Paquita B

Paquita B

dilluns, 11 d’octubre del 2010

UN PARELL (Mallorquí) DE TEMES PENDENTS.

Aquí vos hi afegeix una fotografia del "Llibertat," aquell botet de plàstic que en va fer tornar a tenir ganes de navegar. Aquella vela apedaçada de per tot, la tenyirem de groc perquè no s'hi notassin els afegits, el floquet que pareixia un mocador. Aquesta fotografia està presa per un company de feina des de la seva barca a la primera regata a la que anàrem amb el "Llibertat." Era un Trofeu Hivern, pel mes de desembre, un any abans de comprar la Paquita B, i es va haver de suspendre per falta de vent. Menys mal perquè no haguéssim arribat amb claror de tan a poc a poc que anàvem. La barca no cenyia gens, devora els bots de regates. Si qualcú hagués vingut amb la Paquita B de la primera etapa, ens haguessin deixat ben enrere. Embarcats hi anem en Joan Sorà, l'antic propietari que me la va regalar, i jo, però quasi no en veuen ja que la vela en tapa. Que n'hi vaig de fer de feina a aquell botet per deixar-lo així com es veu a la foto. Una de les coses de les que n'estic ben content, i ho tornaria fer una altra vegada, sense cap dubte.

Allò dels "Prínceps de Califòrnia" de moment ha quedat com el "Blat de l'any tretze." Això era una expressió que utilitzava el meu padrí per dir que qualque cosa s'havia quedat aturada i no progressava. Pel vist l'any 1913 hi va haver falta d'aigua de pluja i el blat no va créixer. M'han dit que hi ha un registre a la administració federal nordamericana on hi figuren tots els immigrants que entraren en aquell país i que es pot consultar per Internet. Però de moment no el he trobat, en perdo per les pàgines oficials i sempre acabo en el mateix lloc sense trobar el que cerco. Però... ho trobarem, a caparrut no en guanya ningú, ma mare deia que era més que caparrut, era banyarriquer.

La anècdota del "Contrabàndol" (així ho deia el meu padrí) era la padrina del meu padrí. Mira si en fa de temps d'això, era ella la que passava ses cosses de contrabando davall aquelles faldes que duien les dones en el segle XIX, i un carabinero, que digué veure sa jugada, li volgué aixecar ses faldes per mirar el que hi duia davall. Com que anaven en quadrilla i eren totes dones, i catalineres, les que feien es contrabando, segons conten li feren de tot a aquell pobre carabinero, ho posaren per carreró que no passa, i a més com que els pobres sempre s'ajuden, no el tiraren dins Sa Riera perquè els soldats del Quarter de Sant Pere ho impediren, que si no segur que se'n n'hi va cap en dedins.




dissabte, 2 d’octubre del 2010

Sant Magí i Santa Catalina

Això ve d'un comentari fet per en Jaume a Facebook, ell comentava un bon plat de burballes i això em va fer recordar quan era petit o més jove, que a Santa Catalina hi havia un dia que quasi tothom en menjava de burballes.

Ho explicaré millor, el que a mi m'han contat era que hi havia varies societats a Santa Catalina, com ara el Montepio de l'Arrabal de Santa Catalina, però n'hi havia d'altres. La gent es feia soci i pagava una quantitat cada cert temps, si no recordo malament a la que estava la meva padrina pagaven dos reials cada setmana. Quina època era? Abans de la guerra civil, no ho he pogut esbrinar cert. Bé per aquests dos reials setmanals quan arribava la festa de Sant Magí, patró de Santa Catalina. Per que el patró de Santa Catalina era Sant Magí? Bona pregunta. El nom del sant es "Sant Magí de la Brufaganya", sant de Tarragona, on li tenen molta devoció (a Wikipedia podreu tobar la seva història). Com arribà a ser patró de Santa Catalina? N'he sentides dues versions una que vingué amb els catalans d'aquelles terres quan conquistà Mallorca el Rei en Jaume, i s'establiren a Santa Catalina on li feren una capelleta, per allà on està ara la església. Això ens coincidiria amb la capelleta de la Mare de Deu del Miracle, (una altra història per contar) o a lo millor la compartien ambdós sants. La segona versió seria que hi va haver una epidèmia, d'aquelles que hi havia en temps antics i molta de gents es moria. La gent s'invocà al Sant i aquest bon personatge els hi va fer cas i salvà a molta de gent, i com agraïment el anomenaren patró del lloc. Tal vegada n'hi pugi haver una tercera, si qualcú la coneix que m'ho digui i la afegirem.

Bé idò, per la festa gran de Sant Magí s'organitzaven balls i festes a les quals entenien dret a anar els socis de les societats, a més solien matar un bou o vaca i en repartien la carn entre els socis. Això durà molts d'anys i es va fer quasi costum, jo era petit i el dia de Sant Magí, i ja no es repartia carn de bou, em tocava menjar, estofat i burballes, fetes amb es brou de bullir la carn del bou més de qualque bocí de "gal·lina" (ja sé que està mal escrit, però vos ho explicaré un altre dia en una altra entrada). No hi hagués hagut cap problema si la festa del sant no es celebrés dia 19 de agost, però menjar burballes fetes amb un brou ben espès y llavors afegir un plat de estofat de bou amb patates a ple estiu, tots acabàvem suant gotes ben gruixades.

Però al final del dinar venien les postres i aquestes eren les que més m'agradaven. La mateixa tradició que hi havia de fer estofat i burballes, també s'hi afegia el "menjar blanc," com una espècia de flam, fet sols amb llet, farina, sucre, canyella a brot i raspadura de llimona, tot es posava al foc i fins que quedava espès, llavors es deixava refredar i quedava com un flam de color blanc. N'ere capaç me menjar-me'n un bon plat, això desprès del estofat i les burballes.

Bé, que vos ha paregut la història? I amunt n'hem afegit dues altres per pròximes entrades.

Fins aviat.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Que com ens va anar la Diada? Molt bé


Mirau si ens va anar bé que no havien fet tanta via mai.
Varem quedar dels darrers això si, per no perdre la costum, però... la vegada que quedàrem més en fora del primer sols perdérem 9 minuts, en temps compensat, però es que abans hi quedàvem a més d'un quart d'hora.
Ja al Gran Dia de la Vela la Paquita B ens va sorprendre, en Martí va dur el GPS i passàrem dels sis nusos, hi ha que dir que es va posar molt de vent, però no ens va fer passar tanta pena com a la regata del Portitxol.
A la Diada repetírem, sense tant de vent, però hi va haver vegades que arribàrem als cinc nusos i un poc més.
La primera prova quasi no ens donarem compte de que havia començat el procediment de sortida i ens va collir un poc mal col·locats, però sortírem amb la flota, cenyíem bé, però ens fallà fer la boia i tinguérem que fer un repic, amb la pèrdua de temps corresponent, deixant en darrera el Sant Jaume, el nostre enemic natural, fins que en Moisès n'aprenguí un poc més, i encalçant el Volga per no perdre molt de temps amb ell, al final ens tragué dos minuts en temps real.
La segona prova del dissabte es posà un poc més de vent, ara ja no ens afecta tant, també la sortida ens collir un poc des previnguts, (he de dir que tal vegada hi tenim una pega amb les sortides, tant en Martí com jo ens tornem vells i ses orelletes ja no escolten com abans, però per un altre costat sa bocina del Viriato a la prova de diumenge tenia molt que desitjar, amb els avions passant i el vent en contra, prego al qui pertany si hi pot fer alguna cosa amb això), tornàrem a sortir dels darrers però amb velocitat i no perdíem terreny, millor dit mar, amb els altres. Però el nostre signe d'aquesta Diada va ser fallar boies, si no hagéssim fallat anàvem davant del tot quasi, davant nostre a pocs metres férem boia el Tinita, el Regio i d'altres bots capdavanters, però la vida és així i sense desanimar-nos continuàrem, aquí en aquesta prova i navegant d'aleta i través arribarem a fer més de cinc nusos. Al final arribàrem els set de nou i sols a sis minuts i vuit segons del primer, en temps compensat eh!.
El diumenge més del mateix una sortida horrorosa, i això que era de través, però pel costat bo i poc a poc superàrem a barques més grans i grosses com l'Alzina, ( eh! que feia por veure la proa del Alzina darrera la Paquita B, pensava i si em fuig el vent aquest "animalot" en pot passar pel damunt i no se'n adona compte, però no va succeí) com a les altres proves férem el mateix error a la boia de cenyida i a fer un repic, sols no fallàrem a la darrera cenyida vàrem aprendre un poc la lliçó. Al final a nou minuts del primer en temps compensat i deixàrem en rere al Perla i al Sant Jaume, els nou de onze.
Tenim dues fotografies que ens vàrem fer aquesta Diada i en gran sorpresa una s'ha escollit com a cartell d'anunci del Trofeu Raimundo Reus d'aquest any, la podeu veure a la pàgina del Club de Cala Gamba. Gracies.
Aquesta entrada no serà l'única amb el tema de la Diada n'hi haurà algunes més, però per no fer-les molt llargues ho escriurem a bocins.
Fins la pròxima.

divendres, 27 d’agost del 2010

Com ens agradaria que fos la Diada?

Amb aquest títol no vull crear polèmica, es a dir no vull fer cap crítica a la Diada actual, ni vull que en facin els que hi afegiu comentaris . Tan sols és per veure com es podría millorar en un futur llunyà o més pròxim la nostra Diada de Vela Llatina de Mallorca, afegint els que creieu que hi falta.

Així que començaré per dir que el que hi ha ara està bé, la Diada sempre ha estat una regata i crec que així ha de ser, però... com tot sempre es pot millorar.

La meva visió de futur es una regata envoltada de altres esdeveniments, per exemple una petita fira nàutica que tingués a veure amb la restauració y conservació de les embarcacions participants, com a caps, veles, bocells i corrioles, pintures, patents, talls de mestres d'aixa, etc.
També hi afegiria cultura, cultura marinera tradicional, que ens falta molt, llibres, exposicions, conferències, etc.
Crec que també s'hi podrien afegir un altre tipus de competició que no sols les proves a vela, una regata a rem, no estaria malament. Algun tipus de competició de marineria i navegació, com exemple podria ser: fer desamarrar una embarcació i fer-la sortir del port, fer un recorregut, curt, però navegant amb varis rumbs a favor, en contra del vent i fer-la tornar a amarrar en el seu lloc. Aquesta competició podria tenir diferent tipus de puntuació, contra-rellotge, etc.
Una altra cosa a afegir a aquesta futura Diada, seria un premi o concurs per les embarcacions més ben conservades o restaurades segons la embarcació original.
I una cosa que no hi pot faltar a aquesta futura Diada, com a sa d'ara, son sa festa i els menjars, aquests soparets i dinars no hi han de faltar mai, son el ànima de la Diada.

A mem que hi afegiu la resta.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Un parell de glosses per combatre la calor

El meu padrí, el mestre d'aixa, també tenia una altre afició, a part de anar a pescar pops, i era fer glosses. Amb un tres i no res te n'en feia una. Jo no en sé molt, me'n costa un molt fer-ne una, però tenc una neboda que n'ha heretat el do.
Quan era petit me'n deia moltes i qualcunes me les vaig aprendre. Ni ha dues que m'agraden molt, no puc dir que fossin seves, però no els he escoltades per altres boques, jo crec que mai. Una curteta parla d'un moscard, ara el estiu son molt comuns, sobre tot als vespres. Diu així:
Un moscard varem matar
i dels ossos més petits férem,
cent llanxes canoneres
i vint llaüts de pescar.
I del que sobrà
encara poguérem comprar
Son Perot i Son Perera
i tota la ribera
que envolta la mar.

Ni ha una altre que també té que veure un poc en la mar i els accidents geogràfics de a prop de Palma i diu així:

Pescant un cranc
damunt s'illa de Cabrera
vaig veure Sa Dragonera
que ballava amb s'ho Cap Blanc.
I es Cap Enderrocat,
de ràbia suava sang.
Va muntar damunt un cavall
per arribar prest a Ciutat,
con no hi havia estat mai
va caure per davall Es Vall
i dos escarabats bollers
li prengueren sa defensa
i l'embarcaren dins una llanxa
com si fos un mariner.
I varen dur es papers
a nes batle de Pollença.
I es batle de Pollença
que era un ase vell
que li deien en Consciencia,
varen haver d'esperar
cent mil anys de paciència.

Que vos ha paregut! N'hi qualcunes més, però per mostra basta un botó.
Fins una altra.

diumenge, 27 de juny del 2010

Hi ha que fer alguna cosa amb la Vela Llatina

De veritat no ho sé, però el cor i el cap amb diuen que hi hem de fer alguna cosa. Està ben demostrat que amb les regates no basta, com tampoc basten les trobades.
En fan un poc de enveja els italians, però ells tan sols son regates. Els catalans no més tenen trobades i estan en punt com noltros. Els murcians també son regatistes, ho tenen un poc més ben muntat. No en parlem dels canaris, també regatistes. Els gallecs tenen de tot, regates i trobades. Els menorquins sols trobades. Els valencians també fan trobades i regates. Som un caramull de gent poc "avenida" està entre cometes perquè no es la paraula adequada, però es com ho deim aquí, pocs i mal avinguts.
Hi va haver fa uns anys una conferència del Mediterrani de Vela Llatina, es varen prendre uns camins però... que se'n ha fet d'ells? Han acabat en algunes decisions? No sé res.
No en podríem tornar a organitzar una altra? Això va dirigit als "generals" de la navegació a vela llatina, es a dir als que tenen la oportunitat de tallar el bacallà i tenen "mando en plaza"
Jo tan sols som un trist soldat ras que surt a navegar sempre que pot i el deixen amb el seu botet, no soc cap entès en la matèria, ni crec que ho arribí a ser. Però aquests entesos, experts, jo diria que "sabis", si es poguessin tornar a reunir i poder tornar a escoltar-los, com vaig tenir la sort de poder fer en aquella conferència. Sort deguda a una desgracia, tenia una cama rompuda, jo ho diuen "no hay mal que por bien no venga"
Aquelles converses fèiem afició, et donàvem ànims per seguir, veies que no estaves tot solet en el mon navegant amb aquesta vela tan antiga i que havia més gent que pensava com tu.
Això va dirigit a tots, jo inclòs, hem de fer més per la nostra marina tradicional. A me'n si ho podem fer i ens surt bé. Au cap endavant.

dimarts, 22 de juny del 2010

Quina regata!

El darrer dissabte, dia 19 de juny, participàrem, el meu soci i tripulant Martí i jo a la Regata del Trofeu Mestres d'Aixa.
Trobam que és una pena que un trofeu que hauria estar a la altura de la "Diada," hagi quedat reduït quasi a no res. La veritat no sé de qui es la culpa, pot ser, com és el més normal, que de ningú, sinó dels temps que corren que no ajuden a res.
Malgrat tot i això ens reunirem un grapat de embarcacions, no tantes com esperava. Varen venir el "Balear", l'Alzina, com a llaüts grossos, també hi foren el Annika, Savanna, La Hermosa i el San Antonio de Padua per part dels llaüts clàssics. Per part dels bots hi anàrem el Sant Jaume, Santa Creu, Regio, Nicator i la Paquita B. Crec que no me'n he deixat cap, si fos així deman disculpes i que m'ho facin notar i li posaren remei tot d'una.
Sortírem amb la Paquita desprès de haver fet reparacions i algunes modificacions menors, encara n'ha de venir una de grossa, però vos ho contaré, a més és un secret, més endavant.
Al principi hi havia poc vent, noltros sortírem de Cala Gamba a vela, però menys mal que teníem aparaulat el remolc amb el Savanna. Que sinó no hi arribem a temps. El Savanna ens remolcà fent una taringa, Santa Creu, Regio i Paquita.
Arribàrem a la sortida amb un ventet de mestral fluixet i el comitè ens indicà que el recorregut seria una boia de desmarc cap a terra, després cap el "xispero", tornar cap a la Seu i acabar per devora la sortida. Però... el vent canvià a ponent- llebeig, i es canvià el recorregut un poc; boia de desmarc cap a la mar, boia de Can Pastilla i arribada.
Començà el procediment de sortida i ens agafà un poc despistats, com és normal en noltros, encara que ho pogèrem arreglar un poc. Poc desprès de haver sortit férem bordo i anàvem bé. Però... no endevinàrem amb el segon i quedàrem un poc a baix de la boia i aquí ho perdérem tot. Passada la boia darrera el San Antonio anàvem recuperant, passàrem el San Antonio i ens atracàvem als de més avant, el ventet que feia i el poc que pesa la Paquita ens donava un poc de avantatge, però... el vent es moria. A prop de Can Pastilla es morí del tot.
-Que llarga serà la tornada cap al Portixol. - li vaig dir a n'en Martí.
Quasi no ho havia acabat de dir començà a bufar vent, no entrà de sobte però... quasi quasi. A més canvià de direcció, anàvem a Can Pastilla de descuarterar i canvià a aleta. Aquest canvi sorprengué als dos bots sants, Sant Jaume i Santa Creu, i anaren tot dos dins l'aigua. Així de sobte, ara els veus ara no els veus.
La Paquita començà a córrer i com corria, pareixia que dúiem motor, de la estela que aixecàvem per popa. Ens atracàvem al més perillós d'una regata a vela llatina, la traslutxada, ja que la vela passa d'un costat al altra de la barca i amb vent fort, com ara era el cas, has de anar molt en compte. En Martí i jo hem aprés que el millor és amollar-ho tot, burdes i escotes, i una vegada passada la vela de costat començar a caçar. Però feta la traslutxada amb més facilitat de la que esperava i sense cap ensurt, anàvem drets cap el Puro Beach, sense possibilitat de poder cenyir més. Així que ens tocà fer bordo cap a la mar. Ara aquesta estava embrutada pel vent i una mar de fondo que venia travessada. I començarem a botar per damunt les ones, pegant capsanades i quasi emproats per evitar la escora. Poc després en faltà el pel d'una ... per trabucar. En Martí i jo vérem com l'aigua començava a entrar per la coberta escorada, fins a arribar a la cossia. Aquí tot dos a una férem un exclam i estirant-nos tot el que podíem cap enrere, per treure el màxim de pes cap en de fora de la barca i compensar la força del vent a les veles. I al mateix temps empenya la canya, en aquest cas stick, del timó per emproar la barca al vent. Ho aconseguirem i no anàrem dins l'aigua però per poc. Tot això succeí en menys temps del que heu trigat en llegir-ho.
Ara anàvem navegant de cenyida cap a fora de la badia, això és un dir, ja que no estàvem a mes de tres o quatre cables, mida marinera que és la dècima part d'una milla nàutica, pegant capsanades i caçats tot el que podíem. El floc portava quan pujàvem una ona i es desventava quan la davallàvem, en aquest cas és millor no fer-ne cas d'ell, que faci el que vulgi, però que no en molesti molt. Aprofitant una davalladeta del vent tornarem a fer borda cap a terra. Encara que ara anàvem a la bona, no feia més bon anar. La vela espitjava fort i havies de sortir més cap a fora de la barca, la mar no ens feia botar com a la mala, però et feia escorar molt ja que ens arribava pel través, bé de guatemala a guatapeor.
D'aquesta manera ens atracàvem a terra i havíem de tornar a fer bordo. Aprofitàrem una altra davallada del vent per fer bordo i partir cap a fora. Guaitàvem per vigilar que el pròxim bordo que havíem de fer cap a terra ens deixés en la direcció de la entrada a Cala Gamba. Aquí hi va haver un altra ensurt, una onota ens agafà i ens aixecà fent que la barca mostrés més de la meitat de la obra viva, una altra expressió marinera que vol dir la part de la barca que està dins l'aigua, i quan caiguérem aixecàrem aigua per tot. A la fi ja podíem virar per anar directe a Cala Gamba i aprofitant les davallades de vent, això no vol dir que vingués a ratxes, férem bordo i cap en de dins. Anant a la bona i atracant-nos a terra feia més bon navegar, però la entrada al club era difícil, teníem el vent ben de proa amb la entrada i s'havia de filar molt prim per poder entrar, cosa que noltros no férem, però... vinguérem al rescat. El San Antonio ens venia al darrera, a motor, per el que pogués passar i així llançant-li un cap i a remolc entràrem.
Quin alè que fas quan ja est a dins del moll i te'n has sortit d'una d'aquestes. No més frises de amarrar i sortir de la barca, estar a terra que està quieta. Però quan fa uns dies que no et poses dins una barca per navegar a vela, ja et torna a entrar es cuquet de navegar i no hi penses amb tot els mals moments que hi has pogut passar.
Be fins la pròxima regata i que no hi hagi tant de vent com aquesta.