprès de la boia de l'Illa de Galera. Vaig decidir fer mitja volta i tornar al club, si no haguéssim arribat als voltants de les quatre, sense haver menjat paella. I la paella de la Diada es sagrada, no es pot perdonar, i que per cert va ser tan bona com les dels altres anys, encara que no fos el mateix cuiner. Hi podria afegir amb les potes de cranc en va agradar mes.

  Bé això ha estat tot. Ara amb la nova feina tenc poc tens per aquest bloc i he de dir que també arribo mes cansat a ca nostra, i amb molt poques ganes de escriure. Però fent un esforç, intentarem seguir.

  Gracies a tots per llegir-lo.

  joan.