AFEGIR INFORMACIÓ AL LLIBRE "LA MAR QUOTIDIANA" I ELS MEUS RECORDS.

No vull que penseu que es una crítica, res més enfora, sinó un afegit de informació, per ampliar coneixements a sobre el meu barri, el raval de Santa Catalina.

Començarem, seguint el llibre, per dir que ser del Jonquet no volia dir necessàriament ser de Santa Catalina, es veritat que no hi havia bregues, com amb els "putxeros." Però els que vivien en el Jonquet, eren del Jonquet, això si, cosins germans dels "catalineros."

Aquesta paraula "catalinero," és com es diuen els habitants de Santa Catalina de l'època de en Bartomeu Vera. A mon pare i al meu sogre, nascuts el primer a l'any 1923 i el segon a 1920, com a en Tomeu, nascut el 1926, dir-lis "cataliners," en normalitzat, no els hi agrada. Si els hi dius tal paraula et diran, - noltros som catalineros - que els hi hem de dir, ells s'ho senten així. Jo també en sento més "catalinero" que "cataliner." Però els temps canvien...

Afegirem que el carrer del "Rayo" i el carrer "Anníbal" avui en dia es el mateix. Llavors no. El primer del "Rayo" anava des de la actual Avinguda Argentina fins a la plaça del mercat (al llibre hi ha una fotografia a la pàgina 27 a dalt que mostra el carrer vist des de la Avinguda Argentina). Quan encara era carrer del "Rayo" aquest acabava a la plaça, no continuava, perquè veia la seva continuació tallada per un carrerons i casetes, com podrien ser les del Jonquet. Per continuar el carrer fins a la Plaça del Progrés, hagueren de tomar aquelles casetes. Aquest nou boci de carrer li anomenaren "Anníbal," però més endavant trobaren que tenir un mateix carrer en dos noms diferents, com dèiem, feia "pep." I va desaparèixer el carrer del "Rayo."

Es veritat que la part dels voltats del carrer "Fàbrica" cap a "Joan Crespí" era com un polígon industrial, jo hi he anat a jugar per les restes d'aquest polígon i també he conegut alguns dels que es mencionen en el llibre a ple rendiment.

Una de les escoles de Santa Catalina on hi varen anar nissagues senceres de "catalineros" era i és, "ca s'Hermanos." El que avui és el Col·legi Verge del Carme, aferrat a la església del mateix nom. Hi donaven escola els Carmelitas descalços, de aquí el nom popular de "ca s'Hermanos." Per part de mon pare hi anaren cinc germans i per part del meu sogre quatre.

Allà on en matarates muntà el seu quiosquet, a vora del Hotel el Chico, a la desembocadura del Torrent de Sant Magí, hi havia com una espècia de platja de pedres que davallava el torrent. Allà hi he vist cercar "enclotxes" i escopinyes. Al hotel li deien "El Chico" perquè era part del Hotel "Bahia Palace" que estava al altra costat de carretera. S'hi podia anar des de l'un al altre passant per un túnel excavat davall del carrer. Jo hi he passat per aquest túnel, mon pare va fer feina al "Bahia Palace." On avui hi ha el Cafè Caputxino, llavors hi havia una piscina, petita, i al "Chico" hi havia la piscina grossa amb una ample terrassa. A aquesta terrassa al estiu hi feien ball, i anaven a tocar els "Javaloyas," però això ja era a finals de la dècada dels seixanta.

Per avui ja n'hi ha prou. Fins una altra.

UN PARELL (Mallorquí) DE TEMES PENDENTS.

Aquí vos hi afegeix una fotografia del "Llibertat," aquell botet de plàstic que en va fer tornar a tenir ganes de navegar. Aquella vela apedaçada de per tot, la tenyirem de groc perquè no s'hi notassin els afegits, el floquet que pareixia un mocador. Aquesta fotografia està presa per un company de feina des de la seva barca a la primera regata a la que anàrem amb el "Llibertat." Era un Trofeu Hivern, pel mes de desembre, un any abans de comprar la Paquita B, i es va haver de suspendre per falta de vent. Menys mal perquè no haguéssim arribat amb claror de tan a poc a poc que anàvem. La barca no cenyia gens, devora els bots de regates. Si qualcú hagués vingut amb la Paquita B de la primera etapa, ens haguessin deixat ben enrere. Embarcats hi anem en Joan Sorà, l'antic propietari que me la va regalar, i jo, però quasi no en veuen ja que la vela en tapa. Que n'hi vaig de fer de feina a aquell botet per deixar-lo així com es veu a la foto. Una de les coses de les que n'estic ben content, i ho tornaria fer una altra vegada, sense cap dubte.

Allò dels "Prínceps de Califòrnia" de moment ha quedat com el "Blat de l'any tretze." Això era una expressió que utilitzava el meu padrí per dir que qualque cosa s'havia quedat aturada i no progressava. Pel vist l'any 1913 hi va haver falta d'aigua de pluja i el blat no va créixer. M'han dit que hi ha un registre a la administració federal nordamericana on hi figuren tots els immigrants que entraren en aquell país i que es pot consultar per Internet. Però de moment no el he trobat, en perdo per les pàgines oficials i sempre acabo en el mateix lloc sense trobar el que cerco. Però... ho trobarem, a caparrut no en guanya ningú, ma mare deia que era més que caparrut, era banyarriquer.

La anècdota del "Contrabàndol" (així ho deia el meu padrí) era la padrina del meu padrí. Mira si en fa de temps d'això, era ella la que passava ses cosses de contrabando davall aquelles faldes que duien les dones en el segle XIX, i un carabinero, que digué veure sa jugada, li volgué aixecar ses faldes per mirar el que hi duia davall. Com que anaven en quadrilla i eren totes dones, i catalineres, les que feien es contrabando, segons conten li feren de tot a aquell pobre carabinero, ho posaren per carreró que no passa, i a més com que els pobres sempre s'ajuden, no el tiraren dins Sa Riera perquè els soldats del Quarter de Sant Pere ho impediren, que si no segur que se'n n'hi va cap en dedins.

Sant Magí i Santa Catalina

Això ve d'un comentari fet per en Jaume a Facebook, ell comentava un bon plat de burballes i això em va fer recordar quan era petit o més jove, que a Santa Catalina hi havia un dia que quasi tothom en menjava de burballes.

Ho explicaré millor, el que a mi m'han contat era que hi havia varies societats a Santa Catalina, com ara el Montepio de l'Arrabal de Santa Catalina, però n'hi havia d'altres. La gent es feia soci i pagava una quantitat cada cert temps, si no recordo malament a la que estava la meva padrina pagaven dos reials cada setmana. Quina època era? Abans de la guerra civil, no ho he pogut esbrinar cert. Bé per aquests dos reials setmanals quan arribava la festa de Sant Magí, patró de Santa Catalina. Per que el patró de Santa Catalina era Sant Magí? Bona pregunta. El nom del sant es "Sant Magí de la Brufaganya", sant de Tarragona, on li tenen molta devoció (a Wikipedia podreu tobar la seva història). Com arribà a ser patró de Santa Catalina? N'he sentides dues versions una que vingué amb els catalans d'aquelles terres quan conquistà Mallorca el Rei en Jaume, i s'establiren a Santa Catalina on li feren una capelleta, per allà on està ara la església. Això ens coincidiria amb la capelleta de la Mare de Deu del Miracle, (una altra història per contar) o a lo millor la compartien ambdós sants. La segona versió seria que hi va haver una epidèmia, d'aquelles que hi havia en temps antics i molta de gents es moria. La gent s'invocà al Sant i aquest bon personatge els hi va fer cas i salvà a molta de gent, i com agraïment el anomenaren patró del lloc. Tal vegada n'hi pugi haver una tercera, si qualcú la coneix que m'ho digui i la afegirem.

Bé idò, per la festa gran de Sant Magí s'organitzaven balls i festes a les quals entenien dret a anar els socis de les societats, a més solien matar un bou o vaca i en repartien la carn entre els socis. Això durà molts d'anys i es va fer quasi costum, jo era petit i el dia de Sant Magí, i ja no es repartia carn de bou, em tocava menjar, estofat i burballes, fetes amb es brou de bullir la carn del bou més de qualque bocí de "gal·lina" (ja sé que està mal escrit, però vos ho explicaré un altre dia en una altra entrada). No hi hagués hagut cap problema si la festa del sant no es celebrés dia 19 de agost, però menjar burballes fetes amb un brou ben espès y llavors afegir un plat de estofat de bou amb patates a ple estiu, tots acabàvem suant gotes ben gruixades.

Però al final del dinar venien les postres i aquestes eren les que més m'agradaven. La mateixa tradició que hi havia de fer estofat i burballes, també s'hi afegia el "menjar blanc," com una espècia de flam, fet sols amb llet, farina, sucre, canyella a brot i raspadura de llimona, tot es posava al foc i fins que quedava espès, llavors es deixava refredar i quedava com un flam de color blanc. N'ere capaç me menjar-me'n un bon plat, això desprès del estofat i les burballes.

Bé, que vos ha paregut la història? I amunt n'hem afegit dues altres per pròximes entrades.

Fins aviat.