Gracies Cala Gamba

El títol de la entrada ho diu tot. Però podem allargar-nos un poc en la explicació. Avui en dia el Club Nàutic de Cala Gamba, és el club nàutic que mantén la flota de embarcacions tradicionals aparellades de vela llatina més gran de Mallorca i que a més participen en competicions. Això succeeix així perquè les diferents directives del club han mantingut el seu compromís amb la navegació tradicional. Que podrien haver fet més? Clar sempre es pot fer més, però amb el que han fet ha bastat perquè aquesta afició que tenim qualcuns no vegués perduda del tot, i això ja és molt. Hi ha hagut clubs on la vela llatina era una referència i ara ja no en queda res de tot allò. En canvi n'hi ha d'altres on comença aquesta curolla i tenen les seves embarcacions que s'apunten ce cada vegada més a les regates i altres esdeveniments (d'això en parlarem un altra dia). I en tenim alguns on les paraules vela llatina sona a kirguís o uzbeco.
Gracies Cala gamba per mantenir-ne la il·lusió de tots aquells que regata rere regata sortim a navegar amb aquesta vela. Crec que si algun dia es fa un recull de la afició a les regates de vela llatina a les Balears, Cala gamba hi tindrà un lloc d'honor.
No dic res més perquè pareix això una oda d'aquelles on es posava pels niguls al que pagava al poeta, però es just reconèixer el que es just reconèixer.
Bé desprès de quasi un mes sense dir res he tornat aparèixer, hi ha hagut circumstàncies que m'han obligat a fer-ho així, ara questes s'han acabat i espero fer una entrada setmanal en aquest bloc.
Fins més endavant.

Ja he tornat.

La fotografia està presa fa uns dies a Cala Gamba provant una vela guaira, que pareix una vela al terç, que m'ha deixat en david. Que vos pareix com queda? Llàstima que no he pogut provar-la navegant, quan ho faci ja vos ho contaré.
No és que me'n hagi anat de viatge, encara que pel cas ho paregui, és que la meva màquina, ordinador, se va espenyar. M'han hagut de canviar placa base i targeta de vídeo, a més de fer una nova instal·lació del sistema operatiu, i això s'hi afegeix un "formatetjat", Borrat en llenguatge comú, del disc dur. Això darrer m'ha fet perdre un bon grapat de coses qui tenia, encara que no tot. Així que he hagut de posar programes que tenia una altra vegada i això dur feina. A més de la pèrdua de arxius i el següent enfado.
Peró be, tot s'ha solucionat i tornarem a començar amb les coses de la Paquita B i altres històries marineres de la meva família.

Tal dia com avui...

Tal dia com avui fa 82 anys la Paquita B va ser matriculada, podríem dir que ja era barca però fins el dia que es matricula, no ho és oficialment. Així que podem considerar el dia de avui 6 de març com a la data de naixement i a tenir en compte com aniversari. Li podem cantar això de: Anys i anys per molts d'anys...

En ve al cap quan ma mare em contava les anècdotes de la Paquita B, que qualcunes ja vos he contat i encara n'hi ha algunes que no. També les històries del meu padrí navegant i d'aquells temps que li tocaren viure, que poc a poc vos aniré contant. Aquestes dues persones i les seves histories marineres feren créixer en mi la febre de la mar, que durant molts d'anys vaig haver de dur un poc apagada, ja que sempre hi ha coses més importants per a comprar que una barca quan temps poc doblers.

Però a la fi vaig poder fer el meu somni de infant realitat, va ser per allà l'any 1996 quan un client i amic que tenia un botet de plàstic, al que tenia molt de aprecio, i no el volia vendre a segons qui, però no li quedava més remei que desfer-se d'ell per culpa del lloc de amarrament, en va regalar més que vendre el botet. Aquest tenia un nom molt adient "Llibertat" i la seva eslora és de 18 pams, du un pal senzill i una antena de poc més de 22 pams, amb una vela llatina apedaçada. Això darrer va ser el que en va fer decidir-me a acceptar el bot, el record de les histories de quan era petit ja el podria fer realitat, a la fi navegaria a vela, amb una vela llatina, com els meus padrins. I amb l'ajut dels meus pares encara apedaçarem més la vela i férem un timó de pala més ample per poder governar millor la barca, i inclòs una orsa lateral, com aquelles que duien els Yachts holandesos, que anava canviant de borda segons la direcció d'on venia el vent. Cada vegada que la veig encara allà amarrada a Can Barberà o a les fotografies que li varem fer en venen els records de tota aquella feinada que hi vaig fer.

Record que li posava la vela i sortia amb algun amic a navegar sobre tot els dissabtes horabaixa després de haver dinat. Sortíem del port a motor i després ja fora enfilàvem la vela i aprofitant l'embat navegàvem de través o aleta, cenyir, no cenyia molt, i després quan érem per davant Ciutat Jardí o Cala Gamba voltàvem per tornar a Palma, ja que la dona no en donava permís més enllà de les sis. La barca navegava be però aquesta poca capacitat per cenyir jo li donava la culpa a no saber manejar be la vela.

Així que vaig cercar qualcú que em pogués ajudar amb aquest menester. Hi ho vaig trobar a Cala Gamba. Però això vos ho contaré un altre dia.

Els remeis miraculosos, la estètica personal i la Paquita B

Primer de tot aquí teniu la darrera fotografia que m'han entregat del la Paquita B. La veritat és que ja fa més d'un any que me la varen fer, però fins ara no me la han donada. Que vos pareix? Que bé que navega, sobre tot si no hi ha molta de ona, més que navegar, rellisca per damunt de la mar.

Direu, ja tornem a tenir una endevinalla? ... Llavors i si... que hi hem de fer, m'agraden els títols així, que despertin un poc de curiositat al qui els llegeix.

De tots es sabut que a vegades quan tens un problema, sigui de la indole que sigui, sempre sol haver-hi qualcú que te un remei d'aquests miraculosos, que son, a vegades estranys a realitzar, has de anar a tal lloc, el dia de la segona lluna plena ... etc. La veritat es que ni ha d'aquests, i sempre hi ha qualcú que te diu que un amic d'un cosí de un cunyat de la germana de la seva veïnada li va anar bé. Llavors tu penses hi et dius, si en aquell paio li va anar bé, per que a tu no?

La nostra historieta te a veure amb aquests remeis. Així que començarem pel principi que és per on s'ha de començar.

La meva mare tenia el cabell roig i tot el cos ple de pigues, es a dir era el que diuen una "tarongeta". Quan era petita allà pels principis dels anys trenta, encara ho era més, un cabells vermell encès i la cara i els braços tacats com si la haguessin pintada amb un colador. Això darrer, les taques o pigues, es coneix que no estava molt de moda i tothom li deia a la meva padrina, "Ai! quina pena aquesta nina tan guapa però amb aquestes pigues...". La meva padrina provava i provava remis d'aquests que per ignorància dels temps aplicaven, alguns amb base científica, però la majoria no. Una veïnada, d'aquestes que sempre hi ha, i en molt bona intenció, va fer saber a la meva padrina que unes tals persones per llevar las pigues a la seva filla, havien utilitzat un remei que els hi va anar molt bé, ja feia uns anys d'això, però avui la nina no en tenia cap de piga.
- M'has de contar que varen fer? - li demanà la meva padrina a la veïnada.
- Jo t'ho diré - li va contestar la veïnada, i tot de seguit li explicà fil per randa quin era el remei miraculós. Quan arribà el meu padrí de fer feina, la meva padrina li explicà el que li havia contat la veïnada amb les fites ben donades de com fer ben fet el remei per llevar les pigues a la nina.
- No, sé jo... - va contestar el meu padrí un poc dubtós.
- Ja n'hem provat uns quants i cap anat molt bé - hi afegí.
Però com tots els casats sabeu, i els que no sou casats si vos casau ja ho sabreu, a les dones quan se'ls hi fica una cosa entre cella i cella, eh! en els homos també, no aturen fins aconseguir-ho. Ella venga que venga, i ho has de fer, i ho has de fer, ... (Agustín el Casta). El meu padrí acabà per consentir.
Així que ja els tenim a tots la meva padrina, el meu padrí, i el tio Sebastià, un germà de la meva padrina que vivia amb ells, i ma mare, de matinada, encara fosc, el dia de Sant Joan, cap a n'al club. Que pensaria la gent que els va veure? On van aquests amb aquesta nina de tan matí? Allà embarcaren dins la Paquita B i cap a fora, passaren la farola i cap enmig. El tio i el meu padrí bogàvem, ma mare i la meva padrina assegudes a popa. Fins que se'n anàrem ben enmig, allà s'aturàrem i esperàrem la sortida del sol.
Perquè segons deia el remei que li havien dit a la meva padrina, si qualcú que tingués pigues es feia net amb l'aigua on brillava el sol quan sortia, el dia de Sant Joan, les pigues li desapareixeran.
Ja me tens a la meva padrina, fent net la cara i els braços de la seva filla amb l'aigua on brillava el sol, allà en mig de la mar.
- Que et creus que se'n anaren les pigues? - em deia ma mare, mostrant-me els braços- Ja ho crec que no. Sinó en sortiren més - afegia.

Escric aquesta història ara que ja fa quatre anys que ens va deixà. Tot aquests contes mentre la Paquita B existesqui no moriran mai. Així que salut per la Paquita B que la setmana que ve, dia 6 de març, ja en fa vuitanta-dos d'anys. I que en pugi fer vuitanta-dos més, i que tots la vegem. Amén!. Així acabàvem les rondalles i així acaba el escrit d'aquesta setmana.

Visquem i coses verem,
passant un falcó va dir.
- He vist un caragolí
bogant un bot al rem,
i un moscard amb un atxem
va fer moure un molí.

GH, navegar en un vaixell i sa por

Voltros direu i que tenen que veure una cosa amb l'altre..., si continuau llegint ho sabreu.

A sobre GH ja hi ha poc que dir, hi ha detractors i partidaris, això és com la mateixa vida i és veritat, un grapat de persones que conviuen juntes durant un temps, sense poder fugir unes de les altres i hi ha amistats per tota la vida, amistats tan sols allà dedins, baralles per tota la vida i baralles sols allà dedins.
I que vos pensau que era viure dins un vaixell? Tots els dies que durava la travessia no te'n podies anar molt enfora, tant si t'agradava com si no, hi eres allà dedins . Les travessies es podien fer molt llargues havent d'aguantar a qualcú que no podies veure perquè t'hi havies barallat, tal vegada per la cosa més ridícula que et puguis imaginar. També es feien amistats molts gran i que comparties amb elles totes les teves dubtes, pors, alegries, etc., inclòs a vegades et podien salvar la vida o tu salvar-la a un altre.
Cada vegada que veig o sent el programa GH, ja que la meva dona en es aficionada, a mi en toca veure-lo tant si m'agrada com si no, pens amb el meu padrí i la seva vida, navegant a bord d'un vaixell. Passar les hores fent feina, ja que ell deia que un mestre d'aixa mai acaba la feina a una embarcació, sobre tot si era de fusta i anava a vela, (els vapors eren diferents, segons ell). Sempre hi havia coses que fer, ara que s'ha espenyat es galliner, un motó que s'ha romput, aquell maneg que s'ha esquerdat i així un caramull de coses.
També podies aprendre dels oficis dels altres, va aprendre a fer nusos que li ensenyaven els mariners, a cosí i arreglar veles que li ensenyà el veler, fins hi tot a estones, a dur el timó, sols quan feia bon temps.
Els dies passaven fent feina i descansant a la cambreta, recordo que parlava d'una extraordinària navegació per aquells temps.
- Sols 103 dies! - em deia - per anar de Barcelona a Yarmouth, Canadà, i de allà a Bones Aires, Argentina. 103 dies de navegació!.
M'ho contava com una gran proesa de la navegació a vela i relatava dies de quasi calma en que sols feren unes poques milles, a navegacions amb el vent de través, posant quasi tot el pedaç que es podia posar.
També terribles navegacions de bolina amb un vaixell quadre, que sols podien cenyir a prop dels 60 graus al vent.
- Tres dies davant Cabo de Gata! - llavors a vegades afegia. - Vent de ponent fresc, veles i caps de bolina tensats a com a cordes de violí. Arribem a Cabo de Gata, bordo cap a Africa. (Navega que te navegaràs, com a ses rondalles). Costa de Africa, bordo cap a Espanya. S'atraca la costa Farola de Cabo de Gata. Torna a fer bordo cap a Africa, torna cap Espanya. I així tres dies, veient Africa i Cabo de Gata.
Era normal que a vegades que pel avorriment no sabies el que havies de fer.
- I quan no saps que fer, cerques alguna cosa que fer, malgrat sigui barallar-te amb qualcú. -me contava el meu padrí.
Així que tal vegada a partir d'ara quan vegem GH podem imaginar-nos que en lloc de ser un joves que estan en una casa fixa a terra, ens podem imaginar-los navegant com a mariners dins un veler d'aquells antics, o un pailebot, fent travessia cap a qualsevol lloc llunyà i al millor ens pot agradar un poc més. Prometo que a partir d'ara ho faré així. Vos don permís per fer-ho voltros també.

I direu, aquest s'ha deixat "sa por", idò no.
- Que és sa por? - en demanà un dia el meu padrí.
Un al·lot de deu o dotze anys no sap exactament que contestar a aquesta pregunta, i jo en vaig quedar com a pensant, esperant trobar una contestació bona. I ell em va dir.
- Sa por no és res, quan l'has vista. Jo hi vaig dormir dos anys amb "sa por" en el llit del costat.-
Llavors jo vaig pensar no era possible dormir amb una cosa que et far por al teu costat durant dos anys, a més a les nits, que quan som nins és quan tenim més pors. Me pareixia impossible que una persona ho pogués fer.
- Com era això, padrí? - li vaig demanar. I ell en contestà.
- Vaig dormir dos anys al costat d'en Guillem Borràs, que li deien de mal nom en Guillem Sa Por .
Ve tu aquí, era un homo, aquests vells sempre ens enganen quan som nins. I afegí.
- No ens parlàvem, nos havíem barallat per un doi, i durant dos anys no ens diguérem ni el bon dia, i això que dormíem un al costat del altre, menys mal que amb que passar llavors ens férem amics.
Però aquesta història vos la contaré un altre dia.

Què? A la fi heu vist com tot ha tingut que veure una cosa amb l'altra.
També mirau la fotografia que hi ha al cap damunt, que vos pareix?
Son els mariners del Andres Lupo a punt de menjar, el meu padrí, no es veu molt be, està a la dreta és el que dur a damunt un ca i un moix. Que pel que pareix no es duien tan malament com el meu padrí i "sa por".

Padrí, quan eres petit, com era...?

Hola a tots els que seguiu aquest bloc, i gracies perquè això m'anima a continuar.
Cada dijous, de moment, vaig a dinar a ca mon pare, bé hi anem el meu fill i jo, així que a la taula ens reunim tres joans (el dolent abunda). Quan ja hem dinat i en la panxa plena, mon pare i jo ens posem a xarrar de coses i aquest dijous parlàvem ... la veritat no sé de que, però el meu fill li va demanar al seu padrí quan era ell petit si les coses eren iguals a ara. Ja ens podeu imaginar la resposta.
A mi això en va fer recordar quan jo formulava la mateixa pregunta al meu padrí i ell en contestava...
El que relataré ara és el recull de tot el que hem ajuntat (tota la família) de la infància del meu padrí, el mestre d'aixa, la veritat ben poca cosa, la majoria ens ho suposem .
Com he dit a un altra entrada, neix el 19 de octubre de 1881 al Jonquet, son pare era mariner i sa mare devia fer el que totes les mares i dona de mariner per aquell temps, es a dir tot el que podia per donar de menjar als seus fills mentre arribava la paga del seu homo. (Tenim una anècdota de contrabando, però no podem esbrinar a qui li va passar, si era ella o no). Tenia un germà més gran que ell, en Jaume.
Quan era petit els nins no duien sabates, això era pels rics, al màxim unes espardenyes velles o descalços. La roba s'heretava d'uns als altres i les mares feien cosits amb pedaços damunt els sets de la roba. Els nins jugaven tot el dia pel carrer, no anaven a la escola, i si hi anaven era per poc temps. Ell no va aprendre de llegir, molt poc i malament, i escriure, tan sols el seu nom per firmar, fins molt desprès i de ben gran. Nos ho demostra el fet de que en una cartilla que tenim de abans de 1910 firma amb una creu, però ja en documents posteriors durant la guerra civil firma amb el seu nom.
Una de les coses més xocants que en va contar de quan ell era petit, era que el dia dels Reis. aquest dia els al·lots no rebien juguetes, com ara, no hi havia doblers, tan sols uns cèntims per comprar un dolç. També que els al·lots sortien al carrer a fer festa i amb unes trompetes de cartró o material semblant anaven pel carrer tocant-les i cridant Els reis! Visca els reis!
Per mala sort quan el meu padrí tenia set anys, son pare va morir. El vaixell en el que navegava es va enfonsar per davant Alacant. Allà està enterrat desprès de morir al hospital. Així que suposem que es va salvar en primera instància, però que per el patiment que va sofrir o perquè quan el van recollir ja estava malament, no s'en va poder sortir. El meu padrí si aturava per Alacant, solia anar al cementiri a fer-hi una visita a la tomba, però no sabem on està.
Desprès de això, tant en Jaume com ell es varen haver de posar a fer feina, ell en tan sols set anys, però pel que contava era cosa comú. No hem pogut saber exactament a on, però tant el seu germà com ell començaren a fer feina a un tall de qualque mestre d'aixa, dels que havia pel Mollet, el que avui és el moll de pescadors de Palma, ja que aquesta va ser la professió de tot dos germans i per aquella època s'hi començava de ben petit.
No solia contar molt més de la seva infància, suposo perquè no en va tenir, tan sols feina i dura perquè per aquelles èpoques els infants, com avui en el tercer mon, havien de ajudar a la economia familiar per no morir-se de fam.
El següent que tenim es que als setze anys es matricula a la marina perquè s'embarca en un vaixell, creiem que de calafat, la passa abans de mestra d'aixa. Això succeïa al 1897.
També ens contava que no va haver de fer el servei militar per ser fill de viuda i així figura a la seva cartilla de marina.
Imagino la seva alegria o il·lusió, un al·lot de setze anys amb un ofici, embarcar-se a conèixer mon, però així devia ser la vida. Avui en dia també passa, menys però passa.
I fins aquí hem arribat per avui, això és el que tenim de la infància del meu padrí. Vos promet que seguiré la història i n'hi ha un bon grapat.
Al principi teniu una imatge del arxiu Escalas del Jonquet, en podeu veure els pobres que eren i son bastants posteriors a la època del meu padrí.

Un Mestre d'Aixa i el seu vaixell

Parlant amb mon pare del meu padrí, es a dir son pare, dels famosos "Prínceps de Califòrnia," hem retret històries que ens contà ell a tot dos, amb diferència de temps. Mon pare encara se'n recorda de detalls que a mi, tal vegada perquè el meu padrí ja era més vell i havien passat més anys, no recordo que en contés a mi. Ja vos aniré posant el que entreguem tot dos de tot això.

De moment per començar vos diré que el meu padrí nasqué al Jonquet. Per aquells que no sou de Palma, el Jonquet és un barri al costat de Santa Catalina. (Mapes de Google ) Com diu la glosa: "Visc per damunt es Jonquet / Som pescador de gerret / i agafo qualque sardina / diuen que som de Santa Catalina." Els "jonqueters" i els "catalineros"ens considerem (més bé valdria més parlar en passat, perquè aquella època ja ha passat i avui en dia ja no és així) ens consideràvem quasi germans, no ens passava el mateix amb els "putxeros," es a dir els que vivien al barri del Puig de Sant Pere, que ens dúiem a matar. Tal vegada per la competència marinera, els tres barris estaven habitats principalment per pescadors i altra gent de mar.
Bé com vos deia el mau padrí va neix al carrer General Cabrinetti nº 13 del Jonquet dia 19 de octubre de 1881, no han passat anys de això. Ell als setze anys s'embarca, ho sabem perquè tenim la data de inscripció a la "Libreta de Inscripción Marítima" ( llàstima que la que tenim és la darrera i sols hi figuren els dos darrers vapors en que va navegar del any 1911 al 1913. Segons en contava ell aquest any 1913 es va casar i ja no es va tornar a embarcar.
Uns dels vaixells que ell en parlava molt era el "Andres Lupo, corbeta uruguaiana de la companyia Gasteiz i Mendialua." Així ho deia ell amb el seu castellà.
Ara que ho escric en recordo quan ell em contava les seves historietes, assegut en un balancí davant el balcó de ca ma mare, amb la boina al cap i mostrant la única dent que li quedava quan parlava. Quins temps aquells de quant ets nin tot ho veus de manera diferent, a ell li dec la meva afició a la mar, me imaginava navegar amb els vaixells que ell descrivia per ensenyar-me el aparell.
Ja ho diuen "ningú mor fins que te'n oblides d'ell" i això es ben de veritat.
Em despisto, al que anaven, aquí vos deix una fotografia del "Andres Lupo" al port de Yarmouth al Canadà. Més en davant vos contaré més coses d'aquest vaixell i del meu padrí.