El darrer dissabte, dia 19 de juny, participàrem, el meu soci i tripulant Martí i jo a la Regata del Trofeu Mestres d'Aixa.
Trobam que és una pena que un trofeu que hauria estar a la altura de la "Diada," hagi quedat reduït quasi a no res. La veritat no sé de qui es la culpa, pot ser, com és el més normal, que de ningú, sinó dels temps que corren que no ajuden a res.
Malgrat tot i això ens reunirem un grapat de embarcacions, no tantes com esperava. Varen venir el "Balear", l'Alzina, com a llaüts grossos, també hi foren el Annika, Savanna, La Hermosa i el San Antonio de Padua per part dels llaüts clàssics. Per part dels bots hi anàrem el Sant Jaume, Santa Creu, Regio, Nicator i la Paquita B. Crec que no me'n he deixat cap, si fos així deman disculpes i que m'ho facin notar i li posaren remei tot d'una.
Sortírem amb la Paquita desprès de haver fet reparacions i algunes modificacions menors, encara n'ha de venir una de grossa, però vos ho contaré, a més és un secret, més endavant.
Al principi hi havia poc vent, noltros sortírem de Cala Gamba a vela, però menys mal que teníem aparaulat el remolc amb el Savanna. Que sinó no hi arribem a temps. El Savanna ens remolcà fent una taringa, Santa Creu, Regio i Paquita.
Arribàrem a la sortida amb un ventet de mestral fluixet i el comitè ens indicà que el recorregut seria una boia de desmarc cap a terra, després cap el "xispero", tornar cap a la Seu i acabar per devora la sortida. Però... el vent canvià a ponent- llebeig, i es canvià el recorregut un poc; boia de desmarc cap a la mar, boia de Can Pastilla i arribada.
Començà el procediment de sortida i ens agafà un poc despistats, com és normal en noltros, encara que ho pogèrem arreglar un poc. Poc desprès de haver sortit férem bordo i anàvem bé. Però... no endevinàrem amb el segon i quedàrem un poc a baix de la boia i aquí ho perdérem tot. Passada la boia darrera el San Antonio anàvem recuperant, passàrem el San Antonio i ens atracàvem als de més avant, el ventet que feia i el poc que pesa la Paquita ens donava un poc de avantatge, però... el vent es moria. A prop de Can Pastilla es morí del tot.
-Que llarga serà la tornada cap al Portixol. - li vaig dir a n'en Martí.
Quasi no ho havia acabat de dir començà a bufar vent, no entrà de sobte però... quasi quasi. A més canvià de direcció, anàvem a Can Pastilla de descuarterar i canvià a aleta. Aquest canvi sorprengué als dos bots sants, Sant Jaume i Santa Creu, i anaren tot dos dins l'aigua. Així de sobte, ara els veus ara no els veus.
La Paquita començà a córrer i com corria, pareixia que dúiem motor, de la estela que aixecàvem per popa. Ens atracàvem al més perillós d'una regata a vela llatina, la traslutxada, ja que la vela passa d'un costat al altra de la barca i amb vent fort, com ara era el cas, has de anar molt en compte. En Martí i jo hem aprés que el millor és amollar-ho tot, burdes i escotes, i una vegada passada la vela de costat començar a caçar. Però feta la traslutxada amb més facilitat de la que esperava i sense cap ensurt, anàvem drets cap el Puro Beach, sense possibilitat de poder cenyir més. Així que ens tocà fer bordo cap a la mar. Ara aquesta estava embrutada pel vent i una mar de fondo que venia travessada. I començarem a botar per damunt les ones, pegant capsanades i quasi emproats per evitar la escora. Poc després en faltà el pel d'una ... per trabucar. En Martí i jo vérem com l'aigua començava a entrar per la coberta escorada, fins a arribar a la cossia. Aquí tot dos a una férem un exclam i estirant-nos tot el que podíem cap enrere, per treure el màxim de pes cap en de fora de la barca i compensar la força del vent a les veles. I al mateix temps empenya la canya, en aquest cas stick, del timó per emproar la barca al vent. Ho aconseguirem i no anàrem dins l'aigua però per poc. Tot això succeí en menys temps del que heu trigat en llegir-ho.
Ara anàvem navegant de cenyida cap a fora de la badia, això és un dir, ja que no estàvem a mes de tres o quatre cables, mida marinera que és la dècima part d'una milla nàutica, pegant capsanades i caçats tot el que podíem. El floc portava quan pujàvem una ona i es desventava quan la davallàvem, en aquest cas és millor no fer-ne cas d'ell, que faci el que vulgi, però que no en molesti molt. Aprofitant una davalladeta del vent tornarem a fer borda cap a terra. Encara que ara anàvem a la bona, no feia més bon anar. La vela espitjava fort i havies de sortir més cap a fora de la barca, la mar no ens feia botar com a la mala, però et feia escorar molt ja que ens arribava pel través, bé de guatemala a guatapeor.
D'aquesta manera ens atracàvem a terra i havíem de tornar a fer bordo. Aprofitàrem una altra davallada del vent per fer bordo i partir cap a fora. Guaitàvem per vigilar que el pròxim bordo que havíem de fer cap a terra ens deixés en la direcció de la entrada a Cala Gamba. Aquí hi va haver un altra ensurt, una onota ens agafà i ens aixecà fent que la barca mostrés més de la meitat de la obra viva, una altra expressió marinera que vol dir la part de la barca que està dins l'aigua, i quan caiguérem aixecàrem aigua per tot. A la fi ja podíem virar per anar directe a Cala Gamba i aprofitant les davallades de vent, això no vol dir que vingués a ratxes, férem bordo i cap en de dins. Anant a la bona i atracant-nos a terra feia més bon navegar, però la entrada al club era difícil, teníem el vent ben de proa amb la entrada i s'havia de filar molt prim per poder entrar, cosa que noltros no férem, però... vinguérem al rescat. El San Antonio ens venia al darrera, a motor, per el que pogués passar i així llançant-li un cap i a remolc entràrem.
Quin alè que fas quan ja est a dins del moll i te'n has sortit d'una d'aquestes. No més frises de amarrar i sortir de la barca, estar a terra que està quieta. Però quan fa uns dies que no et poses dins una barca per navegar a vela, ja et torna a entrar es cuquet de navegar i no hi penses amb tot els mals moments que hi has pogut passar.
Be fins la pròxima regata i que no hi hagi tant de vent com aquesta.
Aquí vos hi afegeix una fotografia del "Llibertat," aquell botet de plàstic que en va fer tornar a tenir ganes de navegar. Aquella vela apedaçada de per tot, la tenyirem de groc perquè no s'hi notassin els afegits, el floquet que pareixia un mocador. Aquesta fotografia està presa per un company de feina des de la seva barca a la primera regata a la que anàrem amb el "Llibertat." Era un Trofeu Hivern, pel mes de desembre, un any abans de comprar la Paquita B, i es va haver de suspendre per falta de vent. Menys mal perquè no haguéssim arribat amb claror de tan a poc a poc que anàvem. La barca no cenyia gens, devora els bots de regates. Si qualcú hagués vingut amb la Paquita B de la primera etapa, ens haguessin deixat ben enrere. Embarcats hi anem en Joan Sorà, l'antic propietari que me la va regalar, i jo, però quasi no en veuen ja que la vela en tapa. Que n'hi vaig de fer de feina a aquell botet per deixar-lo així com es veu a la foto. Una de les coses de les que n'estic ben content, i ho tornaria fer una altra vegada, sense cap dubte.